Filosofia Medieval i Renaixentista: Tomàs, Maquiavel, Luter

Sant Tomàs d'Aquino: Raó i Fe

Tomàs és alhora un filòsof i un creient convençut. En aquesta doble condició, cal dir que el primer lloc és que tota la seva obra està al servei de la fe religiosa. Com a filòsof, en conseqüència, una de les reflexions dominants en els seus escrits és de quina manera la raó pot servir la fe, amb quin abast i amb quines prerrogatives. Per al pensament tomista, la raó és una eina valuosa que Déu ens ha atorgat, i no hi hem de renunciar ni considerar-la un perill per a la fe. Tanmateix, a diferència de l'optimisme que mostrava Agustí intentant entendre tot allò en què creia, Tomàs reclama humilitat i delimita els territoris, tot admetent espais de conviccions. Tomàs construeix un sistema filosòfic basat en un esquema d'origen aristotèlic, amb influències platòniques (més fàcils de conciliar amb l'esperit cristià).

El Coneixement Segons Tomàs

Segons Tomàs, la raó natural pot arribar a explicar coses des de l'estructura física de la realitat fins als principis metafísics que l'expliquen. I fins i tot penetrar en una part important de les veritats de la fe, entre les quals, la més important, l'existència de Déu. D'aquí Tomàs conclou que ha d'existir una causa primera necessària (Déu) que conté de manera perfecta allò de què manquen les criatures. També pel que fa a la manera com els humans accedim al coneixement, la posició de Tomàs és força semblant a l'aristotèlica. El coneixement comença necessàriament de les veritats abstractes.

Ètica: Aristotelisme i Platonisme

En el camp de l'ètica, Tomàs adopta una posició que incorpora elements tant d'orientació aristotèlica com platònica. El plantejament inicial és aristotèlic, de caràcter teleològic. Tot ésser tendeix al seu bé: a esdevenir allò que és, a assolir la perfecció pròpia de la seva naturalesa.

El Renaixement i la Nova Era

L'Edat Mitjana s'havia construït sobre el domini de la terra; el Renaixement es construeix des de la ciutat i, després, des dels nous estats bastits amb el suport dels burgesos comerciants, malgrat la resistència de la noblesa feudal a abandonar els seus privilegis. Els humanistes tenien el sentiment –potser no tan justificat com ells creien– d'estar construint un temps nou, un temps de llum radicalment oposat a les «tenebres» medievals.

Maquiavel i el Naturalisme Polític

En el camp eticopolític, Maquiavel (1469-1527) és el primer autor que aplica a la qüestió del poder el nou esquema intel·lectual característic del Renaixement: el naturalisme, és a dir, l'intent d'explicar la realitat sense recórrer a cap principi transcendent, que depassi els límits de la natura.

Mecanismes del Poder Polític

Deixant de banda tota consideració de tipus moral, Maquiavel descriu científicament el funcionament dels mecanismes del poder polític. Entre aquests destaquen:

• La conveniència de fomentar la religió entre els súbdits per disposar d'una eina de control sobre ells.
• La creació d'un enemic exterior per fomentar la cohesió interna de la societat al voltant del monarca.
• La justificació en general dels mitjans pel fi.

La Reforma Protestant

En l’àmbit polític, l’Imperi ja era cosa del passat. Havia arribat l’hora dels estats. També la unitat religiosa, que crisi des de el Cisme del 1378, era a punt de trencar-se. El cop de gràcia, però, va arribar amb l’anomenada Reforma protestant.

Aquest moviment reformador de l'Església, encapçalat per Martí Luter (1483-1546) s'insereix en una doble relació, a la vegada d'afirmació i de negació, dins del Renaixement. Alhora que afirma el valor de la individualitat humana, en nega l'autosuficiència.