Filosofia moderna: Descartes i la seva influència

Descartes i la filosofia moderna

Aquest text ens parla de la filosofia moderna i dels filòsofs racionalistes. Descartes comença parlant de la concepció que té ell d’idea, diu que una idea ha de ser clara i distinta, innata i a priori, és a dir, no prové de l’experiència. Descartes fa referència a que Déu ha sigut el que les ha creat, això implica la refutació del geni maligne. També parla del “cogito”, considerant-se una substància pensant i això implica existir “penso, doncs existeixo”. Aquest pensament el va fer caure en el solipsisme, i ho podem observar en el text quan fa referència a: “concloc amb certesa que la meva essència radica solament en això: que sóc una cosa que pensa...”. Finalment també parla de la divisió de substàncies, diu que l’ànima i el cos són dues coses que es pensen per separat, és a dir, hi ha la substància pensant i la substància extensa, Descartes diu que allò en que tu creus, és a dir, l’anima, no pot ser igual que allò que es dubta, és a dir, el cos.

Clarament i distintament:

Per Descartes una idea havia de ser clara i distinta ja que havia de ser indubtable i simple. Aquesta idea clara i distinta era innata, les havia creat Déu, perquè Déu era perfecte i creava les idees clares i distintes que són idees perfectes. A part, aquestes idees veritables, distintes i innates constituïen el coneixement.

Idea del cos una cosa que només és extensa i no pensa:

Descartes diferenciava tres tipus de substància, i el cos pertany a la substància extensa, res extensa. L’atribut d’aquesta era l’extensió. Descartes la defineix com una idea que no pensa ja que aquesta qualitat de pensar la tenia la res cogitan, l’ànima.

El problema del mètode

El problema del mètode sempre ha estat un problema de la filosofia. El mètode és el camí per arribar a la veritat. A causa de la revolució científica, el criteri d’autoritat d’Aristòtil i la Bíblia van entrar en crisi. Descartes, a diferencia d’altres filòsofs racionalistes de l’època, tenia una obsessió per aquest problema i el seu objectiu era crear un mètode universal, dintre del context de la matemàtica. Galileo Galilei va fer el mètode resolutiu-compositiu, precedent del mètode hipotetico-deductiu, i Francis Bacon va fer el mètode inductiu, és a dir, generalització a partir de idees simples extretes de l’experiència, que va ser el que es va utilitzar més fins l’arribada del hipotetico-deductiu. Descartes, basat en la matemàtica perquè deia que la matemàtica era un mètode deductiu que donava coneixement verdader i indubtables, va crear el mètode cartesià. El mètode matemàtic constava de dos parts: 1) intuïció, que consistia en crear axiomes, és a dir, idees certes i simples i 2) deducció, que consistia en crear teoremes a partir de axiomes.

El mètode cartesià havia d’evitar caure en l’error, és a dir, distingir allò verdader d’allò fals, i havia de permetre cercar més veritats per ampliar el coneixement. Aquest mètode tenia 4 regles: 1) evidència: una idea era certa si era evident, per tant, si una idea era evident, era indubtable. S’havia d’evitar la precipitació i la prevenció. 2) anàlisi: una evidència, com s’explica en el punt anterior, és una idea simple. Això comportava que s’havia de desenvolupar les idees compostes per tal de fer-les simples. 3) síntesi: aquesta regla consistia en ordenar les evidències simples, respectant l’ordre de cada evidència. 4) enumeració: l’última regla consistia en revisar tot per tal de no caure en la prevenció i la precipitació. Aquest mètode és un dels pilars de la filosofia de Descartes, per la qual cosa es considera que Descartes ha creat la filosofia moderna.

La felicitat segons Plató i Aristòtil

Plató concep la felicitat com a coneixement i virtut, té influència del pensament socràtic. Segons Plató, un home és feliç i virtuós si fa el que ha de fer i ocupa el lloc que li correspon. Plató diferenciava quatre virtuts, la justícia és la més important. A diferència de Plató, Aristòtil concebia la virtut des d’un punt més polític, ja que mentre per Aristòtil la virtut és ocupar el teu lloc en la polis, per Plató la principal virtut era aquell que arribava a alliberar l’ànima del cos i contemplar el món de les Idees. Per Plató, el més virtuós de tots era el filòsof-rei, el que més coneixement tenia i per tant el que més feliç era, aquest era per tant el que havia de governar.