Filosofies Antigues: Hedonisme, Cinisme i Estoïcisme

Hedonisme: La Recerca del Plaer i la Felicitat

L'hedonisme és la doctrina filosòfica que considera el plaer com el bé suprem i la finalitat última de la vida. Per tant, les accions considerades plaents són les que es valoren com a bones.

Epicur i l'Ataràxia

Per a Epicur, l'objectiu principal era augmentar el plaer i disminuir el dolor. Això s'aconseguia a través de la recerca de l'ataràxia (pau interior i absència de pertorbació).

Ell considerava que el màxim plaer era tenir una vida simple i moderada. Deia que no tots els plaers eren iguals i que saber diferenciar-los era la clau per aconseguir el màxim plaer i, per tant, la felicitat.

Tipus de Plaers segons Epicur:

• Naturals i necessaris: (menjar, beure, seguretat...). S'han de satisfer de la manera més econòmica i simple possible.
• Naturals i innecessaris: (conversar, desig sexual...). Els podem perseguir, però sense ser egoistes, sense deixar-s'hi la vida; els hem de seguir d'una manera raonable i moderada.
• Innaturals i innecessaris: (fama, prestigi...). Epicur diu que els hem de mirar d'evitar, ja que el plaer que podem arribar a aconseguir amb ells és pràcticament efímer.

L'Escola Cirenaica: El Plaer Immediat

Aristip de Cirene: Fundador de l'Hedonisme Radical

Aristip, deixeble de Sòcrates, és considerat el fundador de l'escola cirenaica. Aquesta escola se centrava en el fet que el plaer i la satisfacció immediata eren els únics béns veritables, i que la virtut era relativa a cada individu.

Principis dels Cirenaics:

• Finalitat de la vida: El plaer és el bé suprem, el que dona sentit a la vida.
• Concepció del plaer: El plaer s'entén en sentit positiu i corporal: és el gaudi dels sentits (menjar, beure, sexe, etc.). No com una absència de dolor o un estat de calma com deia Epicur, sinó com una experiència activa i intensa.
• Rebuig del plaer intel·lectual: Per a ells, el plaer no és cosa de la ment o de la raó, sinó del cos i dels sentits.
• Moderació responsable: Tot i defensar el plaer sensorial, també parlen de moderació. Perquè un excés de plaer avui (per exemple, menjar en excés) pot tenir conseqüències negatives. No viuen com a irresponsables, sinó que busquen evitar el plaer excessiu.

El Cinisme: Vida Simple i Virtut Natural

Els cínics, amb Antístenes i Diògenes com a figures clau, són una escola filosòfica grega que defensa una vida simple, natural i lliure dels valors socials convencionals.

Antístenes: La Recerca de l'Ataràxia Cínica

Antístenes, fundador del cinisme, deia que per ser feliç cal aconseguir l'ataràxia (pau interior), però prescindint de tots els desitjos innecessaris.

Diògenes de Sínope: L'Exemple Radical del Cinisme

Diògenes, el cínic més radical, va portar aquesta filosofia a l'extrem, vivint amb el mínim possible i provocant tothom per demostrar que la felicitat no depèn de res extern.

Què Defensen els Cínics?

• Objectiu de vida: La virtut és l'únic bé veritable. Només sent virtuós es pot ser feliç.
• Assoliment de la virtut: S'assoleix vivint conforme a la natura, rebutjant els desitjos, les riqueses, els plaers i les normes socials artificials.

Vida Ascètica i Autosuficient

Els cínics viuen una vida ascètica (de renúncia als béns materials i plaers) perquè consideren que tot allò que no és natural és innecessari i corromp l'ànima.

Defensen l'autarquia: l'autosuficiència, no dependre de res ni de ningú per ser feliç.

Crítica Social i Provocació Cínica

Menyspreen les normes socials (com la riquesa, la fama, el poder, la moda, les convencions) perquè les consideren falses.

Molts cínics, especialment Diògenes de Sínope, actuaven de manera provocadora per fer veure a la gent com d'absurdes eren les seves preocupacions materials.

• Exemples: vivia en un barril, feia les necessitats en públic, ridiculitzava els poderosos, etc.

Diferència amb Sòcrates

Els cínics s'inspiren en Sòcrates (sobretot en la idea de buscar la virtut), però no creuen que la virtut sigui un saber racional, com ell deia. Per a ells, la virtut és una manera de viure, no una teoria.

L'Estoïcisme: Serenitat i Control Interior

L'estoïcisme és una filosofia que defensa la pau interior (ataràxia) i la llibertat interior a través del control dels desitjos i emocions. Els grans autors estoics són Sèneca, Epictet i Marc Aureli, i el corrent es desenvolupa entre els segles I i III dC.

Figures Clau de l'Estoïcisme Romà:

• Sèneca: Filòsof romà, va aplicar l'estoïcisme a la vida pràctica i política.
• Epictet: Antic esclau, va ensenyar que només som responsables de les nostres actituds, no del que ens passa.
• Marc Aureli: Emperador romà i filòsof; va escriure reflexions profundes sobre com mantenir la serenitat interior enmig dels problemes.

Idees Bàsiques de l'Estoïcisme:

• El món (cosmos) funciona segons una llei universal i racional, anomenada logos (raó divina).
• Aquesta llei ho governa tot: tot el que passa forma part d'un destí inevitable, que no podem controlar.
• Per tant, l'ésser humà ha d'acceptar el seu destí amb serenitat.

Com Viure Bé Segons els Estoics?

• L'objectiu de la vida és aconseguir l'apatia (no deixar-se dominar pels plaers ni pels dolors) i la impertorbabilitat de l'ànima.
• Això només s'aconsegueix vivint segons la raó universal, acceptant el que no podem canviar.
• La felicitat no depèn del que ens passa, sinó de com ho acceptem.

Virtut i Llibertat Interior Estoica:

• La veritable llibertat és ser amo d'un mateix, no deixar-se portar per les emocions, desitjos o temors.
• El savi estoic no pateix pel que no pot controlar (salut, riquesa, mort...), i viu amb austeritat, disciplina i resignació davant el destí.