Fluxos migratoris: causes, conseqüències i anàlisi a Espanya

Estructura de la població i fluxos migratoris

Els moviments migratoris són els desplaçaments d'una persona o un grup de persones d'un lloc geogràfic a un altre, amb la intenció d'establir-s'hi de manera indefinida o temporal en aquest lloc diferent del seu lloc d'origen.

Els moviments migratoris poden ser en dos sentits:

• Emigració: És la sortida de les persones d'una regió o país i suposa una pèrdua de població.
• Immigració: És l'arribada de persones a una regió o país i suposa un creixement de la població per al lloc que les rep.

Les migracions són un component essencial de la dinàmica demogràfica d'un país: el saldo migratori, sumat al creixement natural, dona lloc al creixement real de la població.

• Saldo migratori: És l'indicador que mesura la diferència entre el nombre d'emigrants i el nombre d'immigrants d'un territori determinat.
• Creixement real: Per conèixer el creixement real de la població d'un territori, necessitem sumar el creixement natural al saldo migratori.

Migracions interiors: dins d'un mateix país

Les migracions interiors es produeixen entre diferents regions d'un mateix país i es redueixen principalment a dues classes:

• Moviments d'una determinada estació de l'any: Durant la collita d'un producte agrícola o el treball temporal de l'estiu turístic.
• Moviments del camp a la ciutat: Les ciutats ofereixen millors possibilitats de feina, en l'àmbit industrial, de la construcció, dels serveis... i també una millor oferta per poder estudiar.

Migracions exteriors: fora del país d'origen

Les migracions exteriors o internacionals es produeixen quan la població abandona el país d'origen. Aquests moviments poden ser:

• Continentals: Moviments de població entre països del mateix continent, com els moviments que es produeixen a Europa. Solen ser de països amb menor grau de desenvolupament cap a països més desenvolupats.
• Intercontinentals: Suposen la sortida de població no només del país d'origen, sinó també del continent. Per exemple, l'emigració a Amèrica o l'emigració del nord d'Àfrica a països d'Europa.

Qui és un migrant?

L'OIM (Organització Internacional per a les Migracions) és l'agència especialitzada en migracions de les Nacions Unides. Té la funció de:

• Assegurar-se que es fa una gestió ordenada i humana de la migració.
• Promoure la cooperació internacional sobre qüestions migratòries.
• Ajudar a trobar solucions pràctiques als problemes migratoris.
• Oferir assistència humanitària als migrants que la necessiten, siguin refugiats, persones desplaçades o desarrelades.

L'OIM defineix un migrant com qualsevol persona que es desplaça o s'ha desplaçat a través d'una frontera internacional o dins d'un país, fora del seu lloc habitual de residència, independentment de:

• la seva situació jurídica;
• el caràcter voluntari o involuntari del desplaçament;
• les causes del desplaçament;
• o la durada de la seva estada.

Causes dels moviments migratoris

• Causes demogràfiques i econòmiques: Són dues de les raons més freqüents de l'emigració. L'augment de població sense la creació en paral·lel de llocs de treball provoca desocupació i salaris baixos, alhora que, potser, en un altre país, hi ha necessitat de mà d'obra. És el cas de l'emigració espanyola cap a l'Amèrica Llatina i cap a l'Europa occidental, i de les migracions interiors del camp a la ciutat durant els segles XIX i XX.
• Causes per catàstrofes naturals: Els terratrèmols, la desertització, les plagues i les sequeres prolongades originen inseguretat en la població o perpetuen les males collites. A Espanya, l'emigració per aquestes causes s'hi ha desenvolupat lentament, tot i que de vegades ha comportat el despoblament de territoris molt secs o de zones d'alta muntanya.
• Causes polítiques: Les guerres, les persecucions i els exilis forçosos provoquen que les persones emigrin. A Espanya, després de la Guerra Civil, moltes persones es van veure obligades a exiliar-se (especialment a França i a Mèxic).
• Causes socioculturals: Poden ser molt diverses: el desig de viure en estats més democràtics, quan al país d'origen hi ha una dictadura (immigrants de l'Argentina i de Xile, que van arribar a Espanya en les dècades del 1970 i el 1980) o l'atracció que exerceix un indret, com passa actualment a Espanya, on un gran nombre de persones jubilades, procedents de països del nord d'Europa, s'instal·len atretes per les bones condicions climàtiques i socials.

Conseqüències dels moviments migratoris

• Per al país d'origen: L'emigració disminueix la pressió social que origina la desocupació i ajorna problemes urgents. Però, alhora, suposa la pèrdua de força de treball (de vegades ja educada i formada) i de les persones amb iniciativa, alhora que provoca l'envelliment de la població i el despoblament del territori.
• Per al país de destinació: L'arribada d'onades d'immigrants pot crear conflictes laborals (salaris a la baixa), degradació d'habitatges a la perifèria i al centre urbà i problemes d'acceptació en una part de la societat. Això no obstant, cal tenir en compte l'aportació de l'emigrant al desenvolupament econòmic i a la diversitat cultural del país d'acollida.
• Per a la persona emigrant: La sortida li pot plantejar qüestions diverses: prendre la decisió de marxar, triar la destinació, adaptar-se al nou medi, veure quin paper pot fer en la nova societat i considerar els possibles problemes d'identitat.

Fluxos migratoris actuals

Aquestes darreres dècades, els moviments migratoris internacionals han adquirit unes dimensions i característiques que no tenen precedents, fruit de l'augment de les desigualtats econòmiques, les crisis i els conflictes bèl·lics, així com per la ràpida circulació de la informació (Internet) que mostra millors oportunitats i estimula la comparació amb altres països i el desig de partir. A més, la majoria dels emigrants no són d'origen europeu, sinó que venen de zones menys desenvolupades amb un fort creixement de població (Amèrica Central i del Sud, Àfrica, Pròxim Orient, Sud-est Asiàtic) i tenen com a destí els països més desenvolupats amb un creixement dèbil i una població més envellida (Europa i Amèrica del Nord). D'altra banda, es tracta d'una migració cada cop menys controlada, que en part es du a terme de manera irregular, amb el pas clandestí de les fronteres o sent registrada com a turistes. Finalment, els migrants, gràcies a la facilitat de les comunicacions i del transport, mantenen una relació quotidiana més fluida i permanent amb els seus llocs i societats d'origen, cosa que constitueix unes xarxes transnacionals que poden tenir una forta mobilitat.

La migració a Catalunya

Apunt històric

L'emigració exterior catalana

Els principals fluxos migratoris de Catalunya a l'exterior van ser el dels catalans, coneguts popularment com els indians, que van anar cap a Amèrica durant el segle XIX i els primers anys del segle XX, i el flux dels exiliats de la Guerra Civil espanyola cap a l'Amèrica Llatina i Europa. El retorn dels indians o americans a Catalunya va afavorir l'economia catalana, perquè van crear empreses i van potenciar les activitats industrials.

Cicles immigratoris

L’arribada de població s’ha anat produint en diversos cicles, al llarg del temps, en funció dels cicles econòmics expansius:

• Primera onada migratòria (1916-1930): Arribada de mig milió de persones procedents, sobretot, d’Aragó, el País Valencià i Múrcia.
• Segona onada migratòria (1950-1975): Va arribar prop d’un milió i mig de persones procedents, sobretot, de la zona meridional de la península, especialment d’Andalusia.
• Tercera onada migratòria (1998-2010): Formada per persones de procedències més llunyanes, especialment del Marroc, l’Amèrica Llatina i l’Europa Oriental. La crisi econòmica iniciada el 2007 va frenar aquest corrent migratori, però, a partir del 2016, Catalunya va tornar a rebre una immigració més reduïda, però constant.

Procedència dels immigrants

A Catalunya hi conviu gent procedent de més de 170 països diferents. En destaquen:

• Del continent africà, el col·lectiu marroquí. També hi arriben immigrants subsaharians en un percentatge inferior.
• De la UE hi ha dos grups diferenciats: el cas de Romania i Ucraïna, per motius diferents; i el cas d’Itàlia, França, Alemanya i el Regne Unit, que són països rics.
• De l’Amèrica Llatina, els capdavanters són els colombians, seguits de veneçolans i equatorians.

Distribució territorial

En conjunt, la població immigrada a Catalunya, tant l’espanyola com l’estrangera, s’ha instal·lat, de manera preferent, en poblacions de més de 10.000 habitants i constitueix una part important (el 41%) de la població de les ciutats catalanes de més de 100.000 habitants.

La migració a Espanya

Migracions interiors

La migració interior més important a Espanya es va iniciar tímidament a les acaballes del segle XIX, va augmentar a partir del 1950 i va ser intensa entre el 1959 i el 1970. Va ser una emigració del camp a la ciutat, cap a les regions industrials, l'anomenat èxode rural. L'emigració interior va generar l'envelliment de la població als pobles i, de vegades, l'abandonament. Mentrestant, les ciutats d'acollida creixien precipitadament i la indústria disposava de mà d'obra barata, però l'arribada d'immigració va ocasionar problemes greus, com la proliferació de barris pobres a zones perifèriques de la ciutat, els suburbis.

Migracions exteriors

L'emigració exterior espanyola va tenir lloc entre mitjan segle XIX i la crisi econòmica del 1975. Les destinacions principals van ser:

• L'Amèrica Llatina: Malgrat que els orígens de l'emigració d'espanyols a l'Amèrica Llatina es remunten al descobriment d'Amèrica i l'emigració cap a les colònies, no és fins a mitjan segle XIX quan aquesta es fa més massiva. Molts pagesos, procedents de Galícia, Astúries, Lleó i Canàries, van veure a Amèrica la possibilitat de millorar la seva situació econòmica i social. A més, l'inici de la industrialització va permetre que els vaixells de vapor poguessin transportar un nombre més gran de persones i els viatges fossin menys arriscats. L'emigració a Amèrica va continuar durant la primera meitat del segle XX, fins que la crisi econòmica del 1929 en va disminuir el flux.
• L'Europa occidental: A la segona meitat del segle XX (1960-1975), es va produir un important moviment migratori de mà d'obra agrària i industrial cap als països industrialitzats d'Europa. Aquesta emigració procedia de totes les regions espanyoles, especialment d'Andalusia i Galícia i, en segon lloc, de Castella, València i Extremadura. Els països principals de destí van ser Alemanya, Suïssa i França. La crisi econòmica del 1973, arran de l'encariment del preu del petroli, va ser el final de l'emigració exterior. L'atur va augmentar a Europa i els governs van dictar lleis que restringien la immigració. Part de la població emigrant va tornar a Espanya i una altra part va romandre definitivament a l'estranger.

Qui emigra actualment?

L'emigració espanyola del segle XXI és diferent de la immigració que hi va haver en el passat. La crisi econòmica del 2008 va impulsar de bell nou la mobilitat per la manca de feina. La situació de desocupació repercutia en treballadors d'àmbits diferents i de totes les edats. Però la població més jove és la que s'ha vist més afectada. La falta de feina d'acord amb els estudis realitzats provoca una emigració més selectiva. Molts estudiants, investigadors i treballadors qualificats emigren, cosa que es considera una fuga de cervells. L'any 2020, 249.000 persones van marxar d'Espanya cap a l'estranger, de les quals unes 183.000 eren estrangeres i més de 66.000 espanyoles. Les principals destinacions dels emigrants espanyols van ser els Estats Units, França i el Regne Unit.

Espanya com a destí d'immigrants

Durant els darrers vint-i-cinc anys, els moviments migratoris a Espanya han experimentat un canvi radical, ja que el nostre país ha passat de ser un país d'emigrants a ser un dels països de la Unió Europea amb més immigració. Actualment, viuen a Espanya 5.407.822 estrangers, que representen l'11% de la població total.

Factors d'atracció de la immigració estrangera

Els factors que han convertit Espanya en un destí atractiu per a la immigració estrangera són:

• Espanya forma part del context internacional de migracions estrangeres creixents, el volum del qual, en nombres absoluts, és més gran que mai: més de 271 milions de migrants a tot el món.
• El creixement econòmic d'Espanya i l'augment de les oportunitats laborals al llarg de la dècada del 2000 han atret molts immigrants.
• La situació geogràfica d'Espanya al Mediterrani, frontera amb Àfrica i porta d'Europa, facilita els fluxos del nord d'Àfrica.
• La llengua i la vinculació cultural i històrica atreuen els corrents d'Iberoamèrica.
• El bon clima és un factor que impulsa jubilats europeus a establir-se al nostre país.

Efectes en la població i l'economia

A més de l'augment de població, l'arribada d'estrangers té altres conseqüències:

• Rejoveneix la població, ja que entre els immigrants hi predomina la població jove i es produeix un repunt de la natalitat. Els corrents migratoris de cada país, però, presenten particularitats pròpies: en el col·lectiu de migrants marroquins hi predominen els homes; en canvi, entre els grups d'equatorians, colombians i bolivians el col·lectiu d'immigrants el formen principalment dones.
• Augmenta el nombre de població activa, atès que es tracta de població jove en edat de treballar, en general poc qualificada. Però també hi ha una demanda d'immigrants molt qualificats (informàtics, enginyers, etc.).
• Contribueix al pagament de les pensions, perquè amb el seu sou també cotitzen a la Seguretat Social.
• Activa el consum, de manera que el producte interior brut se'n veu beneficiat.
• Aporta més diversitat ètnica i cultural, atès que la convivència entre persones pot ser enriquidora, però s'ha de desenvolupar en un marc de respecte a les lleis del país d'acollida.

Característiques dels immigrants

Com són els immigrants que arriben a Espanya? Espanya s'ha convertit en un destí per a immigrants de tot el món:

• Els immigrants extracomunitaris procedeixen d'Amèrica i d'Àfrica: Veneçuela, Colòmbia i el Marroc. Es tracta d'una població jove i famílies que surten de països menys desenvolupats cap als més desenvolupats per buscar millors salaris, millors condicions de vida i oportunitats.
• Els procedents de la Unió Europea són un grup molt nombrós, format sobretot per jubilats amb un nivell econòmic elevat, que s'instal·la a la costa mediterrània, a les Balears o a les Canàries.
• Els que venen en cerca d'asil o refugi han guanyat pes aquests darrers anys. Durant l'any 2018, Espanya va rebre més de 54.000 sol·licituds d'asil.

Distribució dels immigrants

Les comunitats autònomes que reben un nombre més gran d'immigrants són: les Illes Balears, la Comunitat de Madrid i les Canàries. En canvi, en van reduir el nombre: Extremadura, el Principat d'Astúries, Castella i Lleó i Galícia; així com les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla. L'establiment de col·lectius d'immigrants que atreuen els seus compatriotes fa que es comencin a detectar algunes preferències per part d'aquests col·lectius a l'hora d'escollir destí, cosa que provoca una certa especialització provincial.

La migració a la Unió Europea

Política migratòria

El 2008, la Unió Europea va aprovar el Pacte Europeu d'Immigració, que, juntament amb el Programa d'Estocolm, havien de ser la base de la política comuna relacionada amb les migracions. El pacte planteja una immigració legal i ordenada i inclou el control d'accés, la regulació de l'estada d'estrangers en territori comunitari, la lluita contra l'ocupació irregular i el desenvolupament de polítiques d'acollida i de retorn. Entre les mesures adoptades pel Pacte d'Immigració hi ha la vigilància dels punts d'entrada a Europa i les polítiques de retorn als països d'origen dels immigrants il·legals. També regula i restringeix el dret d'asil, tot facilitant el reassentament d'una quota anual de refugiats establerts a països que limiten amb el seu d'origen, on no tenen garantida la seguretat. Per implementar aquestes mesures es va establir el Sistema d'Informació de Schengen i es va potenciar Frontex (l'agència per a la gestió de les fronteres exteriors de la UE) així com el Sistema Europeu de Vigilància de Fronteres (Eurosur). Això no obstant, la dramàtica situació de milers de refugiats fugitius de Síria i d'altres zones de l'Orient Mitjà que s'està produint des del 2015 a les portes d'Europa palesa el fracàs d'aquestes mesures de la Unió Europea.

Moviments actuals a Europa

• Moviments en l'espai de lliure circulació de la UE: Durant les últimes dècades, s'ha produït un augment dels fluxos migratoris entre els països europeus. Aquests moviments són especialment nombrosos dins de l'espai de lliure circulació de treballadors de la Unió Europea. Els principals fluxos són des de l'Europa central i oriental cap a l'Europa occidental i meridional. Alemanya és el principal punt de destí d'aquests processos migratoris.
• Noves onades cap al sud d'Europa: Es comptabilitzen, a més, noves onades d'immigració provinents del centre d'Àfrica, l'Amèrica Llatina i Àsia cap al sud d'Europa.
• Arribada de refugiats: L'agitació política al Pròxim Orient i al nord d'Àfrica, així com el conflicte entre Ucraïna i Rússia, ha provocat un augment en el nombre de sol·licitants d'asil (refugiats) que intenten arribar al continent europeu. En alguns casos, les dificultats per poder entrar legalment al continent han propiciat la creació de rutes alternatives, en què els emigrants es troben amb moltes dificultats per arribar i establir-se, cosa que genera problemes humanitaris seriosos.

El debat sobre la immigració

Calen immigrants?

Segons estudis fonamentats, la immigració ha de considerar-se un fet positiu, des dels punts de vista econòmic, demogràfic i cultural:

• En el pla econòmic: la immigració beneficia el país d'acollida perquè aporta una mà d'obra jove i disposada a realitzar els treballs més diversos en l'agricultura, la construcció, l'hoteleria, el servei domèstic o l'atenció de persones grans, cosa que reactiva el mercat laboral intern. Aquests treballadors contribueixen també al millorament econòmic amb el pagament d'impostos i, alhora, són un col·lectiu de consumidors important, que revitalitza el comerç interior i el mercat de l'habitatge.
• En el pla demogràfic: l'arribada d'immigració estrangera ha contribuït a l'augment de la població en un país com Espanya que des de la dècada del 1990 ha tingut taxes de natalitat molt baixes. Els immigrants, en general, són persones joves que solen tenir més fills que els residents autòctons. A més, les dones estrangeres solen ser mares a edats més joves.
• En el pla cultural: la immigració suposa el contacte amb les cultures de països molt diversos i la possibilitat, per tant, de conèixer altres maneres d'interpretar el món i altres formes de música, moda, gastronomia... La diversitat cultural representa una riquesa que pot ser vista des de la interculturalitat o bé des de la multiculturalitat.

Interculturalitat i reptes socials

Actualment, l'arribada de població immigrant és vista per alguns sectors de població com un problema, de manera que consideren que cal imposar restriccions d'entrada i controls de tota mena. Acceptar l'arribada d'immigrants resulta de vegades conflictiu, pel gran volum de població que representa. La possibilitat de problemes futurs crea actituds de rebuig, d'exclusió social i, fins i tot, de xenofòbia. Fomentar el rebuig a la immigració no és difícil, i sol fer-se al·ludint a prejudicis culturals, a la competència laboral o a la inseguretat que pot suposar per a la població. Això no obstant, l'arribada de milions d'immigrants a Espanya en poc temps demostra que la integració és possible i que, en tot cas, la majoria dels problemes econòmics, socials i de seguretat no arriben amb els immigrants sinó que es generen a altres esferes de la societat.

Avui dia, als països de la Unió Europea hi ha dues posicions enfrontades:

• La malfiança social pel que fa a l'admissió de més immigrants.
• Les necessitats dels empresaris, que reclamen disposar de més mà d'obra.

Drets: reagrupament familiar i d'asil

És un dret bàsic que els immigrants puguin viure en família. La legislació vigent estableix els tràmits i els requisits per accedir de manera oficial al reagrupament familiar. Els estrangers que resideixen legalment a Espanya poden sol·licitar fer-hi venir els seus familiars, una vegada hagi passat un any d'estada en territori espanyol.

L'ONU va reconèixer el dret d'asil dels refugiats en dos documents: la Convenció sobre l'estatut dels refugiats (Ginebra, 1951) i el Protocol de Nova York del 1967, que obliguen els països a admetre qui pateix persecució, i n'estableixen els drets i els deures. Actualment, la conflictivitat bèl·lica de molts països africans i asiàtics, com ara Síria, l'Iraq o Somàlia, combinada amb la fam, les lluites ètniques i la corrupció política, ha multiplicat el nombre de desplaçats, que troben refugi als països veïns. Aquestes persones també van cap als països rics, com ara Espanya, però molt sovint les seves peticions d'asil són desestimades davant la sospita que es tracti d'emigracions de treball encobertes.

Mobilitat quotidiana o habitual

La mobilitat quotidiana o habitual es refereix als desplaçaments que fan les persones de manera regular i per motius concrets i que, normalment, no comporten canvis de residència. Els fluxos entre l'habitatge i el lloc de treball, l'escola, les botigues, els llocs d'oci, els equipaments (hospitals, centres cívics...), etc. determinen uns recorreguts i uns processos espacials que poden tenir ritmes diaris, setmanals, mensuals, anuals o simplement ocasionals.

La mobilitat habitual ha anat augmentant progressivament en les últimes dècades, especialment quan a les societats desenvolupades s'hi han anat incrementant les ofertes comercials i d'oci. La mobilitat excessiva és un dels trets més característics de la nostra societat contemporània, perquè porta a una extensió de l'espai d'acció de les persones i de totes les activitats que fem. Té moltes més implicacions: l'increment en les transaccions econòmiques i en les relacions socials, la potenciació de l'ús de l'automòbil i l'augment en l'ús i l'extensió de les xarxes de transport públic, etc.

Tipus de mobilitat

• La mobilitat obligada pel treball: Els viatges des del lloc de residència fins al lloc de treball. Els mercats de treball generen unes ciutats quotidianes que solen superar l’àmbit municipal.
• La mobilitat obligada per estudi: Afecta un volum important de la població de les societats occidentals, perquè els menors de 16 anys hi estan escolaritzats majoritàriament.
• La mobilitat habitual per compra: Inclou des dels desplaçaments per adquirir aliments diàriament (anar a comprar el pa) fins a fer compres ocasionals (anar a comprar una rentadora).
• La mobilitat per oci: A l'estiu, la població urbana sol desplaçar-se cap al litoral o a la muntanya. Aquesta mobilitat té una temporalitat molt marcada i provoca que els sistemes de transport (públics o amb automòbils privats) registrin una activitat molt intensa aquest període de l'any. Els desplaçaments de cap de setmana impliquen també grans moviments d'una part de la població que, durant un parell de dies, viu fora del seu domicili habitual.