Foedus del 418: Assentament Visigot a Aquitània

El Foedus del 418 i l'Assentament Visigot a Aquitània

Wàlia, rei dels visigots, signà un nou foedus l'any 416. Aquest pacte convertia els visigots en soldats de l'exèrcit romà. La seva missió era expulsar els pobles germànics assentats a la península Ibèrica: els vàndals silinges a la Bètica i els alans a la Lusitània i part de la Cartaginense. Aquestes eren les zones amb les propietats senatorials més importants. A canvi, els visigots rebrien blat com a pagament. Entre el 416 i el 417, van aconseguir expulsar les estirps dominants dels vàndals silinges. Els supervivents es van unir als vàndals asdings del nord.

L'Imperi Romà va tenir problemes per complir amb l'aprovisionament de blat a causa d'una usurpació al nord d'Àfrica. Per això, l'any 418 es va signar un nou foedus amb Wàlia, de gran importància. En aquest nou acord, els visigots van rebre per primera vegada terres en propietat a les Gàl·lies, concretament a Aquitània (Bordeus, Poitiers i Tolosa).

Motius de l'Assentament a Aquitània

Michel Rouche, a la seva obra L'Aquitaine des Wisigoths aux Arabes, argumenta que se'ls va situar a Aquitània per allunyar-los del Mediterrani i de les vies de comunicació. Eduard Thompson, a Los Godos en España, proposa una altra teoria. Segons ell, no es tractava d'allunyar-los, sinó d'una estratègia político-militar de defensa. L'objectiu era evitar que els bagaudes del nord baixessin al sud i els del sud pugessin al nord. D'aquesta manera, els visigots actuaven com a tap. A més, des d'aquesta zona també podien controlar els sueus, els bascos i els càntabres.

La Distribució de Terres i la Llei de l'Hospitalitas

La forma en què se'ls van atorgar les terres és un altre tema important. Tant els grans latifundistes com els petits i mitjans propietaris van haver de cedir part de les seves terres als visigots. No obstant això, autors com Rouche creuen que només van cedir terres els grans latifundistes. Argumenten que si es repartien totes les terres, les petites propietats que podien mantenir una família no serien suficients ni per als uns ni per als altres. A més, als grans latifundistes els convenia tenir un exèrcit dins de les seves propietats com a mesura defensiva davant la possible arribada d'altres bàrbars.

L. G. Moreno explica que, precisament el 418, es va convocar el Concilium Galliarium a les Gàl·lies. En aquesta reunió, on es prenien decisions importants, es va demanar l'opinió dels grans latifundistes per a la cessió de les terres. El procés de repartiment es va dur a terme mitjançant la Llei de l'Hospitalitas, promulgada el 361 i modificada el 398. Aquesta llei, pensada originalment per a l'assentament de soldats romans, permetia cedir una part de l'habitatge al soldat o general romà, però no el seu manteniment. Tot i que la llei va ser suspesa temporalment, va servir com a base per a l'establiment dels visigots i de les primeres onades migratòries.

Extensió de les Terres Cedides

La historiografia no ha pogut determinar amb exactitud l'extensió de les terres cedides. Es creu que els visigots van rebre 2/3 de les terres cultivades o cultivables, mentre que els romans en van conservar 1/3. Pel que fa a la mà d'obra esclava, els visigots en van rebre 1/3 i els romans 2/3. Els boscos i els pastos podien ser utilitzats al 50% per ambdós grups. És probable que molts visigots s'apropiessin de terres abandonades pel seu compte.

El Regne Visigot de Tolosa (418-507)

La societat visigoda estava fortament jerarquitzada. La dinastia dels balts va ser la més important fins a la Batalla de Vouillé l'any 507. En aquesta batalla, els francs van derrotar els visigots i els van expulsar de les Gàl·lies, significant la fi del poder dels balts. Abans d'això, l'any 418, es va formar el Regne Visigot de Tolosa. Aquest regne va patir una evolució considerable. Ramon d'Abadal el va definir com un estat dins d'un altre en els seus inicis, que evolucionaria fins a convertir-se en un estat independent. Es poden distingir dues etapes en la seva història: del 418 al 466 i del 466 al 507.