Fonètica catalana: elisions, sinalefa i assimilacions

Elisions

Elisions: Es produeix quan una vocal neutra, inicial o final, es troba en contacte amb una altra vocal de la paraula següent i es deixa de pronunciar un so.

• [kinᴐɾԑs] — Quina hora és
• [sinbᴐls] — Si en vols

Sinalefa

Sinalefa: Es dóna quan una paraula acaba amb una vocal forta (a, e, o) i la següent comença amb una vocal feble; hi ha una unió de les dues vocals.

• [nowfasis] — No ho facis
• [rejәrtur] — Rei Artur

Ensordiment

Ensordiment: Quan una consonant sonora esdevé sorda perquè es troba al final d’una cadena fònica o d’una paraula.

• [fɾԑt] — Fred
• [ʎaɾk] — Llarg

Sonorització

Sonorització: Passa quan un so sord, en contacte amb un so sonor, es transforma en un so sonor.

Exemples de regla: sord + sonor = sonor; sord + sord = sord.

• [mezәmiks] — Més amics
• [feʃәzat] — Feix pesat
• [feʒbuluminos] — Feix voluminós

Assimilació

Assimilació: Alguns fonemes es transformen per la influència del fonema amb què entren en contacte. Afecta fonemes com [n], [m], [l].

Hi ha tres casos

Labialització

Quan la [n] entra en contacte amb un so labial.

• [kambiδal] — Can Vidal
• [sammark] — Sant Marc

Palatalització

Quan [n] o [l] entren en contacte amb un so palatal ([ʃ] [ʒ] [ʎ] [ɲ]) i es palatalitzen.

• [plaɲʃa] — Planxa
• [uɲʃᴐk] — Un xoc
• [әʎʎapis] — El llapis

Velarització

Quan [n] es troba en contacte amb un so velar ([g] [k]) adopta el so velar [ŋ].

• [saŋ] — Sang
• [әŋkaɾә] — Encara
• [uŋgat] — Un gat

Emmudiment

Emmudiment: Deixar de pronunciar algunes lletres, per exemple en paraules com amb, molt, arbre, prendre, cantar, parir, voler.

• [әkԑdnᴐi] — Aquest noi
• [sanʒᴐrdi] — Sant Jordi
• [әkԑstᴐmә] — Aquest home
• [santᴐskar] — Sant Òscar

Sensibilització

Sensibilització: És el contrari de l’emmudiment: una “r” que és muda passa a pronunciar-se perquè porta un pronom feble que la fa sonora.

• [miɾa] — Mirar
• [miɾartә] — Mirar-te

Text descriptiu

Funció comunicativa: Dóna informació sobre l’estat físic i psíquic de les persones, objectes, paisatges o fenòmens. Intenta seguir un ordre determinat en l’espai.

Característiques: Ús abundant de l’adjectivació; ús de verbs en temps imperfectius (present i pretèrit imperfecte); abundància de frases atributives, complements del nom i adverbis de lloc.

Exemples: Monòlegs, discursos, postals, notícies, cartes, llibres didàctics, etc.