Fonètica i Fonologia Catalana: Fonemes, Grafies i Síl·labes
Clasificado en Física
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 3,86 KB
TRIMESTRAL DE CATALÀ: FONÈTICA I FONOLOGIA
Dues disciplines complementàries: fonètica i fonologia
La fonètica i la fonologia són dues branques de la lingüística que estudien el so des de perspectives diferents.
La fonètica l'estudia des d'un punt de vista físic: s'encarrega de descriure com es produeix a l'aparell fonador (fonètica articulatòria), com es transmet per mitjà de l'ona sonora (fonètica acústica) i com es percep i descodifica a través de l'oïda i en una àrea especialitzada del cervell (fonètica perceptiva). La fonologia, en canvi, estudia el so des d'un punt de vista més interpretatiu i abstracte: estableix les unitats mínimes que organitzen el sistema lingüístic o fonemes, n'analitza les combinacions possibles i determina els patrons regulars de pronúncia de cada llengua.
El fonema i l'al·lòfon
El fonema és la unitat mínima, abstracta, no significativa i distintiva de la llengua. Els fonemes es representen, convencionalment, entre barres inclinades (
/ /).Les diferents formes regulars, determinades pel context, que pot adoptar un fonema quan es materialitza en la cadena fònica s'anomenen al·lòfons.
Els al·lòfons es representen, convencionalment, entre claudàtors (
[ ]).La representació escrita dels sons
Els sons es representen per escrit mitjançant les grafies. No hi ha, però, una relació unívoca entre so i grafia: per a cada so no hi ha sempre una única grafia, i, alhora, una grafia pot representar més d'un so. En català, podem trobar els casos següents:
- Un mateix so representat per més d'una grafia:
[s]→s(sopa),ç(caça),ss(rossa) ic(cel). - Una mateixa grafia representa sons diferents:
c→[k](casa),[s](cim). - Una mateixa grafia representa dos sons seguits:
x→[ks](taxi). - Dues grafies representen un sol so:
ny→[n](nyap). - Una grafia no es correspon amb cap so:
h→0.
Del so a la frase: els suprasegmentals
La síl·laba
Quan parlem no emetem els sons aïllats l'un de l'altre, sinó que formem un contínuum que s'anomena cadena fònica. Dins d'aquesta cadena, però, som capaços de detectar i aïllar sons o grups de sons que s'ajunten en segments fònics, és a dir, que es pronuncien amb un sol «cop de veu». Així, per exemple, som capaços de detectar que la paraula perfum es pot separar en dos segments (per-fum), mentre que la paraula neu només en té un; cadascun d'aquests segments rep el nom de síl·laba.
Una síl·laba ha d'estar formada, com a mínim, per una vocal, que pot anar acompanyada, al davant o al darrere, d'altres sons consonàntics. Direm, doncs, que la vocal és el nucli de la síl·laba, mentre que les consonants que l'envolten són els marges: en el mot pes, per exemple, la vocal e és el nucli de la síl·laba, mentre que p i s actuen de marges. Les síl·labes que no tenen consonants darrere del nucli s'anomenen síl·labes lliures; les que tenen una o més consonants s'anomenen síl·labes travades. La paraula pilota, per exemple, està formada per tres síl·labes lliures (pi-lo-ta); la paraula perfum, en canvi, està formada per dues síl·labes travades (per-fum).