Fons Oceànics, Límits de Plaques i Deriva Continental

Fons dels oceans

Marges continentals

Són les zones compreses entre la línia de costa i les zones profundes de les conques oceàniques. N'hi ha de dos tipus:

Passius

• No tenen fosses oceàniques i no hi acostuma a haver-hi sismicitat ni volcans actius.
• Estan formats per una plataforma continental i un talús continental.
• Formen canyons submarins, i aquests materials es dipositen en forma de ventalls submarins al peu del talús (voregen l'oceà Atlàntic i Catalunya Sud).

Actius

• Formats per una plataforma continental més estreta i un talús amb més pendent.
• No hi ha peu del talús perquè aquest acaba en una fossa oceànica d'uns 10 km de profunditat.
• Hi ha elevada sismicitat i volcans actius i perillosos, magmes andesítics ("cinturó de foc del Pacífic").
• Es produeix subducció de la litosfera oceànica sota litosfera oceànica o continental, formant límits convergents/destructius.
• La zona de Benioff és la superfície de contacte de les dues plaques:
  • A la costa oest del Pacífic: litosfera oceànica sota litosfera oceànica = arc d'illes volcànic, com el Japó, que té zona de terratrèmols profunds.
  • A la costa est del Pacífic: litosfera oceànica sota litosfera continental = arcs volcànics continentals, com la serralada dels Andes (placa de Nazca sota placa Sud-americana).

Conques oceàniques o planes abissals

(Ex: a l'oceà Atlàntic = planes d'Ibèria i el Tajo.) Hi ha illes i muntanyes submarines que s'han allunyat de les dorsals i, si s'enfonsen, en formen els guyots. També n'hi ha de relacionades amb els punts calents (hotspots) que formen cadenes d'illes com Hawaii, i els volcans no són perillosos.

Dorsals oceàniques

Estan connectades per falles de transformació (límits passius), zones de terratrèmols superficials. Però la falla de Sant Andreu està formada pel lliscament de la placa del Pacífic damunt l'americana, i això produeix terratrèmols. Amb rift valleys (límits divergents) per on ascendeix magma i provoca activitat volcànica lenta però constant. Les dorsals tenen entre 1 i 4 km d'alçada, 2.000 km d'amplada i 70.000 km en total (ex: Islàndia).

Límits de plaques

Divergents

Són línies on les plaques se separen i, llavors, provoca la pujada de material des de l'astenosfera i la creació de la litosfera oceànica, i es formen rifts en les dorsals oceàniques. (Imatge)

Passius

Són línies on dues plaques es desplacen lateralment, sense destruir litosfera, com les falles de transformació. (Imatge)

Convergents

Són línies on dues plaques xoquen, però depenent del tipus de litosfera es formen diferents coses. Si les litosferes són oceàniques, es creen els arcs d'illes volcàniques; si són oceànica-continental, es formen els arcs volcànics continentals; i si són continentals, es formen les serralades continentals. Aquest procés s'anomena obducció. (Imatge)

Cicle de Wilson

Es forma en la col·lisió continental-continental i és igual a l'obertura dels oceans (formació de rifts a les dorsals oceàniques i expansió dels sòls oceànics) i unió dels continents (subducció amb litosfera continental i un xoc de litosfera continental amb continental, per exemple, la placa de l'Himàlaia contra la de l'Índia). Primer comencen amb l'obertura dels oceans, però finalment xoquen i les dues plaques s'uneixen.

Deriva continental

Alfred Wegener va observar que la costa d'Amèrica, Europa i Àsia encaixaven i va suggerir que els continents actuals, fa 200 Ma, només eren un, Pangea. Per arribar a aquesta teoria, Wegener va recollir unes dades:

1. L'encaix dels continents
2. Evidències paleontològiques
3. Similituds entre roques i estructures
4. Dades paleontològiques