Forjant el Món Feudal: Església, Cavalleria, Cultura i Art Romànic

L'Església: Forja Ordenadora del Món Feudal

Durant els segles X i XII, les guerres, el bandidatge i els enfrontaments entre senyors feudals, amb les seves conseqüències de mort, destrucció i inseguretat, van ser constants en el món feudal europeu. Per això, l’Església es va plantejar de fomentar la pau i de crear un model de cavaller cristià perquè el seguís la noblesa.

Cap al segle XI, l’Església va instituir la Pau de Déu, que s'havia d'aplicar a territoris concrets, en els quals els bisbes arribaven a organitzar cossos armats per tal d'impedir tot conflicte. Gairebé simultàniament, es va promoure la pràctica de la Treva de Déu, que prohibia als cristians de lluitar entre si des de la nit del dimecres fins al matí del dilluns, i durant tota una sèrie de festes.

Igualment, l’Església, promovent l'esperit de Croada (lluita contra els infidels), canalitzava l'agressivitat d'una multitud de cavallers pobres o secundaris cap a empreses d'expansió del cristianisme per les armes, com la lluita contra els musulmans a la península Ibèrica o les croades contra els turcs o Bizanci a l'Orient.

Paral·lelament, se cercava, gràcies a la poesia èpica i a la lírica, la figura del cavaller cristià fidel fins a la mort al seu senyor, capaç de renunciar a tot un botí, sempre disposat a lluitar pel bé comú o contra els heretges, protector dels pobres, els orfes i les vídues.

El respecte a la dona es va estimular amb la devoció del cavaller per la seva dama, encara que l’Església va tractar de seguida d'orientar aquest amor profà cap a la devoció a la Verge. Fins i tot, per tal d'accentuar el caràcter sagrat de la pertinença a l'orde de cavalleria, l'acte d'armar cavaller es va fer gairebé un sagrament.

Una Cultura de Monjos i Guerrers

Durant l'Alta Edat Mitjana, la cultura va viure reclosa als monestirs. La tasca cultural que van desenvolupar pot dir-se que estava centrada en l'scriptorium, lloc on els monjos reproduïen els textos sagrats i algunes obres clàssiques llatines. Com a obres originals només es produïen algunes compilacions o síntesis científiques d'obres escrites a l'antiguitat, alguna cosa de poesia i ja menys de teatre religiós. L'esperit cultural monàstic defensava que tota la cultura havia d'estar encaminada a la comprensió millor de les Sagrades Escriptures.

De la segona meitat del segle XI endavant, es va produir un ressorgiment literari mogut per la necessitat de donar a la classe dirigent una literatura per al seu estímul i al seu gust. En primer lloc, dirigint-se al cavaller feudal, del qual s'havia de fer un bon vassall i un croat cristià, van aparèixer obres èpiques nacionals:

• La Chanson de Roland i els poemes del cicle de Guillaume d'Orange, a França.
• El Cantar de Mio Cid, a Castella.
• El Nibelungelied, a Alemanya.

En segon lloc, per a la noblesa que vivia als castells, va sorgir la poesia amatòria. El primer gran trobador és un membre de l'alta noblesa: Guillem IX d'Aquitània (1071-1126); el van seguir durant tot el segle XII una infinitat de trobadors, que van fer d'aquest segle el segle de la cortesia.

L'Art Romànic: Expressió de la Fe Medieval

La prosperitat material i la renovació espiritual que hi va haver del segle XI al XIII es van manifestar també en la multiplicació per tot Europa del nombre d'esglésies i d'edificis religiosos. Per construir-los es van reutilitzar tècniques romanes, com l'arc de mig punt i la volta, i per això aquest art és conegut amb el nom de romànic. Ara bé, també hi són perceptibles les influències orientals i germàniques.

L'arquitectura romànica va aparèixer primer a les regions més desenvolupades, com la Llombardia, la Borgonya i Normandia, des d'on es va estendre a la resta d'Europa. Per això, malgrat les peculiaritats locals i regionals, el romànic presenta una gran unitat i pot ser considerat el primer art europeu; és un art cristià rural i l’Església en va ser l'edifici més important.

Tres factors van contribuir poderosament a la seva difusió:

• Els pelegrinatges.
• L'expansió dels ordes monàstics (Cluny i el Císter).
• La reorganització de l'Església.

Podem trobar esglésies a les petites ciutats; però, sobretot, al camp, als monestirs, a les viles o als castells. Sol ser un edifici petit —si bé també hi ha esglésies molt grans— construït de pedra, amb una planta, certs elements constructius i unes formes decoratives molt semblants a tota l'Europa feudal.

Els Mestres Constructors d'Esglésies Romàniques

Qui construïa aquestes esglésies? Quan un noble, un bisbe o un abat volia aixecar una església, cridava, normalment, un mestre constructor de renom i signaven un contracte. Aquest acostumava a treballar amb la seva brigada de picapedrers, paletes, fusters, etc.

D'altra banda, el noble, el bisbe o l'abat podia facilitar al mestre d'obres fusters, paletes, etc., dels seus feus i mà d'obra abundant i gratuïta (era obligatori pels pagesos) per fer feines més feixugues, com ara la de traginar els materials de construcció (pedra, fusta, sorra per al morter, etc.), que a vegades calia anar a buscar molt lluny o bé pujar-los a les bastides.

El mestre constructor, que mantenia en secret els seus plans i els seus mètodes de treball, també era un organitzador consumat. No tan sols s'encarregava d'aixecar l’edifici, sinó que també buscava les millors pedreres, organitzava el trasllat, contractava els obrers quan calia, repartia la feina, etc. Els picapedrers havien de ser bons especialistes, perquè per formar els arcs o aixecar les parets calia que les pedres estiguessin ben tallades. N'hi havia molts que signaven la seva feina fent un senyal o un dibuix.