Formació del català i influències lingüístiques

Formació del català (SUPERSTRAT)

2 tipus superstrat:

• (1) Germànic (bandera, guerra, Bernat, Arnau, etc)
• (2) Àrab (carroja, gerra, senzill, zero, almirall)

Adstrat (influència d'altres llengües/cultismes que venen del llatí, grec, etc).

Una vegada el català ja estava format, continua rebent aportacions d'altres llengües que també estaven formades i, al seu torn, influeix en aquestes o en altres (ADSTRAT). Per tant, en el català trobem:

• (1) Occitanismes (bosc, bacallà)
• (2) Castellanismes (bàndol, avorrir-se, borratxo)
• (3) Gal·licismes (jardí)
• (4) Italianismes (bosc, bacallà)
• (5) Anglicismes (futbol, camping)

Així mateix, catalanismes en (1) castellà (papel, quijote, balance, esmalte), (2) sard (faina, muccatari), (3) francés (albricot, galère).

NAIXAM CAT

La falta de contacte amb els romans fa que l'unitat lingüística es perdi, de tal manera que el llatí inicià un període de diversificació i s'anà dialectitzar fins arribar al naixement de les llengües romàniques. Període de transició llarg, on influeixen la intensitat de la romanització, la procedència dialectal i social dels colonitzadors, la proximitat geogràfica amb Roma, el substrat i el superstrat.

Doncs, és difícil dir el moment exacte en què el català es desvincula del llatí; és a dir, quan ja no es tracta de dues modalitats de la mateixa llengua, sinó de dues llengües diferents. Els canvis més profunds van ser durant els s. VII i VIII. El que sí es pot afirmar és que al s. IX a Catalunya Vella, el català ja era la llengua que es parlava. Això ho podem veure a la Renovatio carolingia, que és una mesura que consistia a recuperar l'ús del llatí i la llengua que es parlava era molt diferent de la que s'escriu. Aquesta mesura va ser posada per Carlemany a finals del s. VIII i principis del s. IX. En el Concili de Tours (813) es recomanava predicar en la llengua romana rústica (del poble).

Per altra banda, en l'evolució de la llengua, la política de Catalunya Vella contribueix a formar una identitat pròpia. A finals del s. VIII, la conquesta d'aquests territoris per part dels francs i la incorporació de l'Imperi Carolingi va ser decisiva. Els francs, liderats per Carlemany, organitzaren els territoris conquerits en comtats, una unitat administrativa i militar encapçalada per un comte nomenat pel monarca. A la mort de Guifré el Pelós (897), tot i que es seguia jurant fidelitat als francs, el títol de comte passà a ser hereditari. Així és com neix la dinastia de Barcelona. Al 992, Borrell II es negà a fer jurament de fidelitat al monarca franc argumentant que no havia rebut l'ajuda necessària en la seva lluita contra els àrabs. D'aquesta manera s'inicià la independència de Catalunya, i per tant, el naixement del català.