Formació Geològica i Relleu de la Península Ibèrica

Era Primària (Paleozoica)

Les primeres terres peninsulars emergides formaven l’antiquíssim massís granític gallec. Durant milions d’anys, al seu voltant es van anar dipositant argiles i gresos, formant estrats. Fa 250 milions d’anys, aquests estrats van començar a suportar grans pressions i elevades temperatures a causa del moviment de l’escorça terrestre; és el que es coneix com a moviment hercinià. Els materials es plegaren lentament. Durant el moviment hercinià es van formar grans relleus que es van anar erosionant fins a quedar arrasats, formant sòcols aplanats de materials rígids i resistents.

Era Secundària (Mesozoica)

Durant aquesta era, part dels materials hercinians van ser erosionats, transportats per l’aigua i el vent, i es van dipositar en estrats al fons marí proper al sòcol. Aquests estrats eren de vegades materials durs i de vegades tous. A aquests sediments s’hi van afegir restes d’animals marins que, amb fortes pressions i altes temperatures, van formar les roques calcàries.

Era Terciària (Cenozoica): Orogènesi Alpina

L’impacte d’un meteorit va originar inestabilitat a l’escorça terrestre. Les col·lisions de les plaques tectòniques van originar els moviments orogènics que, durant milions d’anys, van canviar el relleu. El moviment alpí no va poder plegar els materials durs dels sòcols hercinians, donada la seva rigidesa, i aquests es van fracturar formant altiplans elevats, serralades i depressions. L’antic sòcol de l’actual Península es va trencar en dos blocs o altiplans (Meseta Nord i Meseta Sud). A les zones de fractura es van formar falles esglaonades, depressions (fosses tectòniques) i horsts. El resultat d’aquests moviments del sòcol són el Sistema Central i les Muntanyes de Toledo. Altres col·lisions de plaques van plegar materials sedimentaris dipositats als costats dels sòcols hercinians, formant el Sistema Ibèric i la part oriental de la Serralada Cantàbrica. Altres col·lisions van fracturar part dels sòcols, creant els Pirineus, les Serralades Bètiques i les Serralades Litorals Catalanes.

Era Quaternària: Glacialisme

Iniciada fa 1,8 milions d’anys fins a l’actualitat. Es caracteritza per l’erosió dels relleus alpins pels rius i glaceres, aportant molts al·luvions. Gràcies a aquestes aportacions es van formar les depressions de l’Ebre i la del Guadalquivir, i es van sedimentar zones baixes situades entre muntanyes, formant també planes litorals com la del delta de l’Ebre.

La Meseta

És la unitat principal del relleu espanyol (aproximadament el 45% de la superfície de la Península). Es divideix en:

• Submeseta Nord

  Altitud mitjana de 800-850 m, envoltada de muntanyes i travessada d’Est a Oest pel riu Duero. Els rius baixen fins al mar encaixats entre materials durs hercinians.

• Submeseta Sud

  Altitud mitjana de 500-700 m. Formada per dos altiplans separats per les Muntanyes de Toledo. Un altiplà és solcat per les aigües del riu Tajo i l’altre per les del riu Guadiana. Presenta una certa inclinació suau cap a l’Atlàntic (els rius s’escolen plàcidament fins a la desembocadura).

L’antic sòcol paleozoic apareix a la part occidental, a les terres de Zamora, Salamanca i Extremadura (i també a Portugal). S’hi observen materials antics com granits, pissarres, quarsites, etc. A la part oriental, l’antic sòcol està enfonsat sota dipòsits de materials sedimentaris (sorres, argiles, guixos, margues). Als estrats (capes) superiors es va formar roca calcària (a partir de restes orgàniques), donant lloc a erms (planes elevades i seques) i camps.

Sistema Central

Divideix la Meseta en dues parts. Destaquen les serres de Somosierra i Guadarrama. El pic més alt és l’Almanzor (2.592 m) a la serra de Gredos. Està format per materials durs, d’origen hercinià.

Muntanyes de Toledo

Divideixen la Submeseta Sud en dues parts. Separen les aigües que van cap a la conca del Tajo o cap a la conca del Guadiana. Formen serres d’altitud modesta (fins a 1.400 m).

Massís Galaicolleonès

És un quadrat muntanyós d’aproximadament 200 km de costat. L’altitud mitjana és inferior a 500 m. Són relleus antics (d’origen hercinià), esglaonats, amb blocs fallats, on s’hi encaixa la xarxa fluvial. L’erosió va suavitzar els pendents, dipositant material erosionat. El roquissar pràcticament està cobert de vegetació a causa de les precipitacions abundants del clima.

Serralada Cantàbrica

És una cadena lineal amb formes molt enèrgiques i desnivells accentuats a la façana cantàbrica, menys accentuats a l’interior. Presenta asimetria entre la part occidental i l’oriental.

• Part Occidental

  Trobem el Massís Asturià, amb blocs paleozoics dislocats. Hi ha jaciments de carbó i altres minerals. Els ports de muntanya són complicats i força nevats.

• Part Oriental

  Anomenada Muntanya Cantàbrica, on els cims perden altitud. Presenta relleus plegats i materials sedimentaris, així com calcàries (materials durs). Destaquen els Picos d’Europa (2.648 m), amb base paleozoica i part visible calcària, que presenten formes agudes.

Sistema Ibèric

Limita amb la Meseta. Està format per sòcols hercinians i materials tous que el mar va dipositar. Es distingeixen dos sectors:

• Sector Nord

  Presenta horsts elevats amb massissos de més de 2.000 m (com els Picos de Urbión), que separen la Meseta de la Depressió de l’Ebre.

• Sector Sud

  Format per serres i depressions solcades per rius. Hi ha dos conjunts muntanyosos: el conjunt interior (Montes Universales, etc.) i el conjunt exterior (Maestrat, etc.), que separen la Meseta de la costa.

Sierra Morena

És un gran esglaó que separa la Meseta de la Depressió del Guadalquivir. El nom prové dels materials foscos, arrencats del vell sòcol hercinià, com pissarres i altres jaciments miners (Riotinto i Peñarroya). Presenta relleus de fins a 1.300 m amb difícil accés per a les comunicacions. L’únic pas de comunicació important amb la Meseta és Despeñaperros.

Els Pirineus

S’estenen al llarg de 440 km des del Golf de Biscaia fins al Cap de Creus, amb amplades de més de 100 km.

• Pirineus Axials o Centrals

  Presenten les altituds més notables, com l’Aneto (3.404 m), el Mont Perdut (3.355 m) o la Pica d’Estats (3.143 m). Els ports de muntanya són escassos. La part central està formada per materials hercinians, massissos elevats i restes de glaceres.

• Pirineu Català

  Ocupa aproximadament 250 km, un terç de Catalunya. El Pirineu axial català presenta blocs fallats i aixecats formats per materials antics (llicorelles, granits, gneissos i calcàries dures) que culminen en pics al voltant de 3.000 m (com la Pica d’Estats, el Comaloforno o el Carlit) i alts ports de muntanya (Viella, Bonaigua). Hi ha estanys que són record d’antics circs glacials i valls en forma d’U (com la vall de les dues Nogueres, Cardós o Valira). Els rius pirinencs, amb forts pendents i sobre materials durs, excaven formant gorgues i congostos. Els camins oberts pels rius han servit per establir vies de comunicació.

Serralades Litorals Catalanes

Són dues rengleres muntanyoses paral·leles a la costa, separades per una depressió.

• Serralada Prelitoral

  Presenta alguna altitud considerable, com el Montseny (Turó de l’Home, 1.706 m). Montserrat forma part d’aquesta serralada, tot i que el seu origen geològic és diferent.

• Serralada Litoral

  Té un desenvolupament escàs.

Ambdues serralades influeixen en la continentalitat del clima de les terres interiors. La part nord mostra materials paleozoics, mentre que la part sud presenta materials secundaris plegats (rocam calcari).

Serralades Bètiques

Estan formades per:

• Serralada Penibètica

  Situada prop de la costa i formada per materials hercinians (Sierra Nevada, amb el Mulhacén de 3.482 m, el pic més alt de la Península).

• Serralada Subbètica

  Formada per materials plegats. S’hi alternen calcàries dures i margues més toves (com a la Serra de Cazorla). També inclou formacions com el Cap de la Nau.