El Franquisme: Dictadura, Desenvolupament i Oposició

El Franquisme: Una Dictadura Militar

El franquisme va ser una dictadura militar que defensava el militarisme, el catolicisme conservador i la unitat d'Espanya. Franco, com a cap de l'Estat, concentrava tots els poders. El nou règim era antidemocràtic i antiliberal. Només es va permetre un partit, del qual Franco n'era el dirigent. Les Corts i les eleccions van ser suprimides, i les institucions, desmantellades.

Els tres grups que van donar suport a Franco van ser la gran burgesia, l'exèrcit i l'Església catòlica. El 1939 va donar suport a les potències de l'Eix. El 1945, això va provocar un aïllament internacional, que es va trencar quan Espanya va signar un concordat amb la Santa Seu.

La Postguerra: Misèria i Autarquia

El 1939, Espanya va patir un enfonsament demogràfic. Per a la majoria de la població, la vida era dura per l'alt cost dels aliments, però per a algunes persones va ser una època d'enriquiment fàcil. La política econòmica del franquisme estava controlada per l'Estat, i això va provocar un aïllament que va conduir a una autarquia, és a dir, a l'autoconsum econòmic. Com que l'autarquia era negativa per a l'economia espanyola, van trigar molts anys a recuperar-se.

L'Època del Desenvolupisme

Va sorgir la necessitat d'iniciar una reorientació política i econòmica per a sobreviure. Per a dur a terme aquesta reorientació, van fer falta persones de l'Opus Dei, anomenats tecnòcrates, que estaven interessats en què Espanya s'acostés a Europa. El 1969, van nomenar rei Joan Carles de Borbó. A causa de l'autarquia, era necessari un canvi en la política econòmica. Quan van entrar els tecnòcrates, es va començar l'estabilització. L'objectiu era substituir l'economia tancada per una economia vinculada als circuits internacionals.

La producció industrial va augmentar molt, a causa del gran creixement que es va produir. També hi va haver un creixement del sector turístic, i el comerç exterior va augmentar. Aquest creixement depenia de l'exterior i es van produir desequilibris industrials.

La Modernització de la Societat Espanyola

La millora de les condicions de vida va provocar un augment de la natalitat i una disminució de la mortalitat. Com que el creixement de la població va pujar molt, no hi havia tants llocs de treball i la gent va haver d'emigrar a altres llocs. Els diners que enviaven els espanyols de l'exterior van ser un factor important en el desenvolupament econòmic.

Com que va venir gent de l'exterior a Espanya, els espanyols van haver de canviar de feina. Es va produir un descens de la població agrària i un creixement de la població urbana. Gràcies a la renda, moltes famílies van adquirir béns de consum. L'arribada del turisme va fer que els espanyols tinguessin contacte amb l'exterior.

L'Oposició al Franquisme

Al principi del franquisme, hi va haver una gran repressió, i eren perseguits tots aquells que s'oposaven al règim. A part dels exiliats, moltes persones van ser tancades en camps de concentració. Encara que els mataven i els tancaven, hi havia persones que resistien, i s'anomenaven els maquis. Els que més van aconseguir implantar-se van ser els comunistes, sobretot els obrers i estudiants.

Es van fundar les Comissions Obreres, que impulsaven la lluita i la política. Els partits nacionalistes també es van reorganitzar i van formar ETA. La societat espanyola va començar a perdre la por a la dictadura de Franco. Les vagues van augmentar perquè es va produir un augment dels conflictes de caràcter laboral. La universitat va ser una de les principals opositores al franquisme. L'Església catòlica ja no donava tant de suport al franquisme com al principi.

La Fi del Franquisme

La crisi del petroli va posar fi al creixement. A Espanya, la crisi es va iniciar amb una pujada contínua dels preus, cosa que va fer que pugés l'atur. Amb la mort de Franco, es va iniciar el procés de transició cap a la democràcia. El 1973, Franco va nomenar president del govern Luis Carrero Blanco, que va ser assassinat per ETA.

A partir d'aquell moment, el franquisme es va dividir en dues bandes: els immobilistes, que volien que no canviés res després de la mort de Franco, i els oberturistes, que volien reformes. El 1974, Carlos Arias Navarro volia iniciar una obertura política, però els immobilistes ho van impedir. Franco va morir el 20 de novembre del 1975.