Franquisme a Espanya (1939–1969): postguerra, rehabilitació i desenvolupament
catalán con un tamaño de 3,02 KB1. La postguerra i els anys blaus (1939–1951)
Després de la Guerra Civil, Espanya va quedar devastada: pobresa, fam, repressió i aïllament internacional. Aquesta etapa s'anomena també els anys del «hambre» o «anys blaus» (pel color blau de les camises de la Falange, partit únic del règim).
Característiques principals:
Forta repressió política: milers de republicans executats, empresonats o exiliats.
Falta de llibertats: censura, control ideològic i persecució del català i d'altres llengües.
Economia d'autarquia: Espanya volia ser autosuficient (no importar ni exportar), però això va fracassar; hi havia escassetat, racionament i un fort control de l'Estat.
Aïllament internacional: després de la Segona Guerra Mundial, Franco era mal vist per haver simpatitzat amb Hitler i Mussolini; l'ONU va aïllar Espanya diplomàticament.
2. Rehabilitació internacional del franquisme (1951–1959)
A finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta, el context mundial va canviar: la Guerra Freda va fer que els Estats Units comencéssin a veure Franco com un aliat contra el comunisme.
Fets importants:
1953: Espanya signa un acord amb els EUA — ajuda econòmica a canvi de bases militars americanes al territori espanyol.
1955: Espanya entra a l'ONU, fet que simbolitza la seva rehabilitació internacional.
S'obre una mica l'economia, però encara hi ha pobresa i desigualtats.
3. Aperturismo i "desarrollismo" (1959–1969)
Davant el fracàs de l'autarquia, el règim inicia un gir econòmic important amb el Pla d'Estabilització de 1959, que suposa l'obertura a l'exterior i l'inici del capitalisme espanyol.
"Desarrollismo" o «el milagro espanyol»
Gran creixement econòmic (sobretot als anys seixanta).
Arriben inversions estrangeres, creix el turisme i l'emigració interior (del camp a la ciutat).
Apareix una nova classe mitjana i millora el nivell de vida.
Però també hi ha desigualtats i explotació laboral.
"Aperturismo"
Intent d'obrir una mica el règim, però sense canviar la dictadura.
Es promulguen noves lleis (com la Llei de Premsa de Fraga, 1966) que donen una mica més de llibertat, però sempre sota control estatal.
Comença a créixer l'oposició: estudiants, obrers, moviments clandestins i reivindicacions democràtiques.
1973: assassinat de Luis Carrero Blanco, president del govern i home de confiança de Franco, per part d'ETA; el règim es desestabilitza.