La Primera Etapa del Franquisme: Context Històric i Internacional

La primera etapa del franquisme es troba marcada per dos esdeveniments internacionals de gran magnitud: la Segona Guerra Mundial (1939-1945) i la posterior Guerra Freda.

El Franquisme i la Segona Guerra Mundial (1939-1945)

Durant la Segona Guerra Mundial, Espanya, sota el règim de Franco, va mantenir una posició de no-bel·ligerància, tot i que va oferir suport a les potències de l'Eix (Alemanya nazi i Itàlia feixista). Un moment clau va ser l'entrevista d'Hendaia a l'octubre de 1940, entre Franco i Hitler. En aquell moment, Alemanya gaudia d'una posició dominant a Europa, havent derrotat França. Franco va contemplar la possibilitat d'entrar en guerra per obtenir possessions al nord d'Àfrica i Gibraltar, però la manca d'un armament militar avançat va ser un obstacle decisiu. Finalment, Espanya es va limitar a permetre l'atracada de vaixells alemanys i a proporcionar cert material per a la fabricació de bombes. A més, el 1941, un contingent de menys de 20.000 voluntaris espanyols, coneguts com la División Azul, va combatre al front rus al costat d'Alemanya.

Cap al 1943, amb el canvi de tendència de la guerra en contra de les potències de l'Eix, i davant la manca d'entesa amb els seus aliats, Franco va declarar la neutralitat d'Espanya. Després de la guerra, els republicans exiliats esperaven la caiguda del franquisme, però això no va succeir. Els Estats Units, centrats en l'alliberament d'Europa del nazisme des del nord de França i avançant cap al centre del continent (Bèlgica, Països Baixos, Itàlia, Àustria), van deixar Espanya en una posició secundària. Malgrat això, els EUA van imposar un aïllament polític i un bloqueig econòmic a la dictadura espanyola. El Pla Marshall, dissenyat per reconstruir Europa, no va incloure Espanya, ja que la URSS va vetar la participació dels països sota la seva influència.

La Guerra Freda i el Franquisme

La Guerra Freda va marcar una nova etapa. Durant la Segona Guerra Mundial, els EUA i la URSS havien estat aliats contra el feixisme i el nazisme, malgrat les seves profundes diferències polítiques i socials. Amb l'inici de la Guerra Freda, els EUA van veure en el caràcter anticomunista de Franco una oportunitat per obtenir un aliat estratègic. Aquest fet va ser clau per trencar l'aïllament i el bloqueig econòmic i polític que pesava sobre Espanya. La tensió global de la Guerra Freda, marcada per l'amenaça d'una guerra nuclear, va definir les relacions internacionals.

Espanya va buscar projectar una imatge de col·laboració amb els EUA, presentant-se com un soci igualitari, tot i que per als Estats Units, Franco era principalment un peó estratègic. L'any 1950, Espanya va ser admesa a organismes internacionals com la UNESCO, i es va celebrar el Congrés Eucarístic a Barcelona. L'acord amb els EUA va permetre la instal·lació de bases militars nord-americanes en territori espanyol, considerades sota sobirania nord-americana i sense necessitat de rendir comptes. El 1955, Espanya va ingressar a l'ONU i altres organismes internacionals. El 1959, el president dels EUA, Eisenhower, va visitar Madrid i es va reunir amb Franco.

Oposició Política i Social al Franquisme

L'oposició al franquisme es va manifestar de diverses formes:

• Republicans a l'exili: Antics partits i dirigents de la Segona República, molts dels quals es culpaven mútuament del fracàs del règim anterior i havien marxat a l'exili, principalment a Mèxic.
• Comunistes: Van ser la principal força d'oposició, recolzats econòmicament per la URSS i operant en la clandestinitat.
• Monàrquics: Sectors amb influència i recursos que havien donat suport al bàndol nacional durant la Guerra Civil.

L'oposició social va ser menys visible, amb la població centrada a cobrir les necessitats bàsiques. No obstant això, l'any 1951 es va produir la vaga dels tramvies a Barcelona, una mobilització ciutadana destacada.

Impacte Social i Econòmic

La primera etapa del franquisme va estar marcada per una forta repressió. Es calcula que van morir al voltant de 500.000 persones i unes 400.000 van ser exiliades. Molts ciutadans van emigrar del camp a la ciutat buscant millors oportunitats, però els anys 40 van ser especialment difícils, amb una greu escassetat de materials i una reconstrucció lenta, agreujada pel bloqueig econòmic internacional.