El Franquisme: Repressió, Aïllament i el Desenvolupament Econòmic (1939-1975)

El Franquisme: Repressió, Aïllament i Consolidació (1939-1959)

Durant el franquisme, la societat es va dividir: les classes altes donaren suport al règim, les classes mitjanes mostraren passivitat i les populars patiren fam i rebuig silenciós.

Consolidació del Règim i Institucionalització

El règim es consolidà amb el suport inicial del feixisme i, a partir de 1943, optà per la neutralitat. La institucionalització es va fer mitjançant les Lleis Fonamentals i la CNS (sindicats verticals):

• Fuero del Trabajo
• Llei de les Corts
• Fuero de los Españoles
• Llei de Successió

L'Aparell Repressiu i l'Aïllament Internacional

L’aparell repressiu utilitzà camps, presons i tortures, jutjant 600.000 persones, amb la Guàrdia Civil i la Brigada Político-Social al capdavant. L’aïllament internacional (1945-47) exclogué Espanya del Pla Marshall i de l’OTAN.

La Repressió a Catalunya i els Anys de la Fam

A Catalunya, el règim abolí l'Estatut, prohibí la llengua catalana i executà figures com Companys i Peiró, mentre 60.000 catalans marxaren a l'exili. La repressió afectà els vençuts amb judicis, depuracions, confiscacions i censura. La identitat catalana fou durament perseguida, associant-se resistència cultural i antifranquisme.

Els anys 40 foren els "anys de la fam" amb autarquia, racionament i estraperlo.

La Resistència Antifranquista Inicial

La resistència sorgí amb partits i sindicats clandestins, maquis i vagues (especialment la del tramvia de 1951).

El Canvi de Dècada: La Fi de l'Aïllament (Anys 50)

Als anys 50, el context canvià: la Guerra Freda trencà l’aïllament, Espanya signà acords amb els EUA (1953) i entrà a l’ONU (1955). Econòmicament es posà fi parcial a l’autarquia i començà el creixement. Finalment, entre 1956 i 1959 es produí una crisi amb vagues, moviment estudiantil i problemes econòmics, culminant amb l'arribada d'un govern tecnòcrata vinculat a l'Opus Dei.

El Desenvolupament Econòmic (1959-1975): Del Pla d'Estabilització al Creixement

El Fracàs de l'Autarquia i el Pla d'Estabilització (1959)

Als anys 50, l’autarquia franquista fracassà i Espanya entrà en crisi. Es demanà ajuda al FMI i a l’OECE, que exigiren reformes liberals. El Pla d’Estabilització de 1959, impulsat pels tecnòcrates de l’Opus Dei, controlà la inflació amb salaris congelats, liberalització econòmica i obertura als mercats, provocant atur i emigració, però estabilitzant l’economia.

Entre 1964 i 1975 es desenvoluparen els Plans de Desenvolupament per impulsar infraestructures i dinamitzar zones industrialment febles, tot i que amb resultats desiguals.

Motors del Creixement Econòmic

La indústria (especialment metal·lúrgia i automòbil a Catalunya) liderà el creixement, mentre la construcció i la banca també prosperaven. L’agricultura retrocedí per l’èxode rural i es modernitzà amb regadiu i mecanització. Catalunya diversificà la seva producció agrícola.

Els factors externs clau per al creixement foren:

• El turisme massiu
• Les inversions estrangeres
• Les remeses dels emigrants

Aquests factors impulsaren l’economia, tot i generar urbanització desordenada i dependència exterior. L’Estat no aconseguí construir un estat del benestar com als països europeus, i el sistema fiscal seguí sent injust.

Evolució Demogràfica

La població creixé fortament (de 3,9 a 5,5 milions a Catalunya, 1960-75) per les migracions internes, impulsant el sector industrial i els serveis. També augmentà tímidament la participació femenina al treball.

Transformació Social i Auge de l'Antifranquisme

Canvis Socials i de Valors

Socialment, hi hagué una ràpida transformació:

• Creixement urbà i despoblament rural.
• Auge de la classe obrera i d’una nova classe mitjana.
• Consum de masses.
• Canvis de valors (laïcització, educació, nous rols femenins).

Malgrat reformes com la Llei de Premsa o la llibertat religiosa, la dictadura mantingué la repressió i es fracturà internament (cas Matesa). Franco nomenà Joan Carles successor el 1969 per garantir la continuïtat del règim.

El Creixement de l'Oposició (Anys 60 i 70)

A partir dels anys 60, l'antifranquisme creixé:

• La classe obrera impulsà vagues (amb CCOO com a sindicat clandestí).
• Els estudiants i els moviments veïnals reclamaren llibertats i serveis.
• Part de l'Església es posicionà a favor de la democràcia.
• A Catalunya, l'Assemblea de Catalunya (1971) reclamà llibertat, amnistia i autonomia.
• Al País Basc, ETA inicià la lluita armada, culminant amb l’assassinat de Carrero Blanco el 1973.

La Crisi Final del Règim

Tot i alguns intents de reforma, el règim no es democratitzà. La repressió augmentà (execució de Puig Antich, penes de mort de 1975) i la crisi del Sàhara mostrà la seva feblesa. Amb la mort de Franco el 20 de novembre de 1975, el franquisme quedà sense futur i s’obrí el camí cap a la transició democràtica.