Friedrich Nietzsche: Crítica a la Metafísica, Sòcrates i Plató

El Crepuscle dels Ídols i la Crítica a la Metafísica

En Crepuscle dels Ídols, Nietzsche realitza una profunda crítica a la metafísica, aquella disciplina que ha dominat la història d’Occident i que, partint d’una suposada realitat eterna i immutable, pretén fer valdre una veritat única i una moral única per a tots. Els seus màxims exponents han estat Plató i el cristianisme.

Nietzsche dedica aquest primer capítol al mestre de Plató, Sòcrates, en qui troba alguns dels errors principals que conformen aquesta mentida que ha estat la metafísica. Precisament el títol general de l’obra (Crepuscle dels Ídols) ja indica que les seves grans paraules i idees arriben al seu final. Ha arribat doncs el moment del nihilisme, i més enllà d’aquest, de la superació dels esmentats ídols.

Sòcrates és per a Nietzsche un dels majors representants de la postura antivitalista a la qual ell s’oposa frontalment i considera com una decadència més de la cultura occidental. Els «molt savis» són aquells filòsofs que han marcat la història d’aquesta mentida que és la filosofia.

Definició i relació entre Raó i Instints

En aquest text, el terme «raó» apareix tres vegades i a més apareixen altres termes derivats com a racionalitat que s'identifiquen en el text amb la decadència, l'autoengany i el verí, també contraposat als instints corporals. Per a Nietzsche, la raó és un d'aquests ídols que adora la cultura occidental que es troba en un crepuscle, en decadència pròxim a un nihilisme passiu.

Nietzsche, en contraposició amb Sòcrates, no li atorga a la raó cap valor de coneixement de la veritat, sinó que la raó ha sigut i és un instrument que ha ajudat la cultura occidental a estar segurs i còmodes evitant l'esdevenir (el canvi). La raó és un instrument eficaç de defensa, però no de coneixement, perquè ens parla de nosaltres mateixos i no de la realitat.

El terme «instint/s» apareix en el text quatre vegades, sobretot en la segona meitat, identificant-se amb la salut i el cos que representen el vitalisme nietzscheà, però en contraposició amb el mode socràtic (raó = virtut = felicitat).

Per a Nietzsche, els instints són un conjunt de forces que formen la voluntat de poder com a energia vital que fa que ens autoafirmem i potenciem les nostres passions. Una de les seves característiques és la inconsciència, per la qual cosa s'oposa a la raó que proposa Sòcrates.

Ambdós termes es relacionen en la filosofia de Nietzsche amb la voluntat de poder, que posa els instints per damunt de la raó, tenint en compte que aquesta és un instrument eficaç de defensa, però no té capacitat d'aconseguir el coneixement veritable, de tal manera que el seu ús ha portat a crear un ultramón com a forma de vida.

Definició dels termes Savi/Saviesa i Filosofia

El concepte de savi que usa Nietzsche és evidentment diferent del que solem utilitzar avui en dia. Habitualment l'associem a una persona que fa ús de la raó i amb ella intenta aconseguir la veritat en diversos camps del coneixement. Arribem fins i tot a anomenar savi també a qui sap el que és important en la vida moral.

Però en aquest text de Nietzsche, la paraula «savi» pot tenir un to clarament despectiu, ja que l'autor ens afirma que en realitat no eren savis, ja que estaven simplement creant ultramons imaginaris i reflexionant sobre coses sobre les quals no podien pensar, en estar de fet ficades en elles. En tota l'obra nietzscheana es menysprea els savis grecs, ja que van ser els que van passar del mite al logos i van començar a crear, segons ell, ultramons imaginaris per por a l'esdevenir i no van acceptar la realitat. Per culpa d'aquests primers savis va començar la decadència cultural de la humanitat.

Quant al terme «filosofia», Nietzsche la relaciona en el text amb els savis grecs, perquè la filosofia és la reflexió sobre el món en què vivim i la practiquen els savis o filòsofs. Aquesta filosofia és l'encarregada de pensar, d'usar la raó, i per això Nietzsche la menysprea. La raó per a l'autor només crea monstres de fantasia i no ens diu la realitat, que és el pur esdevenir i que per això no es pot conèixer. Al llarg de l'obra de Nietzsche es parla dels filòsofs-mòmia, que són aquells que amb la raó pretenen immobilitzar la realitat i conèixer-la, cosa que és impossible pel continu esdevenir.

Plató: La gran mentida de la cultura occidental

Segons Nietzsche, Plató instaura definitivament la gran mentida de la cultura occidental: la creació d’un transmón, d’un més enllà, allunyat d’allò que experimentem a través del nostre cos. I no es limita a postular-lo, sinó que l’erigeix com l’únic, menyspreant i reprimint tot allò relacionat amb l’esdevenir de la vida, amb la nostra experiència original de la realitat, amb els nostres sentits, els nostres instints i les nostres passions.

Dualisme Ontològic

En el pla ontològic, Plató es caracteritza pel seu dualisme, contra el qual Nietzsche arremet, ja que menysprea la vida terrenal. La realitat platònica es basa en l'existència de dos mons:

• Un món verdader, que es coneix per la raó i que ofereix el coneixement objectiu.
• Un món aparent, que es coneix pels sentits, oferint un coneixement subjectiu i canviant.

Ara bé, aquesta realitat, que Plató qualificava d'aparent i enganyosa, és per a Nietzsche l'única realitat existent. El món verdader de Plató no és per a ell més que una invenció de la raó, fruit de la decadència de l'home. Nietzsche critica la invenció d'un altre món perquè és una mostra de menyspreu cap a aquest, col·locant la finalitat en l'altra vida.

Dualisme Epistemològic

En el pla epistemològic, Plató també distingeix un dualisme. Hi ha dues formes de coneixement que es corresponen amb els dos mons existents. En Plató, raó i sentits s'enfronten sempre amb la victòria de la raó. Per a ell, només a través de la raó és possible conèixer. Els sentits només ens mostren una realitat aparent, canviant, subjecta a error.

En Nietzsche, al contrari, són els sentits els que ens mostren la veritat, a la qual arriba cadascú des de la seva perspectiva corresponent; és la voluntat de poder de cada subjecte. Per tant, no hi ha cap motiu per a atorgar un paper més important a la raó en el coneixement.

Dualisme Moral

En el pla de la moral, Nietzsche s'oposa totalment a la moral platònica, que derivaria més tard en la cristiana, per ser contranatural, és a dir, contrària a la vida. Plató continua la moral de Sòcrates adoptant l'intel·lectualisme moral com a teoria clau per a entendre el Bé, la justícia, la veritat i la felicitat.

Nietzsche, en canvi, considera que els valors morals són aquells que afavoreixen la vida, que la satisfacció del corporal és l'únic criteri de validesa moral, i que cadascú ha de crear els seus propis valors.

Dualisme Antropològic

En el pla antropològic, Nietzsche proposa bàsicament un home vitalista enfront de la cultura i la societat. Aquest home ha de ser creatiu, un permanent esforç, i ha de crear els seus propis valors. Nietzsche no concep l'antropologia com a dualista, no pensa que l'home estigui compost d'ànima i cos.

Plató sí. La unió ànima-cos és accidental i no substancial (cos i ànima no formen un). L'ànima és preexistent, immortal i tornarà al món de les idees després de la mort del cos, a l'espera de reencarnar-se en un altre.