Fuster: reflexions sobre covardia, escepticisme, gent, lectura i més

Covardia

Idea general

No es pot jutjar ningú per covard, ja que qualsevol de nosaltres pot arribar a ser-ho.

Altres idees

• L'excusa per a ser covard és la covardia (paradoxa).
• Totes les persones han tingut por alguna vegada.
• Cada persona gestiona la seva por com vol.
• Sempre s'és covard per comparació amb una altra persona més valenta.
• No hi ha cap límit ni raó moral per jutjar ningú a causa de la seva covardia.

Característiques o recursos

Aplicació de "el lliure examen" a un tema anecdòtic o quotidià (la covardia) amb mentalitat crítica i actitud racionalista.

Reflexió a partir de la interpel·lació al lector i la inclusió d'aforismes, sentències dirigides al lector i enunciades com a veritats indiscutibles.

Registre literari amb elements d'oralitat: preguntes al lector, nosaltres inclusiu, discurs a 2a persona del plural, perífrasis d'obligació: hauríem de voler, expressions col·loquials: un qualsevol veí vostre, prohibicions: no censureu, no condemneu...

Text subjectiu, modalització

• Dixi: 1a persona sing. i del plural (nosaltres inclusiu): vull, sé, som...
• Referències al lector (oralitat): preguntes al lector, nosaltres inclusiu, 2a pers. plural, perífrasi d'obligació: hauríem de voler, expressions col·loquials: un qualsevol veí vostre, prohibicions: no censureu, no condemneu...
• Verbs performatius: sé...
• Substantius valoratius (connotació): moral, covardia, valentia...
• Dubte: potser.
• Incisos: per a introduir comentaris, ironies, valoracions (guions).
• Ús de la cursiva: valentia.
• RR. RR.: pregunta retòrica (Qui és que no ha tingut...?).
• Presència d'aforismes.

És aquest text un aforisme?

L'aforisme és un subgènere assagístic caracteritzat per la brevetat i la concisió. Expressa una idea coherent i, en aparença, definitiva. Utilitza l'enginy, la paradoxa, la ironia...

Aquesta entrada, Covardia, formalment no és un aforisme en la seva totalitat, però es pot observar que si s'extrauen algunes frases aquestes sí estan redactades com a aforismes: «el valent no és sinó un que té por i se l'aguanta», «tothom és covard per comparació a algú altre», «no censureu, no condemneu ningú perquè sigui allò que vosaltres podreu ser en alguna ocasió».

Escepticisme

Idea general

Fuster defensa la idea de l'escepticisme a partir de tots els aspectes o vessants de l'ésser humà.

Altres idees

• A la vessant intel·lectual destaca la racionalitat de l'escèptic que el condueix a dubtar i, per tant, a encertar (paradoxa).
• A la vessant moral es destaca que l'escepticisme lliura l'ésser humà del fanatisme i la badoqueria. A més, com que l'escèptic utilitza el sarcasme, practica la caritat de forma eficient i higiènica (ironia).
• A la vessant social s'assenyala que l'escèptic és una persona equilibrada, ni assassí ni heroi (ironia).
• A la vessant política els escèptics preparen les revolucions però no les fan. Tampoc promouen ni l'odi, ni la resignació, ni la indiferència.
• Tècnicament, l'escèptic serà pragmàtic, estarà molt lluny de l'abstracció.
• A nivell literari serà massa pragmàtic per ser poeta, massa indecís per a ser orador i molt sarcàstic per a ser metafísic.

Característiques o recursos

Fuster aplica "el lliure examen" al tema de l'escepticisme amb mentalitat crítica i actitud racionalista.

L'autor construeix la seva reflexió a partir de seqüències expositives amb índexs gràfics (apartats i subapartats) i la inclusió d'aforismes, sentències dirigides al lector i enunciades com a veritats indiscutibles.

Registre literari amb elements d'oralitat: «heus ací».

Referències a expressions d'origen grec: a les antípodes.

Utilització de lèxic molt culte: apologia, oratòria.

Adjectivació sobtada amb contrastos inesperats: «caritat higiènica i eficient», «versos pedestres i àcids».

Text subjectiu, modalització

• Dixi: 1a pers. sing.: m'agradaria.
• Substantius valoratius: fanatització, badoqueria...
• Adverbis de manera: afectuosament...
• Quantificadors: massa, més...
• Dubte: potser.
• Incisos: per a introduir comentaris, ironies, valoracions (guions, «com tothom sap»).
• Ús de la cursiva: intel·lectual, social...
• RR. RR.: paradoxa (dubtar i encertar), ironia (forma higiènica de practicar la caritat), antítesi (sagrada o profana).
• Utilització de l'aforisme: cada definició aspectual es pot considerar com un aforisme.

És aquest text un aforisme?

Aquesta entrada, Escepticisme, formalment no és un aforisme en la seva totalitat, però es pot observar que si s'extrau alguna frases aquestes sí estan redactades com a aforismes: cadascun dels aspectes que defineix sobre l'escepticisme pot funcionar com a aforisme.

Gent

Idea general

Fuster vol demostrar que les persones, quan parlen del concepte de "gent", mai s'hi inclouen. Es desentenen a nivell mental i s'il·lusionen pensant que es troben al marge. No és cert: per a Fuster, tots som gent sempre.

Altres idees

• Les persones no volen ser "gent" per a no veure's sumides ni sotmeses en un grup indeterminat.
• Es posen exemples de grups humans moguts per la rutina o la passió que conformen el concepte de gent.

Pel contrari, les persones sí es reconeixen com a part dels conceptes poble, colla i societat.

La gent existeix únicament en tant que els individus que la formen no pensen que n'hi formen part.

Només es pot parlar de gent quan un considera que no es troba dins del grup. Tanmateix, per a l'autor, tots som gent: els altres i cadascun de nosaltres.

Característiques o recursos

Fuster aplica "el lliure examen" a un tema anecdòtic i quotidià (el concepte de gent) amb mentalitat crítica i actitud racionalista.

L'autor construeix la seva reflexió a partir de la interpel·lació al lector i la inclusió d'aforismes, sentències dirigides al lector i enunciades com a veritats indiscutibles.

Registre literari amb elements d'oralitat: «La gent feia això o allò», «la gent cridava», «la gent que sortia del futbol o del cinema», «la gent que assistia a la manifestació».

Utilització de lèxic molt culte: vocables, conglomerat, gernació, seguici, miratge...

Adjectivació sobtada amb contrastos inesperats: «magna humanitat».

Construccions adversatives: això, no obstant, però...

Text subjectiu, modalització

• Dixi: 1a pers. sing. i del plural: designo, diem (nosaltres inclusiu).
• Referències al lector (oralitat): ...podem parlar...
• Verbs performatius: creure, dir...
• Substantius valoratius: confús, ofuscat, sumits, submisos, apassionament...
• Dubte: potser.
• Incisos: per a introduir comentaris, ironies, valoracions (guions - o quasi mai -).
• Ús de la cursiva: gent, poble, colla...

• Metàfores: magna humanitat confusa i ofuscada.
• Repeticions: «I sí: la gent són els altres. Per definició, la gent són els altres, i no jo.»
• Paradoxes: en la mesura que arribem al concepte de gent, ja hem deixat de formar part de la gent; deixem de ser gent, malgrat que la nostra presència física segueixi inserida en l'aglomeració.

És aquest text un aforisme?

Aquesta entrada, Gent, formalment no és un aforisme en la seva totalitat però es pot observar que si s'extraen algunes frases aquestes sí estan redactades com a aforismes: «Jo dic «la gent» i designo els altres. I sí: la gent són els altres. Per definició, la gent són els altres, i no jo.» És clar que, com que només podem parlar de la gent quan hem deixat de ser gent. Potser perquè la reflexió aïlla. En tot cas, pot afirmar-se que la gent existeix únicament en tant que els congregats no hi pensen: no pensen que són individus congregats.

Lectura

Idea general

Fuster reflexiona al voltant de la lectura: per què llegeix l'ésser humà, quines són les seves motivacions i quins tipus de lectors hi ha.

Com que l'assaig és llarg, s'han extret les idees per paràgrafs per a facilitar la comprensió de les diferents idees:

1r i 2n paràgrafs

Actualment hi ha una neurosi causada per la por i les inseguretats de les persones que conformen la societat.

Clara tendència a l'evasió d'allò que no agrada de la realitat immediata.

3r i 4t paràgrafs

La lectura com a clara forma d'evasió.

Descripció del lector anomenat «culte»: fuig de la realitat llegint sols els llibres considerats «clàssics», no llegeix el diari perquè no vol ser solidari.

Els arguments que empra aquest tipus de lector són: els clàssics representen el passat i aquest és patrimoni cultural; només s'entén el present si es coneix el passat; els clàssics són valors segurs i, per últim, molts dels autors actuals desapareixen sense deixar empremta.

5è paràgraf

Fuster contraargumenta les idees anteriors utilitzant primer la tècnica de la concessió a l'adversari i després la refutació.

El lector actual no es troba deslligat del seu temps.

L'actualitat dóna valor a la cultura del passat.

La literatura clàssica és actual per la seva vigència, no per la seva antiguitat.

Llegir no pot ser fugir, sinó tot el contrari.

Es llegeix per a comprendre's un mateix i per a entendre el passat d'avui. Qui no llegeix per aquest motiu perd el temps.

6è, 7è i 8è paràgrafs

Existeixen tres tipus de lectors segons allò que busquen quan llegeixen: els bàsics (busquen l'entreteniment), els extrems (volen entendre el món a través de la lectura) i els professionals (llegeixen per vocació o per obligació, ja que forma part del seu treball). Els lectors bàsics i els extrems llegeixen per a fer una pausa en la seva rutina diària.

Rellotge

Idea general

Fuster reflexiona al voltant de la revolució produïda per la invenció del rellotge portàtil i com aquest instrument ha canviat la concepció del pas del temps en l'home. Ara, l'home actual és conscient, cada vegada que mira el rellotge, de la fugacitat del seu temps i de la proximitat de la seva mort.

Altres idees

• L'ús del rellotge portàtil canvia la concepció de l'home respecte al temps i això suposa una gran revolució.
• Els rellotges anteriors (de sol, d'arena...) eren procediments rígids per a enregistrar el temps i no afectaven la consciència del pas del temps en l'individu. Malgrat les seves inscripcions (rellotges solars) sobre el pas del temps i l'anunci de la mort, aquestes eren llegides amb poca atenció.
• Els rellotges dels campanars servien per a organitzar les rutines de les persones. Els de paret, els de butxaca i, finalment, els de polsera ja suposaren un canvi important en la percepció del pas del temps en l'home.
• Amb els rellotges de polsera, que no porten cap inscripció, l'home actual fa el mateix amb el temps que l'home del passat (perdre el temps, passar-lo...), però ara té de manera constant una esfera a la polsera que li compta, descompta, el seu temps. Cada vegada que una persona mira el seu rellotge per a organitzar les seves rutines aquest li recorda que la vida se li escapa.
• En el passat, l'home no estava sotmès a aquesta advertència constant. Sentia el pas del temps a través del ritme de les collites, del pas de les estacions... però això no tenia un caràcter tan immediat.
• Actualment, el rellotge s'ha convertit en un clar indicador de la incertesa de viure i de la proximitat de la mort. Això fa molt diferents les persones actuals dels seus avantpassats.

Característiques o recursos

Fuster aplica "el lliure examen" al tema de la invenció del rellotge portàtil amb mentalitat crítica i actitud racionalista.

L'autor construeix la seva reflexió a partir de seqüències narratives i descriptives. La narració i la descripció de l'evolució de l'objecte li serveix per a la reflexió sobre el canvi de mentalitat de la societat respecte al pas del temps i la proximitat de la mort.

Utilització de lèxic molt culte: memento, litúrgics, insondable, admonitori...

Adjectivació sobtada amb contrastos inesperats: magna obscuror, insondable, de fluència apagada, adust indicador.

Inclusió de cites en llatí: Maneo nomine, Cotidie morior...

Construccions adversatives: tanmateix, però...

• Dixi: 1a pers. sing. i del plural (nosaltres inclusiu): els nostres avantpassats.
• Referències al lector: oralitat.
• Verbs performatius: penso, sospito...
• Substantius valoratius: revolució, lúgubre, implacable...
• Adverbis de manera: paradoxalment...
• Quantificadors: massa, més...
• Dubte: potser.
• Incisos: per a introduir comentaris, ironies, valoracions.
• Ús de la cursiva i cometes: "històrics".

• Recursos retòrics: metàfores (magna obscur, insondable, de fluència apagada, comptadors del temps...), hipèrboles, enumeracions, repeticions, paral·lelismes, comparacions.

És aquest text un aforisme?

Aquesta entrada, Rellotge, formalment no és un aforisme; tampoc en podem extraure frases que funcionin clarament com a tal, ja que Fuster utilitza moltes seqüències narratives i descriptives.

Xenofòbia

Idea general

Fuster reflexiona al voltant de la xenofòbia, de les seves causes, conseqüències, les diferents formes que pren i de com roman des de sempre a la societat.

Altres idees

• L'odi a l'estranger ha estat causa de guerres, crims, poemes, sacrificis...
• Hi ha moltes formes de patriotisme que es corresponen amb tipus de xenofòbia, ja que totes les persones s'identifiquen amb una pàtria i odien les persones de la pàtria veïna.
• Tota xenofòbia contesta una altra xenofòbia, ja que tots som estrangers per a algú i cada estranger és un enemic potencial.

El turisme canvia la concepció de l'estranger i ara el presenta com a client. Tanmateix, l'autor dubta que això acabi amb la xenofòbia.

Els mestres també contribueixen a la xenofòbia perquè eduquen els alumnes recordant els fets heroics perpetrats contra els estrangers que s'han produït al llarg de la història. Fuster valora tot allò explicat com a deplorable i pensa que la xenofòbia continua present com a xenofòbia de classes amb conseqüències semblants.

L'antiga xenofòbia perdurarà i perdurarà, sobretot si es continua propagant a les escoles (ironia).

Característiques o recursos

Fuster aplica "el lliure examen" al tema de la xenofòbia amb mentalitat crítica i actitud racionalista.

L'autor construeix la seva reflexió a partir de seqüències expositives i argumentatives. La inclusió d'aforismes és constant al llarg de l'entrada.

Registre literari amb elements d'oralitat.

Utilització de lèxic molt culte: oprobiós, cohonestat...

Referències: Monsier Chauvin.

Adjectivació sobtada amb contrastos inesperats: decisions sublims, abusos remuneradors, minva vertiginosa, l'antiga... l'autèntica.

Text subjectiu, modalització

• Dixi: 1a pers. sing. i del plural (nosaltres inclusiu): som.
• Referències al lector (oralitat): si voleu (2a pers. plural).
• Verbs performatius: dubto, opino...
• Substantius valoratius: crims, sacrificis, odi...
• Adjectius valoratius: deplorable...
• Quantificadors: massa, més...
• Dubte: potser, no sé si...
• Incisos: per a introduir comentaris, ironies, valoracions.
• Ús de la cursiva i cometes: xenofòbia, pàtria.

• Recursos retòrics: ironia ("L'antiga xenofòbia perdurà i perdurarà ..."), metàfores (...és un animal perillós...), repeticions, paral·lelismes, comparacions.

És aquest text un aforisme?

Aquesta entrada, Xenofòbia, formalment no és un aforisme en la seva totalitat però sí podem extraure algunes frases que es podrien considerar aforismes: «Tota xenofòbia contesta a una altra xenofòbia, ja que tots som «estrangers» per a algú.»; «L'antiga xenofòbia, l'autèntica xenofòbia, l'odi a l'estranger... tanmateix, perdura i perdurarà per molt de temps encara.»

Observacions finals sobre literatura i lectura

9è paràgraf

• La literatura s'aparta de les Belles Arts pel seu contingut lògic. La poesia i la novel·la viuen de l'home i dels seus problemes i il·lusions. La literatura és estètica i compromís.

10è i 11è paràgrafs

• Cada lector tractarà de trobar coses diferents en la lectura. De vegades escapar de la vida, d'altres endinsar-se més en ella. L'home sa no sentirà el desig de llegir. Tanmateix, aquest tipus d'home no existeix. L'home és un animal malalt que, si no busca remei en la lectura, ho farà en una altra cosa com l'alcohol, el cinema...
• Cada lector pretén prolongar en la lectura el fil de les seves preocupacions habituals.

Conclusió

Llegir és seguir vivint i cadascú ho fa a la seva manera. (Aforisme)

Característiques o recursos (lectura)

Fuster aplica "el lliure examen" al tema de la lectura amb mentalitat crítica i actitud racionalista.

L'autor construeix la seva reflexió a partir de la interpel·lació al lector, seqüències expositives (amb oracions curtes), tècniques argumentatives (concessió a l'adversari, refutació, contraarguments) i la inclusió d'aforismes, sentències dirigides al lector i enunciades com a veritats indiscutibles.

Registre literari amb elements d'oralitat: «cosa per l'estil».

Inclusió d'aforismes: «llegir no és fugir», «llegir és viure i cadascú...».

Utilització de lèxic molt culte: solaç, anatema, peremptori...

Adjectivació sobtada amb contrastos inesperats: enteniment subtil i net, escarafalls virtuosos, desdenyós, succedani honorable...

Referències cultes: el vici impune de Larbaud.

Altres referències: Wamba, les sogres de Napoleó per a incloure ironies.

Inclusió de cites en llatí: arts longa, vita brevis.

Construccions adversatives: tanmateix, però...

Text subjectiu, modalització (lectura)

• Dixi: 1a pers. sing. i del plural (nosaltres inclusiu): M'interessa, el nostre temps.
• Referències al lector: oralitat.
• Verbs performatius: considerar, interessar...
• Substantius valoratius: turment, desgràcia, fantasia, virtut...
• Adverbis de manera: afectuosament...
• Quantificadors: massa, més...
• Dubte: potser.
• Incisos: per a introduir comentaris, ironies, valoracions (guions).
• Ús de la cursiva i cometes: «dita recurrent».

Recursos retòrics presents: metàfores (el remolí quotidià de les sorpreses i les tragèdies, cara inamistosa de la realitat, el tràfec de la realitat...), paradoxes, preguntes retòriques, antítesis, personificacions, repeticions, paral·lelismes, comparacions.

És aquest text un aforisme?

Aquesta entrada, Lectura, formalment no és un aforisme en la seva totalitat, però es pot observar que algunes frases extretes estan redactades com a aforismes: «llegir no és fugir», «llegir és viure i cadascú...».