El Gabinet del Dr. Caligari: L'Essència de l'Expressionisme Alemany

Expressionisme Cinematogràfic Alemany

El Gabinet del Dr. Caligari: Un Pilar del Cinema Modern

El Gabinet del Dr. Caligari, dirigida per Robert Wiene a partir d’un guió de Hans Janowitz i Carl Meyer, és tot un flashback, i dins d'aquest, n'hi havia un altre. Ens trobem davant del que es podria anomenar cinema modern (1920). De fet, és més proper a Metropolis en les solucions cinematogràfiques que veiem avui dia, tot i que un element encara manté plantejaments de l'origen del cinema. Es tracta d'una producció global.

Els títols de crèdit ja volen transmetre una sensació i estètica que anirà d'acord amb la resta de la pel·lícula, amb una tipografia creada especialment per a l'ocasió. El cinema té la capacitat de crear climes nous i diferents. La pel·lícula comença creant expectatives que, tot i no ser transcendents per a la trama principal, introdueixen l'espectador en una atmosfera particular. El gir argumental es revela quan, a partir de la seva promesa, el protagonista explica tot el que ha viscut amb ella, com si fos un conte.

Després d'un fos a negre, la pantalla torna a obrir-se i veiem un poble (amb una estètica que recorda a Tim Burton), una imatge mental del narrador (abans hem vist el seu cap). Torna a aparèixer, amb flashbacks mentals, dins del cap dels personatges. De sobte, són els seus propis records. Apareix la figura del Dr. Caligari.

Aquesta pel·lícula inicia el mestissatge de gèneres. Mentre que un western tenia vaquers i indis, i una romàntica era purament romàntica, l'expressionisme cinematogràfic barreja elements de terror, una trama romàntica, l'enamorament i fins i tot una pel·lícula de detectius. Comença la investigació per descobrir què passa amb les morts estranyes. El periodista descobreix que el Dr. Caligari treballa en un manicomi i convenç els metges que l'ajudin a investigar. Mentre el Dr. Caligari dorm, descobreixen un diari personal. Un doble fos tanca l'escena.

A nivell fílmic, i comparada amb les pel·lícules franceses impressionistes, pot semblar que la pel·lícula aporta poc. Tot està rodat amb càmera fixa, amb només dos moviments molt petits. Finalment, desenfoca. Recupera la importància de l'ambientació, una visió que s'havia perdut des de Méliès. El realisme romàntic havia eliminat la fantasia del cinema. Aquesta pel·lícula és atemporal i crea unes ambientacions molt creatives.

Sense aquestes pel·lícules, no s'entendrien les produccions dels anys 30 d'Universal, com Frankenstein, Dràcula o La Mòmia, que van definir la sèrie B. Les pel·lícules d'Universal van trencar amb el realisme romàntic i van triomfar enormement. Sense elles, no s'entendrien directors com Tim Burton o Terry Gilliam.

El Rapte de la Noia: Una Escena Clau

La millor escena és el rapte de la noia. En el moment que el Dr. Caligari s'adona que l'estan investigant, li diu a Cesare que mati la noia. El protagonista desconfia i se'n va a vigilar-lo durant la nit. Veu com el Dr. Caligari està dormint al costat de Cesare. La segona escena mostra Cesare corrent darrere la noia. Cesare s'enamora de la noia i decideix raptar-la, sent el primer cop que el monstre s'enamora de la noia. La família se n'adona i persegueix Cesare. Malgrat no haver-hi cap moviment de càmera, l'escena transmet molta acció.

Estil i Tècniques de l'Expressionisme Cinematogràfic

Els moviments exagerats dels actors s'havien perdut en el cinema, però l'expressionisme els recupera com un senyal d'identitat, prioritzant l'expressió i la teatralitat amb poques paraules. Aquesta característica també es pot observar a Metropolis.

Els decorats, sovint utilitzats per pocs segons de presa, requerien una gran producció i escenaris complexos. Es jugava amb decorats molt recarregats, però també amb d'altres minimalistes, on la llum era l'únic element destacat.

El muntatge en paral·lel generava expectativa, sorpresa i suspens, una tècnica poc vista fins aleshores. Per exemple, en l'escena de la noia dormint indefensa mentre el dolent s'acosta lentament, s'intenta que el públic pateixi, allargant el moment de tensió. S'utilitzen enquadraments diferents segons l'escena per potenciar aquest efecte.