Gèneres Fotogràfics: Història, Tipologies i Evolució Essencial

Gèneres Fotogràfics: Classificació i Context

Els gèneres fotogràfics defineixen els temes tractats en les fotografies. Serveixen per ubicar les imatges i per localitzar-les en els arxius fotogràfics. També s’utilitza aquest terme en els concursos fotogràfics per referir-se al contingut sobre el qual han de tractar les fotografies presentades.

Alguns dels gèneres més comuns inclouen:

• Fotografia artística
• Fotoperiodisme
• Fotografia de guerra
• Fotografia documental
• Fotografia científica
• Fotografia de paisatge
• Fotografia publicitària
• Retrat fotogràfic
• Fotografia de nu

La Fotografia de Premsa: Informació i Persuasió

La fotografia de premsa és el conjunt d'imatges directament produïdes o comprades, planificades i publicades per la premsa com a continguts propis que contribueixen a comunicar la informació que es vol difondre. No formen part d'aquest grup les fotografies publicitàries o d'altres amb finalitats persuasives. Dins la fotografia de premsa, trobem dues grans categories:

Fotoperiodisme: El Valor de la Notícia

El fotoperiodisme és una funció professional desenvolupada en la premsa i un tipus d'imatge canalitzada per aquesta. És la que es vincula a valors d'informació, actualitat i notícia, i recull fets de rellevància des de la perspectiva social, política, econòmica i d'altres.

Compta amb una intensa tradició històrica que ha desenvolupat una classificació genèrica pròpia, equivalent a la dels gèneres periodístics tradicionals.

Les primeres fotografies periodístiques (considerades per enregistrar fets o esdeveniments d’importància històrica i documental) van ser els daguerrotips:

• De Hermann Biow i Carl Ferdinand Stelzner de l’incendi d’Hamburg el 1842.
• De Jules Itier de la firma del Tractat de França i Xina el 1843.
• Les imatges de les barricades a París durant la Revolució de 1848, realitzades per Thibault, un fotògraf amateur.
• El primer conflicte fotografiat va ser el de la independència de Texas de Mèxic i la seva annexió als Estats de la Unió el 1846, per Charles S. Bett.

Fotoil·lustració: Didàctica i Divulgativa

La fotoil·lustració se sol vincular a una vocació didàctica i divulgativa. Sembla estar lligada al desenvolupament dels nous models de premsa i, per la seva adequació al tractament de les temàtiques del periodisme de serveis (continguts de la premsa que atenen a necessitats quotidianes), està sofrint un desenvolupament significatiu.

Reportatge Fotogràfic: Narrativa Visual en Seqüència

El reportatge fotogràfic és un seguit d'imatges que intenten explicar una realitat (fets i circumstàncies actuals). Aquestes aporten informació i elaboren un discurs sobre el tema tractat. Poden tenir valor per elles mateixes, però prenen sentit en el seu conjunt, conformant una seqüència narrativa.

Els reportatges dels mitjans de comunicació escrita solen combinar les imatges amb el text, tot i que també hi ha publicacions de fotografies que només són introduïdes per un petit text orientatiu.

Aquest gènere neix amb el desenvolupament del fotoperiodisme a Alemanya a finals dels anys 20 i inicis dels 30 (segle XX). En aquesta època, apareix una nova premsa il·lustrada destinada a un públic ampli: diaris il·lustrats, revistes de moda, revistes d'actualitat, etc.

La combinació d'imatges i text, el joc amb la informació que aquestes aporten i la creixent competència editorial van provocar la recerca de fórmules informatives eficaces i atractives. És així com apareix el reportatge fotogràfic, l'explicació de fets mitjançant una seqüència d'imatges, allunyant-se del concepte d'imatge com a simple decoració del text.

El primer gran reportatge va ser una sèrie dedicada a l’expedició encarregada pel govern americà sobre Yokohama el 1854, realitzada pel fotògraf Eliphalet Brown. Va realitzar 400 daguerrotips, incloent retrats d’oficials americans i dones japoneses. El daguerrotip, però, tenia l'inconvenient de necessitar un temps d’exposició llarg.

Les grans innovacions tecnològiques en la història del reportatge fotogràfic van ser la placa seca al segle XIX i la pel·lícula sensible al segle XX. Però la gran revolució va ser la càmera Leica. Un enginyer aficionat a l’alpinisme, Oskar Barnack, va dissenyar una càmera que li permetés utilitzar-la en situacions extremes.

Fotografia Documental: Reflexió i Investigació

La fotografia documental comprèn treballs fotogràfics que tracten temes estructurals i es realitzen amb amplis marges de temps. Per tant, són més propicis a la reflexió i a la investigació. Aquests treballs solen ser exhibits en galeries o publicats en forma de llibres.

A diferència del fotoperiodisme, la fotografia documental no està tan lligada als encàrrecs puntuals i a les directrius de la premsa, determinades per la necessitat immediata d'informació i notícia. El documentalisme gaudeix de més llibertat per part del fotògraf, tant pel que fa a les temàtiques com a l'enfocament i als recursos expressius.

Fotografia Bauhaus: Innovació i Experimentació

En la primera escola Bauhaus, la fotografia no va estar contemplada d’una manera específica, però Walter Gropius (fundador de la Bauhaus a Weimar) sí que va incloure la fotografia en els seus plans d’estudi.

Fins al 1929 no existia cap taller tècnic fotogràfic. Però la fotografia va tenir un paper molt important per al treball de la Bauhaus, sobretot com a element publicitari i com a mètode d’il·lustració. László Moholy-Nagy, pintor, decorador, fotògraf i tipògraf, va ser el primer que va animar la Bauhaus a considerar les qüestions fotogràfiques. Ell va estimular els estudiants del seu curs a fer els seus propis experiments. D’aquesta manera, es va portar a la pràctica la seva aplicació per a la publicitat, el cartellisme i la tipografia. La Bauhaus va prendre una part activa en el desenvolupament de l’art fotogràfic. El més entusiasta defensor de la fotografia a l’escola va ser l’hongarès László Moholy-Nagy, que va arribar a la Bauhaus de Dessau a petició de Gropius, que li va proposar dirigir el taller de metal·lúrgia.

A més, la pràctica de la fotografia s’havia vist impulsada per un avanç tècnic, marcat per la comercialització de la càmera Leica el 1925.

La Fotografia Humanista: Dignitat i Vida Quotidiana

La fotografia humanista és la branca poètica del fotoperiodisme i se la coneix també com a Realisme Poètic. Oscil·la, per una banda, entre la poesia de la vida quotidiana i la constatació d’una realitat social, on la figura humana és el centre de les fotografies.

Els seus objectius principals són:

• Remarcar la figura de l'ésser humà.
• Testimoniar la dignitat humana i el rastre que deixen les persones en la vida.

Ho fa retratant la realitat, la vida quotidiana de les persones, el seu estat d’ànim, etc.

La fotografia humanista va tenir el seu màxim exponent a França i als EUA, amb l’exposició The Family of Man (1955), ideada pel director del departament de fotografia del MOMA de Nova York, Edward Steichen. Aquesta exposició, amb una duració de més de 3 anys, va oferir un retrat de la humanitat i estava organitzada entorn de 37 temes com l’amor, el naixement, el treball, els nens, la guerra i la pau.

Va sorgir als anys 30 (segle XX - període d’entreguerres). El realisme va recuperar el paper protagonista que havia perdut amb les primeres avantguardes. Aquesta tendència es va interrompre per la Segona Guerra Mundial, però va créixer en la postguerra juntament amb el fotoperiodisme. Després de 1947, la premsa il·lustrada va tornar amb força per subministrar imatges a un públic adolorit i cansat de guerres. Llavors, alguns fotògrafs van començar a preocupar-se més a buscar imatges que transmetessin esperança a la humanitat. La frontera entre el fotoperiodisme i la fotografia humanista no està massa clara. Per exemple, l'estatunidenc William Eugene Smith, que va treballar per a diferents revistes i va ser corresponsal de guerra (1943-45 al Pacífic), va canviar d’orientació en la postguerra per prestar atenció als “éssers humans sense uniforme”.

El centre de la fotografia humanista és París, amb els seus carrers, barris, bars, botigues, artistes i passejants. Henri Cartier-Bresson (1908-2004) fotografia les persones “menys importants”, com els nens.

Fotògrafs més destacats d'aquest gènere inclouen:

• Henri Cartier-Bresson
• Robert Doisneau
• Dorothea Lange
• Helen Levitt
• André Kertész
• Eugene Smith

Fotògrafs que han continuat en la línia humanista:

• Sebastião Salgado
• Manuel Rivera-Ortiz
• Kim Manresa