Gèneres Literaris, Mètrica i Teatre: Guia Completa

Els gèneres literaris

• L'èpica: L'autor assumeix altres personalitats, parla com a narrador i a través dels personatges, i descriu accions i fets. Temàtica: Heroica.
• Lírica: Només parla l'autor en primera persona (es mostra com a jo líric o poètic) i expressa el seu món interior. Sentimental.
• La Dramàtica: L'autor crea una realitat externa a ell mateix a fi de ser representada per actors i actrius que realitzen les accions davant els espectadors. Tràgica.

El metre

En català, el nombre de síl·labes d'un vers és determinat per l'últim accent prosòdic, de manera que el recompte sil·làbic d'un vers s'acaba en l'última síl·laba tònica.

Gèneres poètics de tradició culta

• L'himne: És una composició poeticomusical de to solemne, destinada a ser cantada, que expressa sentiments i ideals elevats (religiosos, patriòtics, heroics), i celebra esdeveniments importants.
• L'oda: És un poema també de to elevat i solemne, i destinat a ser recitat en actes públics, però és més personal que l'himne.
• L'elegia: Expressa la tristesa i el dolor per una desgràcia personal o col·lectiva. L'edat mitjana anomenava plany el poema d'aquestes característiques.
• La cançó culta: És una composició que en la tradició antiga anava unida al cant.
• La sàtira: És la composició que critica d'una manera burlesca els vicis i els defectes de les persones o de la societat en general.

Noves formes de poesia

• La prosa poètica: Són composicions escrites en prosa que utilitzen els recursos del llenguatge poètic.
• El cal·ligrama: És la composició poètica que juga amb la tipografia de les lletres i la disposició de les paraules per dibuixar sobre el paper una imatge que suggereix el contingut temàtic del poema.
• La poesia visual: Es caracteritza per la substitució dels elements tradicionals de la poesia per elements visuals (dibuixos, fotografies), confiant en el poder poètic de la composició de la imatge.

Els gèneres teatrals

• Tragèdia: És un gènere teatral que neix a l’antiga Grècia a partir d’una forma simple, el ditirambe, himne o cant que s’entonava a les festes de Dionís en les quals s’alternaven un solista i un cor. A la tragèdia ens trobem davant d’algú que ens fa sentir petits pel càrrec que representa (rei, cabdill...) o per altres qualitats. A més, resulta que aquest personatge, gran respecte a nosaltres, és petit respecte a allò que hi ha més enllà: els déus, la fortuna, el destí, etc. El personatge tràgic es converteix en un mitjancer entre l’element del més enllà i nosaltres. És un home o dona que es troba enfrontat amb alguna cosa que el depassa, i això mateix, a nosaltres. En la tragèdia, l’espectador es veu obligat a emetre un judici. El resultat final ens porta a una concepció resignada: així passa o així ha de passar. Predomina aquesta visió fatalista de la tragèdia. Amb tot, hi ha una paradoxa: l’heroi ha de caure i, alhora, és trist que hagi de caure.

El teatre català neoclàssic

Joan Ramis i Ramis (1746-1819): Segueix la tradició francesa sota la influència de Jean Racine. La seva obra més coneguda és la tragèdia Lucrècia:

• La contenció de les emocions, el missatge ètic i el bon gust.
• Defensa l'honestedat, la llibertat, el bé comú i és un atac contra la tirania.

La literatura popular durant l'edat moderna

La literatura de transmissió oral i d'autor anònim ens ha arribat a través del Romancer Català. Hi trobem:

• Romanços
• Cançons llegendàries, d'amor, de Nadal...
• Llegendes, llegendes musicades

El teatre popular

Peces del teatre religiós de l'Edat Mitjana encara es representaven:

• Els pastorets
• La passió
• El cant de la Sibil·la
• El Misteri d'Elx

Pel que fa al teatre popular de contingut profà:

• Sainets o entremesos de temàtica.
• La finalitat d'aquest teatre era l'entreteniment i es representava en places i carrers.
• El llenguatge era col·loquial, viu i directe.

Aspectes generals del teatre

Hi ha una tendència a considerar que el text teatral no es realitza completament si no es pot representar en escena. Però hi ha força evidències que justifiquen l’adscripció de l’escriptura teatral al món de la literatura, com són ara:

1. el gènere teatral utilitza els mecanismes de la ficció;
2. el gènere teatral inventa històries;
3. el fet teatral és un procés de comunicació entre un autor i diversos lectors a partir d’un text escrit;
4. aquesta comunicació, llevat del teatre mímic, es realitza per mitjà del llenguatge.

Quan coneixem una obra teatral per mitjà de la lectura, la prenem com un text literari.

Els textos teatrals apareixen dividits en actes, escenes, quadres i altres divisions. Hi ha textos teatrals en vers i textos teatrals en prosa. En llegir una obra teatral, cal aprofitar tota la informació que se’ns ofereix al voltant del text. Aquesta informació està destinada a no ser dita en la representació, i és la forma amb què l’autor pretén exercir un cert control sobre l’obra. Hi ha, d’una banda, el nom dels personatges que parlen, impresos en lletra versaleta. De l’altra, les anomenades didascàlies: anotacions en lletra cursiva que serveixen a l’autor per enquadrar la representació (títol, acotacions, descripció del temps, espai, accions, definir a qui parlen els personatges, etc.):

JOSEP: Ja ho sabem tot, tot. (Ràpid.)

El procés creatiu que estableix la literatura manté notables diferències amb el de la representació teatral. La base de la representació teatral és la presentació de l’acció sense intermediaris, de manera que l’espectador vegi amb els seus propis ulls allò que se li està explicant:

LITERATURA: Autor =) Obra escrita =) Lectors

TEATRE: Autor =) Obra escrita =) Lectors

TEATRE: Autor plural =) Obra escrita =) Obra representada =) Espectadors

L’autor d’una obra teatral representada haurà de compartir l’autoria artística amb una sèrie de persones, l’anomenat autor plural: encarregats de direcció, vestuari, il·luminació, decorats, actors, etc. Quan assistim a la representació d’una obra teatral, la prenem com un text espectacular. En la representació teatral, l’acte de creació que té lloc a l’escenari és instantani a l’acte de recepció que du a terme l’espectador. En la representació teatral, els personatges són actors que figuren ser unes altres persones. Per això, cal parar atenció a les diferents tècniques interpretatives. Evidentment, quan llegim l’obra teatral, hem de fer un esforç de visualització. Cada gènere teatral ha potenciat una categoria de personatges: el personatge de la tragèdia és un ésser superior en origen (rei, déu) o en qualitats; la nova comèdia italiana es basa en tipus: vells, banyuts, etc.; el drama romàntic, en canvi, procura portar a terme la humanització de l’heroi. En la tragèdia grega, i en moltes mostres posteriors, es materialitza la presència d’un cor que bàsicament té un paper de guia del seguiment i la interpretació dels fets. En canvi, en les obres de Shakespeare i Molière, per exemple, hi ha pròlegs, al començar l’obra, i cloendes a mode de resum, al final.

El Romanticisme

Aquest moviment, que des dels últims decennis del segle XIX s'estengué arreu d'Europa, determinà un renovament profund en la literatura, però també en qualsevol manifestació de l'art i de la vida.

El teatre romàntic europeu

A la primera meitat del segle XIX, sorgeix un nou gènere teatral, el drama romàntic, que es caracteritza per la llibertat formal i per l'expressió de la nova sensibilitat romàntica.

El drama romàntic es basa en un joc de contrastos. D'altra banda, trenca amb les tres unitats clàssiques.

Dels aspectes que caracteritzen el drama romàntic, podem destacar-ne els següents: presenta una intriga amorosa complicada, l'acció és dinàmica, la intensitat dels sentiments i les passions dels personatges és potenciada per una escenografia espectacular i per la sorpresa dels cops d'efecte, els protagonistes encarnen l'heroi romàntic, els temes dominants són l'amor i la llibertat.

El drama romàntic s’aproxima a la tragèdia en tant que tracta de provocar en els espectadors la catarsi. Alguns dramaturgs romàntics anomenaven tragèdies els seus drames.

El drama romàntic va desenvolupar dos gèneres temàtics:

• El melodrama: Persegueix satisfer la sensibleria d'un públic no gaire exigent i provocar la llàgrima fàcil. Les característiques més importants són la simplificació del caràcter dels personatges, la grandiloqüència declamatòria, els cops d'efecte...
• El drama històric: És el gènere més emblemàtic del teatre romàntic. L'acció se sol situar en el passat, sobretot medieval. Sovint els personatges i arguments dramàtics es basen en fets històrics.

El drama històric va sorgir a Alemanya de la mà de Friedrich Schiller i s'estengué per Europa.

Bonaventura Carles Aribau: La Pàtria

• L'oda mostra de manera exemplar que era possible escriure literatura culta i de qualitat en català.
• L'allunyament de la pàtria, la consideració de la muntanya com a símbol més representatiu de la pàtria.
• La justificació de l'ús de la llengua, feta amb arguments basats en el passat esplendorós i amb altres basats en la llengua de la infantesa.
• Elabora un model de llengua literària que es mantindrà fins a final del S.XIX. Equilibra els arcaismes i les formes col·loquials més genuïnes.