Geologia Estructural: Esforços, Plecs i Tipus de Falles Tectòniques

Els Esforços Tectònics en les Roques

• Esforç litostàtic: Es produeix a les roques interiors degut al pes de les roques que es troben per sobre.
• Esforç diferencial: Actua en una determinada direcció i és causat per les forces tectòniques, provocant deformació (elàstica, plàstica i fràgil).

Geometria d'un Plec: Elements Clau

• Xarnera: Punt de màxima curvatura o inflexió del plec.
• Flancs: Costats del plec que s'estenen des de la xarnera.
• Pla axial: Pla imaginari que conté la xarnera del plec i que pot ser vertical, inclinat o horitzontal.
• Eix del plec: Línia d'intersecció entre el pla axial i la superfície del plec a la xarnera. Igual que el pla axial, l'eix pot ser horitzontal o inclinat.
• Nucli: Part interna del plec.
• Traça axial: Línia d'intersecció del pla axial amb la topografia. Es representa sobre un mapa amb el símbol d'anticlinal o sinclinal.

Deformació Fràgil: Les Falles

Elements d'una Falla

• Pla de falla: Superfície on es desplacen els blocs de la falla.
• Bloc superior (o penjant): Bloc de roca situat per sobre del pla de falla, formant un angle més gran amb aquest.
• Bloc inferior (o jacent): Bloc de roca situat per sota del pla de falla, formant un angle més petit amb aquest.
• Salt de falla: Magnitud del desplaçament relatiu entre els blocs al llarg del pla de falla.
• Mirall de falla: Superfície polida i llisa del pla de falla, causada pel fregament de les roques durant el desplaçament.
• Estries de falla: Petites alineacions o solcs a la superfície del mirall de falla, sovint de calcita o altres minerals, que indiquen la direcció del moviment.

Falles Normals: Extensió i Fosses Tectòniques

En les falles normals, l'eix de màxim esforç és vertical i el de mínim esforç és horitzontal. Són forces de tipus extensiu, que provoquen un estirament de les roques. Són característiques dels límits de plaques divergents. L'associació de diverses falles normals pot formar fosses tectòniques (graben), mentre que la zona elevada entre falles normals s'anomena horst.

Falles Inverses: Compressió i Encavalcaments

En les falles inverses, el bloc superior puja respecte a l'inferior. L'eix de màxim esforç és horitzontal i el de mínim esforç és vertical. Les forces són de tipus compressiu, provocant un escurçament de les roques. Són típiques dels límits de plaques convergents. Si el pla de falla cabussa menys de 45°, la falla s'anomena encavalcament.

Falles de Salt en Direcció: Cisalla i Límits Transformants

En les falles de salt en direcció, el pla de falla és generalment vertical i no hi ha moviment vertical significatiu. Els eixos de màxim i mínim esforç són horitzontals. Les forces implicades són de tipus cisalla. Aquestes falles són característiques dels límits de plaques transformants.

Falles Obliqües i Diàclasis: Fractures Complexes

Les falles obliqües són una barreja entre una falla normal o inversa i una falla de salt en direcció, presentant components de moviment tant vertical com horitzontal.
Les diàclasis, en canvi, són fractures en les roques on no hi ha desplaçament significatiu. Poden formar-se per compressió, tensió, cisalla o per la descompressió de les roques en aflorar a la superfície a causa de l'erosió.

Mantell de Corriments: Grans Desplaçaments Tectònics

Un mantell de corriment és una falla inversa de gran escala que es desenvolupa en zones amb una tectònica compressiva molt activa, com ara els límits de plaques convergents. Permet el desplaçament de roques més antigues per sobre de roques més modernes i pot produir escurçaments crustals molt significatius. Aquests mantells són típics de les grans serralades de muntanya.