El Gir Copernicà de Kant: Anàlisi de la Raó Pura

Context històric, social i cultural

El text pertany a l’obra Crítica de la raó pura (1781), escrita per Immanuel Kant, filòsof alemany de la Il·lustració, un període caracteritzat per la valoració de la raó, la ciència i el coneixement crític com a eines per alliberar l’ésser humà de la ignorància i la superstició.

Durant aquest moment, la filosofia es troba dividida entre racionalistes (com Descartes o Leibniz), que confien en la raó com a font principal del coneixement, i empiristes (com Locke o Hume), que defensen que tot coneixement prové de l’experiència. Kant intenta superar aquest debat oferint una nova perspectiva que integra elements de tots dos corrents. A més, el text s’emmarca en un moment de crisi de la metafísica tradicional, que no aconseguia establir coneixements sòlids i universals com ho feia la ciència de l’època (com la física de Newton).

Tema i tesi del text

Tema

La possibilitat del coneixement a priori i el gir copernicà en la filosofia.

Tesi

Kant defensa que, per avançar en la metafísica, cal deixar de suposar que el coneixement s’ha d’adaptar als objectes. En lloc d’això, hem de pensar que els objectes s’adapten a les formes del coneixement humà, és a dir, que la ment estructura la realitat a partir de condicions a priori. Aquest canvi de perspectiva és el que ell anomena “gir copernicà” en la filosofia.

Explicació de les idees fonamentals

1. Crítica al model tradicional: Kant comença assenyalant que fins ara s’ha assumit que el coneixement ha de regir-se pels objectes. Això vol dir que la ment s’ha de limitar a copiar la realitat tal com és. No obstant això, aquest enfocament no ha pogut establir coneixements a priori sobre els objectes, és a dir, coneixements universals i necessaris que no depenguin de l’experiència.
2. Proposta alternativa: Davant aquest fracàs, Kant proposa canviar la manera de veure el problema: en lloc de pensar que la ment s’adapta als objectes, hem de suposar que els objectes s’adapten a la nostra manera de conèixer. Això significa que la ment té estructures pròpies (les formes sensibles de l’espai i el temps i les categories de l’enteniment) que donen forma a l’experiència.
3. Possibilitat del coneixement a priori: Amb aquest canvi, es fa possible un coneixement a priori dels objectes, perquè aquests només són coneguts tal com apareixen segons les estructures de la nostra ment. No coneixem les coses en si mateixes (noümens), sinó els fenòmens, tal com es donen dins de les condicions del nostre coneixement.
4. L’analogia amb Copèrnic: Finalment, Kant compara aquest canvi amb la revolució copernicana. Igual que Copèrnic va explicar el moviment dels astres assumint que és l’observador qui es mou, Kant afirma que cal suposar que la realitat coneguda gira al voltant de les condicions del subjecte coneixedor, no a l’inrevés. Aquesta metàfora mostra la profunditat del seu plantejament: no és la ment la que ha de seguir la realitat, sinó que la realitat coneguda es conforma segons la ment.