El Gir Copernicà de Kant: Epistemologia i Judicis

El Gir Copernicà de Kant: Una Revolució en el Pensament

Per a entendre el Gir Copernicà de Kant, primer hem de tenir en compte la seva divisió respecte als tipus de condicions (entenem allò que s'ha de donar per tal que es produeixi quelcom): les empíriques (particulars, fàctiques i poden ser alterades) i les transcendentals (universals, generals, necessàries i anteriors a l'experiència). Aquestes darreres són les definides com a aquelles idees o estructures innates que posseeix la raó humana a través de les quals organitza i dona forma a allò que anomenem experiència. Aquesta és la tesi bàsica que Kant proposa i desenvoluparà (la Revolució Copernicana del Pensament): suposar que, en comptes de ser la nostra facultat cognoscitiva la que es regeix i s'adapta a la naturalesa de l'objecte, és l'objecte el que es regeix i s'adapta a les característiques de la nostra manera de conèixer. D'aquí que la teoria kantiana se la coneix amb els noms d'Apriorisme i Idealisme Transcendental perquè la seva teoria defensa l'existència d'idees innates en l'estructura cognoscitiva del subjecte, anteriors a l'experiència (a priori), però alhora conformadores i possibilitadores (transcendentals) de la mateixa. D'aquesta teoria se'n deriva la tesi que la concepció d'allò que entenem per "realitat" és una construcció o creació nostra, és a dir, no és objectiva sinó subjectiva.

El Procés de Construcció de la Realitat

Aquest procés està format per una successió de tres processos:

• La sensació: sensacions externes producte dels 5 sentits.
• La percepció: procés d'integració, organització i interpretació de les sensacions.
• La conceptualització: procés de classificació i ordenació simbòlica de les percepcions.

D'aquesta manera, podríem dir que actuem com un motlle, ja que la forma que adquireix la realitat en la nostra ment ve donada per allò que la realitat, per un costat, i el subjecte, per l'altra, aporten. Per tant, el coneixement de la realitat seria la suma d'allò extern més allò intern. Mentre que el fenomen (realitat subjectiva) és igual a la suma del noümen (realitat objectiva, inaccessible al subjecte) amb les condicions transcendentals (constitució subjectiva). Aquestes darreres fan referència a l'estructura mental innata del subjecte que determina com la realitat (és a dir, el noümen) és captada i integrada. Vegem, doncs, quines són aquestes:

Les Condicions Transcendentals del Coneixement

1. L'Espai-Temps: Estètica Transcendental

En primer lloc, es distingeix l'espai-temps. Qualsevol estímul captat pels nostres sentits és situat sempre, ordenat, dins unes coordenades espai-temporals, i és impossible que no sigui així. Aquestes són pròpies de la facultat cognoscitiva de la sensibilitat, capacitat de rebre impressions sensibles (sentits). Per tant, el coneixement que permeten és el de les matemàtiques, judicis sintètics a priori concretament a l'aritmètica (temps) i la geometria (espai). Constituint així l'estètica transcendental (aisthetikós).

2. Els Conceptes o Categories: Analítica Transcendental

En segon lloc, els conceptes o categories que són aplicades als fenòmens sensibles lligant-los i estructurant-los i, per tant, donant forma al resultat final que és el que anomenem "experiència". Aquestes són pròpies de la facultat cognoscitiva de l'enteniment, facultat que realitza les funcions de conceptualitzar i jutjar a partir de les impressions sensibles espai-temporals aportades per la sensibilitat. Per tant, el coneixement que permeten és el de la física que permetrà l'aparició de judicis sintètics a priori dins aquesta. Constituint així l'analítica transcendental (analytikós).

3. Les Idees o Incondicionats: Dialèctica Transcendental

En últim lloc, les idees o incondicionats: Déu, ànima i món, que coincideixen amb les tres substàncies del racionalisme cartesià (substància infinita, pensant i extensa, respectivament). Aquestes són pròpies de la facultat cognoscitiva de la raó que s'ocupa de les diferents inferències que realitza la raó humana a partir dels conceptes de l'enteniment. Per tant, el coneixement que permeten és el de la metafísica que no pot ser considerada una ciència perquè aquests tres elements no poden ser estudiats ni demostrats científicament. Constituint així la dialèctica transcendental (dialektikós).

En definitiva, el gir copernicà és la metàfora amb què s'al·ludeix al canvi radical de perspectiva que suposa, respecte de la filosofia tradicional, el plantejament general de la filosofia de Kant fonamentat en el paper cabdal del subjecte transcendental.

Kant i Hume: Comparació de Tipus de Coneixement

Tant David Hume com Immanuel Kant fan una distinció important entre dos tipus de coneixement: un que es basa en la raó i un altre que es basa en l'experiència. Tots dos filòsofs sostenen que aquests dos tipus de coneixement tenen implicacions diferents quant a la forma com adquirim i justifiquem el nostre coneixement.

Per una banda, David Hume va proposar una distinció fonamental entre les relacions d'idees i les qüestions de fet en la seva obra Tractat de la Naturalesa Humana. D'altra banda, en la seva obra Crítica de la Raó Pura, el filòsof alemany Immanuel Kant proposa una classificació dels judicis en funció de la seva relació amb la realitat i la seva necessitat lògica.

Classificació dels Judicis Kantians

En la classificació de Kant, els judicis a priori (universals i necessaris) són aquells que es poden conèixer independentment de l'experiència empírica, mentre que els judicis a posteriori (contingents i particulars) es basen en l'experiència empírica.

Quant al seu contingut i estructura, els judicis analítics es basen en l'anàlisi dels conceptes, és a dir, el predicat està contingut en el subjecte i són veritats necessàries i universals com ara "El tot és major que les parts" o "Tots els cossos tenen extensió". Per tant, s'assemblen a les relacions d'idees de Hume, que són veritats necessàries i universals que es deriven únicament de la raó (innates) i la lògica, i no es basen en l'experiència empírica, a més que el seu criteri de veritat és la coherència o no-contradicció.

En canvi, els judicis sintètics són aquells en els quals el predicat amplia el coneixement del subjecte com ara "Tots els cossos són pesats". Aquests judicis poden ser veritables o falsos depenent de l'experiència empírica i es basen en la contrastació amb l'experiència per expressar la seva veritat. En aquest sentit, s'assemblen a les qüestions de fet de Hume, ja que es basen en l'experiència empírica, per la qual cosa són contingents i contextuals, és a dir, depenents del lloc i del moment, i, com hem vist, el seu criteri de veritat és la correspondència i contrastació amb l'experiència.

L'Avantatge dels Judicis Sintètics a Priori

En resum, l'avantatge dels judicis analítics a priori és que són universals i necessaris: no necessiten de l'experiència, però no amplien el nostre coneixement. En canvi, els judicis sintètics a posteriori no són universals ni necessaris, sinó contingents, però aquests sí que amplien el nostre coneixement.

Ara bé, un judici sintètic a priori com ara "Tot el que comença a existir té una causa" o "La línia recta és la distància més curta entre dos punts" combinen els avantatges de tots dos sense els seus inconvenients. Per una banda, no són analítics, sinó sintètics, ja que dins del subjecte "comença a existir" no està inclosa la idea del predicat "tenir una causa" ni en la de l'exemple de la línia, que aquesta sigui la distància més curta entre dos punts. Per una altra banda, no són a posteriori, sinó a priori, ja que el que afirmen: "té una causa"; "és la distància més curta entre dos punts", no té per què haver de ser validat per l'experiència, perquè, a més, és anterior a ella.

Fixem-nos que en el primer exemple, a més, hem usat el principi de causalitat, el qual havia estat examinat críticament per Hume que havia afirmat que era un producte de l'experiència induït per la repetició i el costum, és a dir, una creença psicològica que reduïa l'abast del coneixement científic a la seva necessària validació mitjançant l'experiència. Per tant, mentre que Hume afirmava que es tractava d'un judici a posteriori, és a dir, ni universal ni necessari encara que eixamplés el nostre coneixement, ara Kant està afirmant que és a priori, i per tant, universal i necessari i que la seva veritat pot ser coneguda independentment de l'experiència, cosa que certifica finalment el grau de consens i progrés de les ciències a despit del coneixement metafísic.