Grans Corrents Filosòfics: Sòcrates, Aristòtil, Epicur, Estoïcisme i Escepticisme

Sòcrates: La Recerca de la Veritat

Sòcrates va viure en els millors períodes de la democràcia atenesa i va ser condemnat a mort per seguir els seus propòsits. Ell no era un filòsof professional, sinó que era un ciutadà guiat pel desig de veritat, la qual cosa va fer que qüestionés algunes coses dels seus temps. Va preguntar sense cap mirament social als seus conciutadans sobre qüestions humanes, socials i polítiques, però mai va trobar cap resposta racionalment satisfactòria. El seu desig de la veritat, la seva insubornable independència i la seva lucidesa sempre topaven amb els tòpics del sentit comú.

«Què és la bellesa? Què és la justícia?» van ser preguntes habituals en ell, però mai va donar-hi cap resposta i sembla que no les tingués mai. Només sabia que les respostes convencionals dels seus conciutadans no contenien cap veritat. Ell ho va dir amb la frase: «Només sé que no sé res», la qual cosa implica que el reconeixement de la pròpia ignorància és el primer pas cap al coneixement.

Però ell, per damunt de tot, creia que s'havia de trobar la veritat perquè havia d'il·luminar les nostres vides. La veritat és difícil de trobar, però l'hem de buscar dins nostre. El mètode de Sòcrates per trobar la veritat era a través del diàleg; tenint una conversa raonada, podríem accedir a la veritat.

Aristòtil: La Felicitat i la Virtut

Aristòtil va pensar que el bé màxim per als humans és la felicitat. En grec, era anomenada eudaimonia. S'anomenen eudemonistes els qui consideren que la felicitat és el principal fi de la vida humana i que un component essencial és la virtut moral.

A més de dir que la felicitat és el principal fi, també va proposar la manera de viure per assolir-la, que és l'activitat racional. Encara que a través de les capacitats racionals es troba la felicitat, també calen altres condicions perquè sigui possible la felicitat:

• Recursos materials (família, amics, salut, etc.)
• Accions moralment virtuoses (valentia, amabilitat, generositat, etc.)

Per a ell, les virtuts morals són un punt mitjà entre dos extrems. La valentia es troba entre la covardia i la temeritat. El mateix amb la generositat: no donar res és l'extrem per defecte i donar-ho tot és per excés.

L'experiència és un factor important per assolir la saviesa pràctica necessària per a prendre decisions correctes pel que fa a la manera de portar la vida. Per a Aristòtil, l'ideal de vida en què consisteix la felicitat perfecta és l'activitat intel·lectual. Amb això vol dir que, sense virtut moral i altres condicions, no és possible la felicitat veritable.

Epicur: La Recerca del Plaer i l'Ataràxia

Epicur de Samos va establir una escola filosòfica a Atenes. Ell va pensar que el plaer era realment l'únic bé i que havia de ser el primer en una vida. Els hedonistes són els seguidors d'Epicur que busquen el plaer.

Creia que havíem de buscar els plaers permanents i no els temporals, però no tant buscar-los com evitar el dolor; així seríem feliços. Ell recomanava aplicar la racionalitat i la prudència al moment d'escollir els plaers.

Estoïcisme: Virtut, Raó i Ordre Còsmic

Zenó de Cítion va portar els seus ensenyaments a l'àgora d'Atenes, on van néixer escoles que ensenyaven l'estoïcisme. Ells deien que la virtut és l'única cosa bona en la vida i ens proporciona pau espiritual, bon ànim i felicitat.

La virtut vol dir estar d'acord amb la naturalesa. Conèixer, acceptar conscientment i viure d'acord amb aquest ordre còsmic ens fa virtuosos. Les virtuts cardinals són la prudència, la fortalesa, la justícia i la temprança. Els vicis i les passions són dolents.

El savi estoic no és ciutadà d'un lloc concret, sinó ciutadà del món.

Escepticisme: La Suspensió del Judici

L'escepticisme ensenyava als humans que no podem conèixer com són les coses en veritat, i també convidava a no formular cap judici sobre com són les coses. Recomanaven seguir els costums i les lleis del lloc on vivim.