Guerra Civil: Anàlisi de la Zona Republicana i Franquista

Zona Republicana

Els primers dies de la guerra (18-21 de juliol de 1936)

En els inicis del conflicte, Espanya va viure una escalada de violència i desordre que va posar de manifest la fragilitat de les institucions republicanes. A Catalunya i en altres territoris, ni el Govern de la Generalitat ni l'Estat tenien la capacitat de controlar realment la situació ni de mantenir la disciplina entre l’exèrcit i els cossos armats. Davant aquesta manca de control centralitzat, els membres de partits i sindicats d’esquerra es van organitzar de forma autònoma en grups armats, coneguts com a “milícies”, amb l’objectiu de defensar el règim i combatre els insurgents. Sense una supervisió governamental, aquestes milícies van portar a terme una repressió violenta contra aquells que identificaven com a partidaris de la insurrecció, donant lloc a la creació d’un nou poder de facto que, en molts casos, substituïa les institucions legítimes (com els ajuntaments) i actuava paral·lelament a l’Estat.

El Comitè de Milícies Antifeixistes i la reorganització

Durant l’estiu de 1936, la desorganització i la dispersió de les forces antifeixistes van facilitar l’avenç imparable de les tropes franquistes. Aquesta situació va forçar la necessitat d’una reestructuració política centralitzada. En aquest context, es va constituir el Comitè de Milícies Antifeixistes, una iniciativa que, tot intentant coordinar la resistència, reflectia la complexitat i la fragmentació del moviment. Davant la pressió de l’enemic, es va formar un nou govern centralitzat presidit per Largo Caballero, en el qual es van integrar ministres d’origen comunista i anarquista. L’objectiu era no només frenar l’expansió insurgent, sinó també consolidar un projecte de resistència que combinés la defensa de l’estat de dret amb elements revolucionaris.

L’Espanya republicana: resistència i revolució

Amb la intensificació del conflicte, el govern republicà va establir com a prioritat la reorganització de l’Estat de dret i la creació d’un Exèrcit Popular eficaç capaç d’enfrontar-se als insurgents. Així, es va decidir traslladar la seu del Govern i del Parlament a València, amb la finalitat de millorar la coordinació i la presa de decisions en un moment tan convuls. A més, es van impulsar esforços per reduir la violència i posar fi a la impunitat dels grups més radicals, intentant així restablir l’ordre i la seguretat. En el cas de Catalunya, es va constituir un nou Govern de la Generalitat de concentració, integrat per forces polítiques com ERC, PSUC, POUM i CNT, entre d’altres, i presidit per Josep Tarradellas. Aquesta nova organització reflectia una doble orientació: d’una banda, la necessitat d’una direcció unificada en la lluita contra la insurrecció i, de l’altra, l’aspiració a impulsar una revolució social.

Col·lectivitzacions i economia de guerra

Els primers dies de la guerra també van portar greus repercussions en l’economia. La fugida d’empresaris, la manca de subministraments i la reducció de la mà d’obra van provocar un desgavell generalitzat. Davant aquest escenari, molts obrers, influïts pels ideals dels sindicats, especialment la CNT, van començar a col·lectivitzar empreses per organitzar la producció de manera autogestionada. Aquesta iniciativa va ser clau per mantenir la producció en un moment en què l’economia es trobava en crisi. L'agost de 1936 es va crear la Comissió d’Indústries de Guerra, amb la missió d’organitzar la producció dels sectors industrials més essencials per al conflicte. Així mateix, es va fundar el Consell d’Economia de Catalunya, en què van participar el govern, sindicats i partits, amb l’objectiu de regular tota la vida econòmica del país per posar-la al servei de la victòria. El Decret de Col·lectivitzacions, aprovat l’octubre de 1936, va legalitzar aquest procés, diferenciant les empreses en privades i col·lectivitzades. Tot i que a Catalunya el fenomen va ser menys intens i traumàtic que en altres regions, principalment a causa del règim de propietat de la terra, les col·lectivitzacions van ser un element rellevant en l’adaptació de l’economia a les exigències de la guerra.

Regulació social del sistema econòmic nacional

En paral·lel als processos de col·lectivització, el govern republicà va implementar una sèrie de mesures per intentar regular l’economia en temps de guerra. Entre aquestes, van destacar l'expropiació d’empreses i terres, el control sobre la banca i la intervenció directa en el sistema financer. També es van establir regulacions per als salaris i preus, es va dur a terme la municipalització del sòl urbà i es va organitzar un control sobre els proveïments de productes bàsics, amb l’objectiu de garantir el subministrament a la població i als sectors militars. Tot i les dificultats, especialment pel que fa als preus i la gestió dels proveïments, es pot afirmar que el nivell econòmic assolit a Catalunya entre 1936 i 1938 va ser relativament bo, tenint en compte l’ambient de crisi i incertesa que imperava.

Zona Franquista

Un bàndol heterogeni sense projecte polític unitari

El bàndol dels insurrectes estava format per forces diverses i heterogènies que havien donat suport al cop d’estat. Aquestes forces compartien, majoritàriament, un anhel comú: liquidar la democràcia i el règim de llibertats de la República. No obstant això, la manca d’un projecte polític comú, més enllà d’aquest objectiu bàsic, es va fer evident des del principi. El fracàs del cop d’estat va desembocar en l’inici d’una Guerra Civil, i un esdeveniment determinant en aquest context va ser la mort, en un accident, del general Sanjurjo. Aquesta pèrdua va agreujar la manca de lideratge polític dins del moviment de l’Alzamiento Nacional, fet que va permetre que la direcció del conflicte quedés cada cop més en mans de l’exèrcit i dels seus generals.

L’ascens de Franco en un context de crisi

Enmig d’aquesta situació convulsa, va destacar ràpidament la figura del general Franco, comandant de les tropes africanes. La seva trajectòria es va veure embellida amb fets militars considerats heroics, i va comptar amb el reconeixement de potències com Mussolini i Hitler. Aquest suport internacional li va atorgar una visibilitat i autoritat que, en poc temps, el van situar com una de les veus més influents del bàndol insurgent. Així, el juliol de 1936 es va constituir a Burgos la Junta de Defensa Nacional, presidida pel general Cabanellas i integrada per figures rellevants com Queipo de Llano, Mola i, clarament, Franco. Aquesta organització va tenir la missió de coordinar els esforços insurgents en els primers moments del conflicte.

La consolidació del poder i el lideratge de Franco

L'1 d’octubre de 1936, Franco va ser nomenat Generalísimo de los Ejércitos, fet que li va atorgar la direcció absoluta de la guerra i, de facto, la funció de Cap de l’Estat a la zona insurrecta. Aquesta decisió va marcar un pas important en la centralització del poder, ja que Franco va abolir la Junta de Defensa Nacional per crear la Junta Técnica del Estado, amb seu a Valladolid i a Burgos. La mort de José Antonio Primo de Rivera, ocorreguda el novembre de 1936 a la presó d’Alacant, va facilitar encara més que Franco consolidés la direcció política de l’Alzamiento. Més tard, l'abril de 1937, va fusionar els diferents partits que li donaven suport en la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, liquidant els seus opositors i creant el “Partit Únic” sota el model del feixisme de Mussolini a Itàlia. El gener de 1938 va marcar un altre moment decisiu: Franco va formar el seu primer Govern a Burgos i va ser nomenat Caudillo de España, símbol del nou poder.

Instauració del règim i la influència de l'Església

Amb la consolidació del seu poder, el nou govern franquista va començar a legislar amb l’objectiu de liquidar l’ordenació republicana i instaurar un Estat corporatiu feixista. Un exemple d’aquest intent va ser l’aprovació del Fuero del Trabajo, el març de 1938, que va ser una de les primeres mesures per imposar un nou marc jurídic i social. Paral·lelament, la jerarquia eclesiàstica va elaborar una Pastoral de suport a Franco, iniciant així la seva influència ideològica sobre el nou règim. Aquesta aliança va donar lloc al que s’anomena “nacionalcatolicisme”, un moviment que va contribuir a la legitimitat moral i ideològica del franquisme.

L’ús sistemàtic de la violència i la repressió

Un element clau en la construcció del “Nuevo Estado Español” va ser l’ús generalitzat de la violència i de la repressió. Des de l’entrada de les tropes insurrectes a les poblacions fins als períodes posteriors, la violència es va utilitzar com a eina per eliminar qualsevol oposició i per instaurar el terror. En moltes ocasions, es van cometre venjances i represàlies polítiques contra aquells que no havien col·laborat amb el nou règim o que es deien “afectes” d’aquest. El règim va dur a terme un procés planificat i sistemàtic de repressió per “purificar” la societat, establint camps de concentració on s’amuntegaven presoners de guerra i polítics. A més, es van celebrar judicis sumaríssims sense garanties jurídiques, i els Consells de Guerra van dictar sentències de presó i de mort a un nombre elevadíssim de persones (arribant a uns 300.000 presoners l’any 1939). Aquesta repressió va comportar, a més, l’exili de prop de mig milió de persones, algunes de les quals van retornar a Espanya per voluntat pròpia, mentre que altres ho van fer forçadament, especialment després de la invasió nazi de França a partir de 1940.

La continuïtat del sistema repressiu durant el franquisme

El sistema repressiu instaurat per Franco no es va limitar als anys de guerra, sinó que es va mantenir durant tot el règim franquista. Els presoners eren sovint utilitzats com a mà d’obra esclava en grans obres públiques, consolidant encara més la imatge d’un règim autoritari i brutal que feia servir la violència per controlar i transformar la societat. Aquesta pràctica, juntament amb la instauració d’un clima de por i repressió, va marcar profundament la història i la memòria col·lectiva d’Espanya.