Guerra Civil Espanyola: bàndols, fases i desenllaç (1936-1939)

Els Bàndols de la Guerra Civil Espanyola

Els Insurrectes o Bàndol Nacional

Estava format per militars conservadors, monàrquics, grups catòlics tradicionals, falangistes i carlins. En general, eren aquells sectors que s’oposaven a les reformes republicanes. Eren anomenats “feixistes” pel bàndol contrari, mentre que ells mateixos es feien dir “Nacionals”. El seu objectiu declarat era restablir l’ordre per, més endavant, poder recompondre un poder civil, ja fos en forma de monarquia o d'una república diferent.

Els Lleials a la República o Bàndol Republicà

Compost per les classes mitjanes republicanes, sectors de la petita burgesia, classes populars (obrers industrials i pagesos sense terres), intel·lectuals, i part de les forces de seguretat com la Guàrdia d’Assalt i alguns sectors de la Guàrdia Civil. Eren anomenats “Rojos” pels nacionals, i ells mateixos es feien dir “Republicans” o “Lleials”.

Les Fases de la Guerra Civil Espanyola

L'Esclat de la Guerra (Juliol 1936)

El 17 de juliol de 1936 es va produir un aixecament militar a Melilla, liderat inicialment per generals locals. Franco, des de Canàries, aviat va prendre el comandament de l’Exèrcit d’Àfrica. Inicialment, molts dins el govern republicà no es van prendre seriosament la revolta, pensant que no duraria.

El govern de la República, presidit per Casares Quiroga, i amb Manuel Azaña com a president de la República, va trigar a reaccionar a la insurrecció. Malgrat els avisos, no es van prendre mesures efectives els dies 17 i 18 de juliol, perdent un temps vital per defensar la República.

Expansió de la Insurrecció i Primers Moviments

• 18 de juliol: Extensió de la rebel·lió militar a la península Ibèrica. Figures clau de l'alçament van ser:
  • General Mola a Pamplona.
  • General Queipo de Llano a Sevilla.
  • General Goded a Mallorca (després es traslladà a Barcelona, on el seu intent d'alçament va fracassar).
• 19 de juliol: A Barcelona, la CNT i altres organitzacions obreres van liderar la resistència popular, aixecant barricades als carrers i distribuint armes. També es van apropiar de serveis com el transport públic, marcant-los amb els símbols del seu sindicat, i molts militants van marxar al front d'Aragó.

La Batalla de Madrid (Juliol 1936 - Març 1937)

Amb ajuda d’avions italians i alemanys, les tropes insurrectes del Marroc van creuar l'estret de Gibraltar i van arribar a Cadis.

Al setembre de 1936, les forces nacionals van ocupar Toledo (amb l'episodi de l'Alcàsser) i Extremadura (presa de Badajoz), quedant a les portes de Madrid. L'objectiu principal era la capital. Franco va ser anomenat Cap de l'Estat i Generalíssim dels exèrcits nacionals (després de la mort accidental de Sanjurjo el 20 de juliol).

Al novembre, amb l’arribada de milícies populars, les primeres Brigades Internacionals, i material bèl·lic soviètic (avions i tancs), la República va decretar mobilitzacions generals per salvar Madrid. Milers d’homes i dones van fortificar els accessos a la ciutat, excavant trinxeres mentre cridaven consignes com “NO PASSARAN!” i “MADRID, TOMBA DEL FEIXISME!”. Tot això va impedir l’ocupació ràpida de Madrid.

El 6 de novembre, davant l'avanç nacional, el govern republicà es va traslladar a València, deixant Madrid en mans d’una Junta de Defensa presidida pel general Miaja.

Mentrestant, l’estratègia de la defensa de Madrid va quedar en mans del comandant (posteriorment general) Vicente Rojo. Malgrat l’ofensiva de l’exèrcit rebel i els intensos atacs aeris, la ciutat va resistir. Aquesta resistència va ser possible, en part, gràcies a l'arribada de les primeres Brigades Internacionals i de columnes de milicians, com la Columna Durruti (anarcosindicalista) procedent de Barcelona, liderada per Buenaventura Durruti, qui va morir en combat el 20 de novembre de 1936.

Les Batalles del Jarama i Guadalajara (Febrer - Març 1937)

Després de fracassar l’intent d’entrar directament a Madrid, els insurrectes van iniciar dues maniobres envoltants per aïllar la ciutat i tallar les seves comunicacions amb València.

• Al febrer de 1937 va tenir lloc, al sud-est de Madrid, la batalla del Jarama. Els rebels van travessar el riu, però van ser aturats pels republicans en una lluita molt cruenta.
• Posteriorment, al març, pel nord-est, en la batalla de Guadalajara, les tropes feixistes italianes del Corpo Truppe Volontarie (CTV), aliades de Franco, van patir una espectacular derrota davant del reorganitzat Exèrcit Popular de la República. Aquesta va ser una important victòria moral i propagandística per a la República.

La Batalla del Nord (Abril - Octubre 1937)

Davant la impossibilitat de prendre Madrid, Franco va canviar d’estratègia, abandonant temporalment l’atac a la capital i traslladant el front principal d'operacions cap a la franja Cantàbrica (Biscaia, Santander i Astúries), una zona industrial clau i aïllada de la resta del territori republicà. Des de Navarra, les tropes de Mola van iniciar l'ofensiva sobre Biscaia. Un dels episodis més tràgics d'aquesta campanya va ser el bombardeig de Gernika, el 26 d'abril de 1937, executat per la Legió Còndor alemanya i l'aviació italiana, a les ordres de Franco. Aquest va ser un dels primers bombardeigs massius sobre població civil indefensa, amb l'objectiu de causar terror i un gran nombre de morts.

• Juny de 1937: Després d'una dura resistència, Bilbao (capital de Biscaia) és ocupada. La superioritat nacional en artilleria i aviació va ser determinant.
• Per alleujar la pressió militar al nord, la República va llançar diverses ofensives en altres fronts, com la Batalla de Brunete (juliol, prop de Madrid) i la Batalla de Belchite (agost-setembre, prop de Saragossa). Malgrat alguns èxits inicials, aquestes operacions no van aconseguir el seu objectiu estratègic de frenar l'avanç nacional al nord i van suposar un gran desgast per a l'Exèrcit Popular.
• Agost - Octubre de 1937: Les tropes franquistes completen la conquesta de la franja nord amb l'ocupació de Santander (agost) i Astúries (octubre). La caiguda del nord va significar una pèrdua irreparable de recursos industrials i humans per a la República.
• Cap a finals de 1937 (Novembre): L’exèrcit republicà havia progressat en la seva organització amb la creació de les brigades mixtes i la consolidació de l'Exèrcit Popular, sota la direcció estratègica del general Vicente Rojo.

La Batalla de Terol (Desembre 1937 - Febrer 1938)

L'Exèrcit Popular Republicà va llançar una ofensiva sobre Terol al desembre de 1937 per sorprendre l'enemic i alleujar la pressió sobre altres fronts. Tot i una victòria inicial republicana amb la conquesta de la ciutat en condicions hivernals extremes, Terol es va perdre al febrer de 1938 després d'una dura contraofensiva nacional. Després d'això, durant la Campanya d’Aragó (març-abril 1938), Franco va contraatacar amb força des d’Aragó i va aconseguir arribar al mar Mediterrani per Vinaròs (Castelló) a l'abril, dividint el territori republicà en dues zones: Catalunya aïllada al nord, i la zona centre-sud (València, Madrid, La Manxa, part d'Andalusia i Múrcia).

Posteriorment, Franco va decidir atacar cap a Castelló i València durant la primavera i estiu de 1938 (Ofensiva del Llevant), però la resistència republicana va aconseguir frenar el seu avanç.

La Batalla de l'Ebre (Juliol - Novembre 1938)

La batalla de l'Ebre va ser una de les més grans i sagnants de la guerra, i va constituir l’últim gran intent ofensiu dels republicans per aturar l'avanç franquista i reconnectar les dues zones republicanes.

El 25 de juliol de 1938, l’exèrcit republicà va travessar el riu Ebre entre Mequinensa i Amposta, i va ocupar inicialment una extensa àrea, arribant fins a Gandesa, on es van fer forts durant diversos mesos.

Franco va haver d’enviar una gran quantitat de reforços, incloent les aviacions alemanya i italiana, per aturar el primer atac republicà. Després, va llançar una sèrie de contraofensives que, a poc a poc, van obligar els republicans a replegar-se amb enormes pèrdues.

Al novembre de 1938, l’exèrcit republicà, exhaust i amb greus pèrdues materials i humanes, va haver de retirar-se definitivament a l’altra banda del riu. Mentrestant, Franco avançava, ocupant el sud de Tarragona i travessant l’Ebre a la zona del delta, deixant l’exèrcit republicà de Catalunya greument afeblit i pràcticament sense capacitat de resistència efectiva.

L'Ofensiva Contra Catalunya (Desembre 1938 - Febrer 1939)

Després de la derrota a l'Ebre, l'exèrcit republicà a Catalunya estava molt debilitat. A finals de desembre de 1938, les tropes franquistes van llançar l'ofensiva final sobre Catalunya.

• 15 de gener de 1939: Tarragona és ocupada.
• 26 de gener de 1939: Barcelona cau en mans franquistes, pràcticament sense resistència organitzada.
• 4 de febrer de 1939: Girona és ocupada. La caiguda de Girona va accelerar l'èxode massiu cap a França de milers de refugiats civils i militars (conegut com La Retirada), entre els quals hi havia destacats líders polítics com Lluís Companys (president de la Generalitat de Catalunya), Manuel Azaña (president de la República Espanyola) i Juan Negrín (cap del govern republicà), juntament amb membres dels respectius parlaments i governs.

La Fi de la Guerra (Febrer - Abril 1939)

Al febrer de 1939, a la República només li quedava l’anomenada zona centre-sud (Madrid, València, La Manxa, Múrcia i part d'Andalusia oriental).

El cap de govern, Juan Negrín, va tornar de França i, amb el suport dels comunistes, volia continuar la guerra, esperant un possible esclat d'un conflicte europeu més ampli. No obstant això, no hi va haver cap batalla important més.

El Regne Unit i França van reconèixer oficialment el govern de Franco. Manuel Azaña va dimitir des de París com a president de la República.

A principis de març de 1939, es va produir una insurrecció interna dins del bàndol republicà contra el govern de Negrín, dirigida pel coronel Segismundo Casado a Madrid. Casado, amb el suport de sectors socialistes moderats, anarquistes i republicans, volia negociar amb Franco una “pau honorable” per evitar més patiment i destrucció. No obstant això, Franco no va acceptar cap condició que no fos la rendició incondicional, ja que buscava una victòria total.

El 28 de març de 1939, les tropes franquistes van entrar a Madrid sense trobar resistència.

L’ocupació de la resta de la zona mediterrània republicana va finalitzar l'1 d’abril de 1939, dia en què Franco va signar des de Burgos el darrer comunicat de guerra (“parte de guerra”), on anunciava el final de la guerra i la seva victòria.