Guerra Civil Espanyola: Esclat, Rereguarda i Fases Clau

L'Esclat de la Guerra Civil Espanyola

La Conspiració Militar i l'Aixecament

Al març de 1936, els generals van iniciar els primers contactes per preparar l’aixecament militar previst per al juliol, amb Emilio Mola al capdavant. El pla contemplava un pronunciament simultani amb un paper destacat per a l’exèrcit d’Àfrica, comandat per Francisco Franco.

Davant els rumors de conspiració, el govern republicà va traslladar els generals sospitosos a diferents destinacions sense destituir-los: Franco a les Canàries, Mola a Navarra i Goded a les Balears. La situació es va agreujar amb l’assassinat de José Calvo Sotelo el 13 de juliol de 1936 com a resposta a la mort del tinent Castillo, fet que va accelerar els plans colpistes.

L’aixecament va començar el 17 de juliol al Marroc, amb el control insurrecte de Melilla, Ceuta i Tetuan. L’endemà, Franco, que es trobava a les Canàries, va viatjar al Marroc amb el Dragon Rapide per liderar l’exèrcit d’Àfrica. Entre el 18 i 19 de juliol, el general Mola i altres caps militars es van aixecar contra la República a la Península.

La Resposta Republicana i la Divisió d'Espanya

El govern republicà no va reaccionar immediatament. El 18 de juliol, Casares Quiroga va dimitir, seguit per Martínez Barrios, i el 19 de juliol, Azaña va nomenar José Giral com a nou president del govern, qui es va comprometre a distribuir armes als partits del Front Popular i les organitzacions obreres per combatre els insurrectes.

L’aixecament va triomfar a Castella i Lleó, Galícia, part occidental d’Aragó, Mallorca, Canàries i algunes ciutats andaluses. En canvi, va fracassar a les zones industrials del País Basc, Catalunya, Madrid, València, Astúries, Santander, Extremadura, Múrcia, Castella-La Manxa i gran part d’Andalusia.

Així es van consolidar dos bàndols. El lleial a la República comptava amb el suport d’obrers, petits camperols, jornalers, part de la petita burgesia i molts intel·lectuals. L’insurrecte estava recolzat per les classes altes, els grups més conservadors (monàrquics, catòlics, falangistes, tradicionalistes) i tots aquells oposats a les reformes republicanes.

La Revolució a la Rereguarda Republicana

Durant la Guerra Civil Espanyola, després del nomenament de José Giral com a cap de govern per Azaña, es va impulsar la dissolució de l’exèrcit tradicional i la creació de batallons de voluntaris anomenats Milícies Populars.

El poder de l'Estat va ser substituït per organismes revolucionaris com Consells, Comitès i Juntes, i el poder real va quedar en mans dels sindicats i partits d'esquerres, tant a Espanya com a Catalunya. Paral·lelament, es va produir una repressió espontània contra membres de l’Església, classes benestants i polítics de dretes. Molts d’ells van fugir a l’estranger, es van amagar o van passar a la zona insurrecta.

Catalunya: Comitè de Milícies Antifeixistes

A Catalunya, la CNT-FAI va tenir un paper decisiu per aturar el cop d’Estat, mentre que la Generalitat va trigar a reaccionar. El 20 de juliol, Lluís Companys va proposar als dirigents de la CNT-FAI la creació d’un organisme que agrupés totes les forces polítiques i sindicals antifeixistes, incloent CNT-FAI, ERC, UGT, PSUC, POUM i Unió de Rabassaires. Com a resultat, el 21 de juliol es va crear el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, que va assumir el control de l’ordre públic amb les Patrulles de Control i va organitzar les columnes de voluntaris cap al Front d’Aragó.

Transformacions Socials i Econòmiques

En l’àmbit educatiu, el juliol de 1936 es va crear el Consell de l'Escola Unificada (CENU) per coordinar els serveis d’ensenyament de l’Estat, l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya.

A nivell econòmic, a l’agost de 1936 es va formar el Comitè d'Indústries de Guerra per adaptar part de la indústria catalana a les necessitats del conflicte. A més, es van col·lectivitzar terres i es va posar el control de les empreses en mans dels treballadors. Aquest procés es va legalitzar i ordenar a l’octubre del 1936 amb el Decret de Col·lectivitzacions aprovat pel Consell d’Economia de Catalunya.

La Rereguarda Republicana: Govern i Conflictes

El Govern de Largo Caballero (Setembre 1936 - Maig 1937)

El 5 de setembre de 1936, Largo Caballero va formar un govern amb republicans, socialistes i comunistes, al qual dos mesos més tard s'hi van afegir anarquistes com Joan Peiró, Joan García Oliver i Frederica Montseny. L’objectiu era enfortir l’Estat sense renunciar a les conquestes revolucionàries.

A Catalunya, entre setembre i octubre de 1936, es va dissoldre el Comitè de Milícies Antifeixistes i es va formar un govern d’unitat presidit per Josep Tarradellas, que incloïa totes les forces d’esquerres, inclosa la CNT. També es va crear el Comissariat d'Ordre Públic per reorganitzar els serveis de seguretat i integrar les patrulles de control. A més, la Generalitat va establir el Comissariat de Propaganda per a la difusió política i el Comitè Central d'Ajut als Refugiats, destinat a allotjar, educar i alimentar les persones desplaçades de la resta de l’Estat.

Els Fets de Maig de 1937 a Catalunya

Els fracassos militars van provocar tensions entre les forces republicanes, donant lloc als Fets de Maig del 1937. Es van enfrontar dues postures: una defensada per republicans, comunistes i part dels socialistes, que volien un Estat fort per centrar-se en la guerra; i una altra defensada per anarquistes i el POUM, que consideraven essencial mantenir les transformacions revolucionàries.

El conflicte va esclatar el 3 de maig de 1937, quan les forces de la Generalitat van intentar desallotjar els anarquistes de l’edifici de la Telefònica. Això va derivar en combats entre la CNT i el POUM contra el PSUC, ERC, UGT i la Generalitat. Com a conseqüència, hi va haver 200 morts, la derrota dels anarquistes i del POUM, la integració de les milícies en l’Exèrcit Popular i un augment de la intervenció del govern republicà a Catalunya, que es va traslladar a Barcelona l’octubre del 1937. També va créixer el poder del PSUC i la influència de la URSS a Espanya.

La Rereguarda Insurrecta: Consolidació del Poder

L'Ascens de Franco i la Junta de Defensa Nacional

Després de la mort del general Sanjurjo en un accident d’avió, Franco va assumir el lideratge del cop d’Estat amb l’exèrcit africanista.

El 24 de juliol de 1936 es va crear la Junta de Defensa Nacional a Burgos, formada per militars i encarregada de governar els territoris ocupats. Va prendre mesures com la prohibició dels partits polítics i sindicats, la suspensió de la Constitució i la instauració de judicis en tribunals militars.

Davant la prolongació de la guerra, el 21 de setembre es va establir la necessitat d’un comandament únic. Franco va ser reconegut per Hitler i Mussolini com a únic interlocutor, guanyant prestigi després de l’alliberament de l’Alcázar de Toledo. El 29 de setembre de 1936 va ser nomenat cap del govern i Generalíssim dels exèrcits espanyols, acumulant poder. La Junta de Defensa Nacional va ser substituïda per la Junta Tècnica de l’Estat, embrió del futur govern franquista.

La Unificació Política i el Movimiento Nacional

Entre octubre de 1936 i febrer de 1939, Franco va treballar per unificar políticament les forces que havien donat suport a l’aixecament. Inspirant-se en el model feixista de partit únic, l’abril de 1937 va promulgar el Decret d'Unificació, creant el Movimiento Nacional, del qual era el Cap Nacional. Aquest partit fusionava la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, amb influències falangistes i carlistes, eliminant opositors com Hedilla i Fal Conde.

Bases del Nou Règim Franquista

El juliol de 1937, l’episcopat va publicar una pastoral justificant l’aixecament militar com una"croada". Al gener de 1938, Franco va formar el seu primer govern com a Cap de l’Estat i President del Govern, consolidant-se com el"Caudillo d'Espanya".

El març de 1938 es va aprovar el Fur del Treball, inspirat en el model italià, que creava un sindicat únic vertical per empresaris i treballadors, prohibint el dret de vaga. Al febrer de 1939, es va instaurar la Llei de Responsabilitats Polítiques per perseguir els opositors al nou règim.

L'Ajuda Exterior i la No-Intervenció

Suport Internacional als Bàndols

Durant la Guerra Civil Espanyola, els bàndols van rebre suport internacional desigual. Els insurrectes van comptar amb l’ajuda immediata d’Itàlia i Alemanya, així com amb el suport del règim dictatorial de Salazar a Portugal. En canvi, la República va intentar obtenir suport de França, on governava el Front Popular.

El Comitè de No-Intervenció

No obstant això, davant la por de perdre el suport britànic enfront de l’amenaça de Hitler, França va impulsar la creació del Comitè de No-Intervenció a Londres a l’agost de 1936, al qual es van unir 27 països. Aquesta política prohibia l’exportació de material de guerra a Espanya, perjudicant especialment la República, ja que el bàndol insurrecte continuava rebent ajuda de les potències feixistes.

Ajuda al Bàndol Insurrecte

• Itàlia: 70.000 soldats i més de 700 avions.
• Alemanya: 16.000 homes, 11.000 tones de material bèl·lic (tancs, artilleria, 279 avions de combat de la Legió Còndor).
• Combatents voluntaris: 20.000 portuguesos i marroquins integrats a l’exèrcit insurrecte.

Ajuda al Bàndol Republicà

• Brigades Internacionals: Més de 60.000 combatents de diverses nacionalitats, majoritàriament comunistes però també anarquistes, amb gran presència de francesos. Es van crear l’octubre de 1936 i es van retirar el 1938.
• URSS: Largo Caballero va enviar les reserves d’or del Banc d’Espanya a l’URSS per obtenir armes i assessors militars, fet que va incrementar la influència del Partit Comunista i de la Unió Soviètica a Espanya.
• Mèxic: Tot i no intervenir militarment, va acollir molts exiliats republicans després de la guerra.

Les Fases Militars de la Guerra Civil

Primera Fase: La Batalla per Madrid i el Nord (1936-1937)

Després del fracàs de l’ofensiva republicana a l’Aragó, els insurrectes van centrar el seu objectiu en Madrid. A l’agost de 1936, les tropes de Yagüe van avançar per Extremadura, ocupant Badajoz i perpetrant una matança a la plaça de braus. Al setembre, Franco va trencar el setge de l’Alcázar de Toledo, guanyant prestigi, mentre Mola assegurava el control del nord amb la conquesta d’Irun i Sant Sebastià. A l’octubre, les tropes franquistes van arribar a les portes de Madrid, però la ciutat es va mobilitzar per resistir, forçant el trasllat del govern republicà a València.

A principis de 1937, Franco va intentar encerclar Madrid amb les batalles del Jarama i Guadalajara, però va ser derrotat, especialment per la intervenció de les Brigades Internacionals. Davant d’aquests fracassos, va canviar d’estratègia i es va centrar en la conquesta de Màlaga i altres ciutats andaluses.

A partir de l’abril, l’ofensiva es va dirigir al nord, una zona clau per la seva indústria. El 26 d’abril, l’aviació nazi va destruir Guernica en un bombardeig devastador. Tot i els intents republicans de contraatacar a Brunete i Belchite, Franco va aconseguir ocupar Santander a l’agost i, finalment, Astúries a l’octubre, consolidant així el control de tot el nord.

Segona Fase: La Divisió de la República i la Fi (1938-1939)

Després de l'ofensiva republicana fallida a Terol el desembre de 1937, Franco va aprofitar el desgast de l’exèrcit republicà per llançar una gran ofensiva al Front d'Aragó el març de 1938. El 3 d’abril va ocupar Lleida i el riu Segre es va convertir en la línia de front. El 15 d’abril, amb l’arribada a Vinaròs, les tropes franquistes van dividir en dos la zona republicana, aïllant Catalunya.

L’últim gran intent republicà va ser la Batalla de l'Ebre (juliol-novembre de 1938). L’exèrcit republicà va creuar l’Ebre per sorpresa, però la contraofensiva franquista, reforçada per Alemanya i Itàlia, els va derrotar. Amb 20.000 morts i 50.000 ferits, la derrota va marcar la fi de la resistència republicana.

A finals de 1938, Franco va ordenar l'ofensiva final sobre Catalunya. Tarragona va caure el 15 de gener de 1939, Barcelona el 26 de gener i Girona el 4 de febrer. Això va provocar l’exili massiu de republicans cap a França, molts dels quals van acabar en camps de concentració com Argelers o deportats a camps nazis com Mauthausen.

Al febrer, la República encara conservava Madrid, Castella-la Manxa i part del Llevant, però el 5 de març, un cop d’Estat a Madrid liderat pel coronel Casado va intentar negociar la rendició amb Franco, que ho va rebutjar. El 28 de març, les tropes franquistes van entrar a Madrid i, en els dies següents, van ocupar la resta del territori republicà.

El 1 d'abril de 1939, Franco va emetre el comunicat final de la guerra:

"En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado."