Guerra Civil Espanyola: Governs Republicans i Ascens de Franco (1936-1939)

El Govern de Largo Caballero (Setembre 1936 - Maig 1937)

Les forces polítiques van reclamar un poder estatal fort i un pacte antifeixista que concentrés els esforços a guanyar la guerra, controlés les experiències d'autogestió i l'autonomia de les columnes de milicians als fronts de guerra, i posés fi al terror revolucionari. El 5 de setembre de 1936, Largo Caballero va formar a Madrid un govern amb republicans, socialistes, comunistes i anarcosindicalistes. Pretenia crear una aliança entre les forces republicanes, burgeses i obreres per guanyar la guerra gràcies a la reorganització de l'Estat, la militarització de les milícies i la formació de l'Exèrcit Popular.

A Catalunya, es va dissoldre el Comitè de Milícies Antifeixistes i es va formar un govern d'unitat presidit per Terradellas. Els comitès locals van ser substituïts per nous ajuntaments; es van centralitzar els serveis policials; es va reconstruir l'aparell judicial per posar fi a la violència incontrolada; es va procedir a la militarització de les milícies del front d'Aragó, amb la creació de l'Exèrcit Popular de Catalunya, i la Generalitat va augmentar la seva intervenció en l'economia per controlar les col·lectivitzacions.

El Tombant dels Fets de Maig de 1937

A la primavera de 1937, uns fracassos militars van tornar a revifar l'enfrontament entre les forces republicanes sobre com s'havia d'encarar la guerra i el procés revolucionari. Els republicans, comunistes i socialistes eren partidaris de posar ordre a la rereguarda, organitzar un exèrcit potent, reforçar els vincles amb les classes mitjanes, controlar les col·lectivitzacions i reconstruir un Estat fort i centrat en l'esforç bèl·lic. Els anarquistes i el POUM es resistien a integrar les seves milícies en l'exèrcit regular i insistien que l'esforç per guanyar la guerra necessitava aprofundir l'obra col·lectivitzadora i consolidar les transformacions revolucionàries.

El 3 de maig de 1937, les tensions van esclatar amb violència a Barcelona, quan la Generalitat va desallotjar els anarquistes que havien ocupat l'edifici de la Telefònica per controlar les comunicacions. Aquests fets van posar en evidència dos problemes del bàndol republicà: les tensions entre les forces antifeixistes per la direcció política i militar de la guerra i del procés revolucionari; i les diferències entre el govern republicà i l'autonòmic per les reticències del Govern Central sobre la capacitat de la Generalitat de governar i dirigir la guerra, i per l'acusació que Catalunya no col·laborava prou en l'esforç bèl·lic de la República.

El Govern de Negrín

Els fets de Maig van treure influència als anarquistes i van enfortir les posicions dels comunistes. Els comunistes espanyols van exigir que el POUM fos il·legalitzat i els seus líders detinguts. El curs desfavorable de la guerra havia posat en contra del govern de Largo Caballero els comunistes, socialistes i republicans d'esquerres, que van utilitzar la negativa de Largo a il·legalitzar el POUM per forçar una crisi de govern i exigir la seva dimissió. El president de la República (Azaña) va encarregar un nou govern a Negrín (socialista). Llavors, el POUM va ser declarat il·legal i els seus militants detinguts.

El govern de Negrín va posar èmfasi en una ferma centralització política i militar per aconseguir guanyar la guerra. Per això es va reforçar el poder central, unificar la direcció bèl·lica, integrar totes les milícies de l'Exèrcit Popular i establir el control sobre la producció industrial i agrària. També es va dissoldre el Consell de Defensa d'Aragó. La formació d'un nou Consell Executiu de la Generalitat, presidit per Companys, no va impedir que les relacions amb Negrín fossin tenses.

Més tard, Negrín va decidir traslladar el govern de València a Barcelona per la necessitat de controlar els recursos econòmics i militars d'una de les zones més riques i poblades que quedaven sota el control republicà.

El 1938, la situació era molt difícil al territori republicà. Per cercar suports internacionals, el cap del govern va proposar una sortida negociada a la guerra i, el maig, va publicar el programa dels Tretze Punts. El setembre de 1938, es va signar l'Acord de Múnic. Negrín, amb el suport dels comunistes, insistia en la necessitat de la resistència militar.

La pèrdua de Catalunya el 1939 va significar l'exili per als governs de la República, de Catalunya i del País Basc, entre d'altres. Més tard, el Regne Unit i França van reconèixer el govern de Franco i, llavors, Azaña va presentar la seva dimissió com a president de la República a París.

La Zona Insurrecta: Creació d'un Estat Totalitari

Franco, Caudillo d'Espanya

La mort accidental del general Sanjurjo (considerat cap principal del moviment colpista) i el fet que el fracàs de la insurrecció fos l'inici d'una guerra van plantejar el problema del lideratge en la direcció militar i en el govern del territori controlat pels insurrectes. Més tard, es va crear la Junta de Defensa Nacional. Aquesta no tenia atribucions militars, s'encarregava de governar el territori ocupat, i va prohibir l'activitat de tots els partits polítics, la paralització de la reforma agrària i la suspensió de la Constitució.

Al principi de la guerra, Franco va guanyar partidaris i va consolidar el seu lideratge dins l'exèrcit. L'1 d'octubre de 1936, es va publicar el decret que el nomenava cap de l'Estat i generalíssim dels exèrcits espanyols. La Junta de Defensa Nacional va ser substituïda per una Junta Tècnica, i Franco es va traslladar a Salamanca.

L'octubre de 1936, hi havia un comandament militar i administratiu únic i indiscutit. Franco va aplicar una estratègia d'allargament de la guerra que li va permetre consolidar el seu lideratge militar i imposar-se a les diferents forces que feien costat a la insurrecció. Inspirat en el model d'Estat feixista italià i alemany, el 1937, Franco va donar a conèixer el Decret d'Unificació que unia falangistes i carlins en un únic partit, Falange Española Tradicionalista y de las JONS, al qual s'integrarien totes les altres forces polítiques que donaven suport a la insurrecció.

Franco seria el Jefe Nacional d'aquest partit únic. El procés d'institucionalització del nou Estat franquista va acabar el 1938 amb la desaparició de la Junta Tècnica i la formació del primer govern de la zona nacional. Franco era cap de l'Estat i president del govern, i per tant el van anomenar Caudillo d'Espanya. El nou Estat s'inspirava en el feixisme i defensava un model social basat en el conservadorisme i en la preeminència del catolicisme. Es va abolir la legislació republicana en matèria econòmica, social i laboral, i es va restablir la pena de mort. També es van eliminar les llibertats religiosa i de premsa, així com els estatuts d'autonomia de Catalunya i el País Basc. Més tard, es va aprovar el Fuero del Trabajo, i es van prohibir les vagues i reivindicacions obreres. El nou Estat era confessional i va excloure les lleis del matrimoni civil i el divorci, va establir el culte religiós en l'ensenyament i en l'exèrcit, i va instituir una retribució estatal al clergat.

Els Catalans de Burgos

Les Operacions Militars de la Guerra Civil

Des del moment que la insurrecció passa a ser Guerra Civil i fins que s'acaba, el conflicte travessa diverses etapes. En els primers moments, les batalles eren pel control de Madrid, després pel nord i, finalment, a la zona mediterrània.

La Lluita per Madrid (1936-1937)

El juliol de 1936, les tropes de Franco tenien l'objectiu d'aconseguir Madrid. Més tard, per por que Madrid caigués en mans de l'enemic, el govern republicà es va traslladar a València. Madrid va resistir malgrat l'atac de l'exèrcit insurrecte.

Al mateix moment, a Catalunya, els milicians voluntaris van anar cap a l'Aragó amb la intenció de recuperar Osca i Saragossa, però no ho van aconseguir.

Un cop rebutjat l'intent d'ocupar Madrid, els insurrectes van començar dues maniobres d'encerclament per aïllar la capital i tallar les seves comunicacions amb València. La primera que van fer va ser la Batalla del Jarama, en la qual els insurrectes van travessar el riu, però van ser detinguts pels republicans. La segona va ser la Batalla de Guadalajara, on les tropes italianes aliades de Franco van sofrir una derrota per part del nou Exèrcit Popular de la República.

L'Ocupació del Nord (1937)

Com que era molt difícil aconseguir Madrid, Franco va abandonar l'atac de la capital i va concentrar els esforços a la zona nord. Els insurrectes controlaven Navarra i Àlaba, i més tard també Sant Sebastià. Però el territori basc es mantenia en mans de la República. Els combats principals van ser entre abril i octubre de 1937. Els insurrectes, comandats per Mola, van atacar Biscaia. Gernika va ser arrasada per l'aviació nazi per ordre de Franco.

El mes de juliol, la República va començar l'atac de Brunete i Belchite, i no va poder evitar que entressin a Santander i Astúries.