Guerra Civil Espanyola: Reacció Internacional i Poder Republicà

Reacció internacional i suports durant la Guerra Civil

El bàndol republicà perd avantatge inicialment a causa dels processos revolucionaris que tenen lloc a Barcelona, on destaca la violència. Els dos bàndols tenien un equilibri geogràfic al començament del conflicte. El 19 de juliol de 1936, representants d'ambdós bàndols van demanar ajuda internacional.

El president del govern republicà, José Giral, es posa en contacte amb Léon Blum, cap del govern del Front Popular francès, que en principi accepta ajudar la República. Paral·lelament, el general Franco envia emissaris a Roma, des del Marroc, i a Berlín per demanar ajuda militar a Benito Mussolini i Adolf Hitler. El 25 de juliol, Alemanya ja facilita armes i avions per transportar les tropes nacionals des del nord d’Àfrica a la Península.

El conflicte intern espanyol s’internacionalitza ràpidament, però la reacció de les democràcies occidentals és inicialment negativa per als interessos republicans. França i la Gran Bretanya, temoroses d'una escalada bèl·lica europea, prefereixen mantenir una política d'apaivagament i no involucrar-se directament amb la República. Per això, França impulsa la creació del Comitè de No-intervenció l’agost de 1936, amb seu a Londres, amb l’objectiu formal que altres països no intervinguessin militarment en la guerra. La Gran Bretanya s'hi adhereix i el Comitè es constitueix formalment al setembre.

No obstant això, aquests acords de no-intervenció no van ser respectats per totes les potències signatàries. Mentre Alemanya i Itàlia continuaven el seu suport al bàndol nacional, el bàndol republicà va rebre inicialment cert suport limitat de França. Va ser la Unió Soviètica qui va proporcionar l'ajuda més significativa a la República a partir de finals de 1936, tot i que aquesta ajuda es va pagar amb les reserves d'or del Banc d'Espanya (el conegut com a "Or de Moscou"). Aquest suport soviètic es va concretar principalment en dos àmbits:

• Subministrament d'armes, aliments, roba i, fonamentalment, assessors militars soviètics per a la formació i l'entrenament d'un nou exèrcit popular.
• Organització, a través de la Tercera Internacional (Komintern), de les Brigades Internacionals, compostes per aproximadament 40.000 voluntaris antifeixistes provinents de més de 50 països i dirigides per figures comunistes com André Marty.

Poder, govern i exèrcit a la zona republicana

Durant els primers dies del conflicte, la inestabilitat política a la zona republicana és evident: en només tres dies se succeeixen tres presidents del govern espanyol: Santiago Casares Quiroga (que dimiteix en esclatar la revolta), Diego Martínez Barrio (que intenta una negociació infructuosa amb els sublevats) i finalment José Giral.

L’exèrcit regular es va desintegrar en gran part a la zona lleial al govern, ja que molts oficials es van unir a la sublevació. S’estableix una situació de doble poder: d’una banda, el govern republicà legal, que perd capacitat d'actuació, i de l’altra, el poder de facto de les milícies populars i els comitès obrers i revolucionaris, formats per partits i sindicats d'esquerra (socialistes, comunistes, anarquistes), que prenen la iniciativa en la lluita contra els sublevats i en la gestió de la vida quotidiana.

Aquesta situació caòtica interna, agreujada per les dificultats en l'àmbit internacional i els primers revessos militars, va portar a la formació, el setembre de 1936, d'un nou govern d'unitat més ampli i heterogeni, presidit pel líder socialista Francisco Largo Caballero. Aquest govern va incloure ministres socialistes, comunistes, republicans d'esquerra i, més tard, fins i tot quatre ministres anarquistes de la CNT, un fet sense precedents.

Un dels objectius principals d'aquest nou govern va ser la reconstrucció de l'Estat republicà i la creació d'un exèrcit regular, centralitzat i disciplinat: l'Exèrcit Popular de la República. En la seva organització i comandament hi van destacar militars professionals lleials a la República, com el general Vicente Rojo Lluch. Aquest nou exèrcit va tenir un paper fonamental en episodis clau com la prolongada defensa de Madrid. Davant l'avanç de les tropes franquistes cap a la capital, el govern republicà va decidir traslladar la seu oficial de Madrid a València a la tardor de 1936, convertint-la en la capital de la República en guerra.