La Guerra del Marroc: Causes, Setmana Tràgica i Batalla d'Annual

La Guerra del Marroc (I Part)

L’any 1885, els principals països d’Europa es reuneixen a la Conferència de Berlín per solucionar el problema de la falta de matèries primeres i fonts d’energia, i decideixen conquerir Àfrica per aconseguir-les. Les causes que justifiquen aquesta acció són: la suposada superioritat de la raça blanca, la necessitat d’estendre el progrés en cartografia i ciència, i sobretot, la difusió de la religió cristiana. L’ocupació efectiva del territori era el que atorgava la sobirania al país conqueridor.

Espanya no participa inicialment en aquesta expansió a causa de la imminent guerra de Cuba. Però, després de la independència de Cuba, militars i polítics s'acusen mútuament del desastre. Així, ambdós sectors necessiten un conflicte per demostrar la seva vàlua o culpar els altres.

El 1906, a la Conferència d’Algesires, es decideix ocupar les zones d’Àfrica que encara no pertanyen a cap potència, ja sigui per la seva escassa importància econòmica o per la conflictivitat social existent. Espanya conquereix Ifni, Riu d’Or i el Rif, que es troba dins del Marroc francès, on s'estableix un protectorat.

Els berbers (població del Rif) no accepten l’ocupació espanyola i duen a terme atacs i conflictes constants, cosa que obliga a una presència militar permanent. El 1909, té lloc una gran revolta dels berbers contra Espanya al Barranco del Lobo. Els militars espanyols són insuficients per controlar la revolta i demanen reforços al govern, que envia tant militars com civils.

Els vaixells cap a la guerra del Rif salpen des del port de Barcelona. Les dones intenten impedir la sortida d’aquests vaixells, ja que s'oposen a l’enviament de civils a una guerra impopular a Espanya. Aquesta protesta és aprofitada per socialistes, anarquistes i republicans per convocar una vaga general, que a Barcelona desemboca en una revolta coneguda com la Setmana Tràgica, amb barricades i assalts a les esglésies, ja que l'Església era una gran defensora de la guerra per difondre el catolicisme a Àfrica. Per acabar amb la revolta, el president Maura envia l’exèrcit, que la reprimeix amb violència, causant morts, centenars de ferits, detencions i condemnes a mort.

La repressió del govern és durament criticada a Europa, que la considera excessiva. El president Maura dimiteix i és substituït pel govern liberal de Canalejas.

Durant la Primera Guerra Mundial, hi ha una pau relativa al Rif. Però, quan aquesta acaba, es reactiven les revoltes contra Espanya. Els empresaris que han invertit a la zona del Marroc constaten que no obtenen els beneficis esperats, mentre que la inversió és molt alta. El Rif no té el valor econòmic que s'esperava.

Amb la represa de les protestes contra Espanya, els militars estacionats a Espanya mostren el seu descontentament pel sistema d'ascensos per mèrits de guerra.

Tant el rei com el govern volen posar fi a la tensió amb els berbers. Per això, encarreguen al general Silvestre que ho solucioni com sigui. Aquest demana més militars, però sobretot li envien civils. El general demana temps per entrenar-los, però no se li concedeix, ja que es vol acabar ràpidament amb la guerra. Les tropes s’endinsen al cor del Rif, buscant els berbers per lluitar contra ells, especialment contra el seu líder, Abd-El-Krim. Així, es produeix la Batalla d’Annual (1921), on moren 13.000 soldats espanyols.

Aquesta xifra és molt alta i a Espanya, tant la premsa com els polítics de l’oposició i la població demanen explicacions sobre el que ha passat. Per això, s'ordena redactar un informe (l’Expedient Picasso) on es justifiqui el que ha passat. Però, si s'explica la veritat, el rei, els militars i el govern quedarien totalment implicats en la derrota d’Annual.

Quan s’aproxima la data límit per presentar l’Expedient Picasso i davant la negativa a fer-ho, els militars pacten amb el rei un cop d’estat, dirigit pel general Miguel Primo de Rivera.

Directori Militar (1923 - 1925): Un dels primers objectius d’aquest govern és acabar amb la Guerra del Marroc. Per això, pacten amb França perquè els ajudi i s’enfronten als berbers en el desembarcament d’Alhucemas (1925), on finalment Abd-El-Krim es rendeix i es dona per acabada la guerra el 1927.