Guerra Independència: Revolta, Juntes i Resistència (1808-1813)

Revolta popular i formació de les Juntes (1808)

El 2 de maig de 1808, la resta de la família reial es preparava per marxar cap a Baiona, on Napoleó tenia segrestat Ferran VII. Una multitud es va congregar davant del palau per impedir-los marxar i s'aixecà de manera espontània contra la presència francesa. La revolta fou reprimida per les tropes del General Murat, però el seu exemple s'estengué per tot el país i un moviment de resistència popular frenà les tropes imperials.

Gran part de la població s'alçà i sorgiren les Juntes d'armament i defensa, que reaccionaven davant el buit de poder creat per les abdicacions de Baiona. Les Juntes foren, en primer lloc, locals i estaven formades per personalitats dels pobles partidaris de Ferran VII que pretenien canalitzar l'agitació popular. Després es formaren les Juntes provincials, que assumiren la sobirania, declararen la guerra a Napoleó i cercaren el suport de Gran Bretanya.

El setembre de 1808, les Juntes enviaren representants a Aranjuez per formar una Junta Central Suprema, una forma de govern radicalment nova, que culminava el trencament amb les institucions de la monarquia. Floridablanca i Jovellanos eren els membres més il·lustres de la Junta, que reconegué Ferran VII com a rei legítim.

Resistència: Setges i Guerrilles (1808-1813)

L'actuació desorganitzada de la resistència en un primer moment semblava indicar que la invasió seria ràpida i fàcil. Però, la resistència de ciutats com Girona, Saragossa o Tarragona, sotmeses als setges de les tropes franceses, immobilitzà part de l'exèrcit i impedí el progrés cap a Llevant.

A més, la derrota dels invasors al Bruc i a Bailén tingué un impacte immediat: impedí la conquesta d'Andalusia i obligà Josep I a abandonar Madrid. En conseqüència, Napoleó es desplaçà a Espanya amb un exèrcit de 250.000 homes per dur a terme la contraofensiva. El 1809, Josep I entrava novament a Madrid i durant aquell any el domini francès s'estengué per tot el territori.

A partir de la tardor del 1808, l'exèrcit tradicional espanyol fou incapaç d'oposar-se al progrés francès; per això, la resistència es feu per mitjà de les guerrilles: petits grups locals o partides que emboscaven grups superiors en nombre i duien a terme missions de sabotatge.

L'any 1812, Napoleó inicià una campanya a Rússia, fet que l'obligà a retirar milers d'efectius de la Península. Davant d'això, les tropes espanyoles, amb el suport de la guerrilla i de l'exèrcit britànic comandat pel general Wellington, aconseguiren la victòria d'Arapiles (Salamanca), que marcà un punt d'inflexió en el desenvolupament militar de la guerra.

Finalment, Napoleó decidí pactar la fi del conflicte amb els espanyols i permetre la tornada de Ferran VII amb el Tractat de Valençay (desembre de 1813). Les seves tropes començaren a abandonar la Península Ibèrica poc després.