Guia Completa d'Anàlisi Textual i Lingüística Catalana

Clasificado en Otras lenguas extranjeras

Escrito el 11 de Junio de 2025 en catalán con un tamaño de 25,62 KB

Estructura Textual

Estructura Narrativa

Cal descriure el que es conta de manera global a la introducció o situació inicial, al desenvolupament o nus i al desenllaç.

Estructura Expositiu-Argumentativa

En textos expositiu-argumentatius (com articles o assajos), caldrà identificar les idees essencials i els arguments (amb els seus tipus) i la tesi que exposa l’emissor a cada part: introducció, desenvolupament i conclusió. En acabar, caldrà determinar si l’estructura que presenta el text és analítica, sintètica, enquadrada, etc., depenent d’on aparega la idea principal. Per exemple, els continguts d’un text es poden organitzar en una introducció (l.1-8).

Àmbit Textual

Àmbit literari: per la utilització d’un registre formal, per la intenció de crear un text estètic, etc.
Àmbit acadèmic: pel tema, el tipus de receptor, la intenció didàctica, d’explicar, d’interpretar o de divulgar un contingut dirigit a un receptor.
Àmbit periodístic: per l’actualitat o per l’interès general o social del tema que tracta.
Altres àmbits: el científic, el tecnològic, el jurídic, l’administratiu, el familiar, etc. (amb possibles gèneres diferents en cadascun).

Gènere Textual

Dins l’àmbit literari: podem catalogar el text com a poètic, narratiu, teatral o assagístic i concretar una mica més: poema, oda, sonet, conte, faula, novel·la, sainet, assaig d’opinió, llibre de viatges, aforisme, diari, etc.
Dins l’àmbit acadèmic: podem catalogar el text com a manual, conferència, informe, pròleg, monografia, assaig acadèmic, etc.
Dins l’àmbit periodístic: direm si es tracta d’un article editorial, una columna, un article de col·laboració (habitual o ocasional), una ressenya, etc.

Registre Formal

El text és correcte des del punt de vista gramatical i social. Recordeu que hi ha expressions gramaticalment correctes però socialment inacceptables (p. ex., un insult).

La varietat culta: observarem si s’usen cultismes o expressions que eleven el nivell de llengua. També podem observar la presència de tecnicismes, si el text tracta un tema especialitzat d’alguna matèria, sempre depenent del grau de coneixement d’aquest tema que es pressupose en el receptor.
La varietat estàndard: en l’àmbit lingüístic no citarem cap marca, sinó que justificarem l’ús de l’estàndard perquè el text estiga dirigit a un públic amb diferents nivells culturals (com per exemple en un text periodístic, una novel·la o un assaig d’opinió dirigits a un públic general), o perquè es tracta d’un text divulgatiu dirigit a un receptor no massa especialitzat.

Registre Informal

Observem que apareixen expressions col·loquials (varietat col·loquial). Això pot obeir a diferents motius: intenció de cridar l’atenció del receptor, tractament d’un tema des d’un punt de vista informal, irònic, humorístic, etc. En una novel·la, possiblement, els col·loquialismes apareguen en boca dels personatges. No oblideu que, de vegades, l’ús d’expressions col·loquials, modismes o frases fetes poden ser característiques del llenguatge d’algun autor concret, per exemple Vicent Andrés Estellés. No és usual que treballem textos on apareguen expressions vulgars (varietat vulgar), excepte, en tot cas, en paraules de personatges. Sí és possible que en textos periodístics puguen usar-se paraules d’argot.

Varietat Diatòpica

Característiques de l’Estàndard Occidental

E tancada en general en paraules agudes i en els verbs plans (p. ex., café, entés, conéixer, desaparéixer).
Desinència en -e per a la 1a persona del present d’indicatiu (p. ex., cante, mostre, opine).
Desinència en -a/-e per al present de subjuntiu (p. ex., diga/digues, explique/expliques).
Desinència en -isc, -ixes, -ix (present d’indicatiu) i -isca, -isques, -isca (present de subjuntiu) dels verbs incoatius.
Es prefereix la desinència en -r per al pretèrit imperfet de subjuntiu (p. ex., cantara, digueres).
Els possessius femenins són: seua, seues.
A nivell lèxic: xiquet, espill, bes, pardal, vesprada.
Plurals d’alguns mots en -ns: hòmens, jòvens, màrgens.

Característiques de l’Estàndard Oriental

E oberta en moltes paraules agudes i en els verbs plans (p. ex., cafè, entès, conèixer, desaparèixer).
Desinència en -o per a la 1a persona del present d’indicatiu (p. ex., canto, mostro, opino).
Desinència en -i per al present de subjuntiu (p. ex., digui/diguis, expliqui/expliquis) i -eixi, -eixis (present de subjuntiu) dels verbs incoatius.
Desinència amb reforç -eix, -eixes (present d’indicatiu de verbs incoatius).
Es prefereix la desinència en -s per al pretèrit imperfet de subjuntiu (p. ex., cantés, diguessis).
Els possessius femenins són: seva, seves.
La negació amb pas.
A nivell lèxic: noi, mirall, petó, ocell, tarda.
Plurals d’alguns mots en -s: homes, joves, marges.

Tipologia Textual

Text Expositiu / Explicatiu

Dona informació. Té com a funció explicar i fer entendre una cosa, un concepte, un fet. És el discurs científic i didàctic. La informació és clara i objectiva.

Morfologia i Sintaxi

Adjectius especificatius no valoratius.
Predomini de l’indicatiu i del present atemporal.
Oracions subordinades: causals, consecutives i finals.
Connectors: conjuncions causals, de conseqüència i finals (p. ex., perquè, ja que, per això) i locucions (p. ex., en primer lloc, en conclusió).
Lèxic precís i concret.

Aspectes Textuals

Estructura: introducció, explicació i conclusió (segons la finalitat del text, pot tenir diferents organitzacions de la informació).
Exposició analítica i sintètica.
Organització lògica i jeràrquica de les idees.
Ús de gràfics, esquemes i dibuixos.
Títols i subtítols.

Text Argumentatiu

Té com a finalitat convèncer d'alguna cosa i s’aporten raons que demostren una tesi o una conclusió. Tant pot ser argumentatiu un informe tècnic, com un assaig, una controvèrsia espontània, un discurs polític, un anunci o la crítica editorial.

Morfologia i Sintaxi

Les locucions adverbials marquen l'ordre en l'exposició (p. ex., primerament, en segon lloc). Els nexes i connectors argumentatius indiquen la relació entre les parts de l'argumentació. En general, expressen relacions d'oposició, de causa, de conseqüència, etc. (p. ex., no obstant això, en canvi, en conseqüència, per tant).

Aspectes Textuals

L'estructura de l'argumentació sol constar d’un plantejament (exposició de la idea que es pretén defensar), un desenvolupament (presentació dels arguments) i una conclusió (síntesi o reafirmació de la tesi).

Veus del Discurs

Realitat Externa

L'autor/a real: és la persona real que fa el text.
El lector/a real: és qui rep el missatge.
L'autor model: seria la idea que el receptor es fa de l'autor real, a partir de la comprensió del missatge.
El lector model: és la idea que es fa l’emissor del destinatari del seu missatge.

Realitat Interna

El locutor: és la veu de l’emissor en el text (el narrador en els textos narratius, la primera persona dels textos subjectius, el “jo” poètic en poesia, etc.).
L'al·locutari: és el receptor del missatge que fa l’emissor o locutor.

Aquestes veus es fan presents en els textos amb marques lingüístiques concretes: els elements díctics de 1a i 2a persones.

L'enunciador o enunciadors: són veus diferents de la del locutor o de l’al·locutari.

En textos narratius, són els personatges que intervenen en els diàlegs. Aleshores parlem de discurs reportat en:

Estil directe: les paraules dels personatges es reprodueixen literalment, introduïdes per verbs de dicció (p. ex., dir, preguntar, contestar, afirmar) i marcades per un guió en els textos narratius o entre cometes en alguna ocasió.
Estil indirecte: és per veu del locutor que coneixem el que diu un personatge i també s’usen verbs de dicció.
Estil indirecte lliure: apareix la veu d’un enunciador però sense verb de dicció (p. ex., «Va ser evident per als jutges: no reconegué el delicte»).

També podem parlar d’intertextualitat (molt sovint en textos expositius o argumentatius) quan un emissor incorpora textos que no són seus (refranys, modismes, o cita textos o paraules d’altres autors) amb alguna finalitat (com a argument d’autoritat, d’analogia, etc.). En aquest cas, les cites poden ser en estil directe, indirecte o indirecte lliure.

Composició d'Oracions

Oracions Juxtaposades

S'uneixen mitjançant signes de puntuació.

Oracions Coordinades

Presenten idèntica jerarquia sintàctica.

Copulatives: i, ni.
Disjuntives: o, o bé, o si no.
Distributives: ara... ara, l'un... l'altre, no sols... sinó també, ja... ja, ni... ni.
Adversatives: però, sinó que, ara bé, no obstant això, en canvi, a pesar d'això, tanmateix, per contra, així i tot.
Explicatives: és a dir, això és, o siga.
Il·latives: doncs, per tant, en conseqüència.
Continuatives: a més a més, a més, fins i tot, d'altra banda, encara més, així mateix.

Oracions Subordinades

Presenten un rang sintàctic de dependència respecte a l'oració principal.

Oracions Subordinades Adjectives

Tenen un antecedent en l'oració principal i funcionen com un sintagma adjectival (SAdj).

La construcció «preposició + el/la/els/les que» és incorrecta.
S'ha d'utilitzar «preposició + el/la/els/les qual/quals» o «preposició + què».
Especificatives: sense comes.
Explicatives: amb comes.

Oracions Subordinades Substantives

Realitzen les funcions pròpies d'un sintagma nominal (SN).

Proposicions de relatiu substantives: van introduïdes per un pronom relatiu. Es donen dos casos:
- Amb elisió de l'antecedent: El que vulga cobrar ha de treballar.
- Amb antecedent genèric: Qui/El que tinga cucs, que pele fulla.
Proposicions introduïdes per que:
La conjunció que no té funció sintàctica; és un nexe que introdueix la proposició (p. ex., És interessant que ho comentes).
Interrogatives indirectes:
- Totals: introduïdes pel nexe si (p. ex., Ignore si m'estimes).
- Parcials: amb un pronom o un determinant interrogatiu (quin, qui, què, com, on, quan, quant, per què) (p. ex., Em preguntà com m'anava).
Substantives d'infinitiu: el verb de la subordinada és un infinitiu (p. ex., Vol arribar d'hora).

Oracions Subordinades Adverbials

Poden substituir-se per un sintagma adverbial (SAdv) i realitzen la funció sintàctica d'un complement circumstancial (CC).

De lloc: funcionen com a complement circumstancial de lloc (CCL) (p. ex., Trobaràs la maleta on la vas oblidar). Nexe habitual: on.
De temps: funcionen com a complement circumstancial de temps (CCT) (p. ex., Abans que vingues...). Nexes habituals: quan, mentre, abans que, des que, fins que.
De manera: funcionen com a complement circumstancial de manera (CCM) (p. ex., Tal com va acordar...). Nexes habituals: com, tal com, com si, segons com.
De quantitat o comparatives: expressen una relació amb la principal (inferioritat, igualtat o superioritat). Nexes habituals: tant... com, més/menys... que, millor/pitjor... que, com més... més/menys.
Amb infinitiu, gerundi i participi:
- Infinitiu: poden expressar temps i sempre van introduïdes per en (p. ex., En arribar a casa, parlarem).
- El gerundi: expressa temps i manera. Les de temps només són correctes si indiquen una acció simultània o anterior, mai posterior:
  - Eixint de casa s'adonà que no portava la mascareta (simultània, correcta).
  - *Va caure un bac, trencant-se (posterioritat, és incorrecta).
- El participi: pot expressar anterioritat (p. ex., Escoltats els testimonis, el jurat es reuní a deliberar).

Oracions Subordinades Adverbials Impròpies o No Circumstancials

Són aquelles que no poden substituir-se per un sintagma adverbial (SAdv).

Condicionals: expressen una condició que s'ha de complir perquè tinga lloc el que s'indica en l'oració principal (p. ex., Si prems el botó trobaràs un regal). Nexes habituals: si, posat que, a condició que, a menys que.
Concessives: expressen un obstacle a allò que s'enuncia en l'oració principal (p. ex., Encara que faces els deures no aprovaràs). Nexes: encara que, a pesar que, ni que, tot i que.
Causals: expressen el motiu del que s'indica en l'oració principal (p. ex., No jugaré als videojocs perquè són addictius). Nexes habituals: perquè, ja que, com que, atès que, vist que.
Finals: marquen la finalitat del que s'indica en l'oració principal (p. ex., He comprat el llibre perquè el lliges). Nexes habituals: perquè, a fi que, per tal que, per/per a.
Consecutives: expressen una conseqüència derivada d'allò que es diu en l'oració principal (p. ex., No tinc diners, de tal manera que he de treballar). Nexes habituals: de tal manera que, tan/tant... que, fins al punt que.

Pronunciació de les Vocals

S’ha de pronunciar ‘e’ oberta [ɛ]:

Quan la vocal de la síl·laba següent és una i:
- Exemples: acadèmia, conveni, evangeli, incendi, misteri, nervi, obsequi, premi, silenci.
- És tancada en algunes paraules com església, sépia, Dénia, séquia.
Quan la vocal de la síl·laba següent és una u:
- Exemples: cèl·lula, fècula, ingenu, molècula, perpetu, rècula (‘animals de càrrega’).
Davant de l o l·l:
- Exemples: arrel, cel, cruel, empelt, fel, gel, melsa (‘vísceres’), pèl, rebel, tela, novel·la, parcel·la.
- Excepcions: delta, feltre, selva.
Davant de rr:
- Exemples: esquerre, ferro, guerra, parterre, serra, terra, verro.
Davant de r seguida de consonant:
- Exemples: cert, comerç, ert, hivern, Paterna, perdre, perxa, verb, verd, verge.
- Excepcions: cérvol, ferm, erm (‘no conreat’), herba, serp, terme, cerca, cercle.
Quasi tots els mots esdrúixols:
- Exemples: anècdota, èxtasi, fèretre, gènere, gènesi, Sèneca.
- Excepcions: llémena, térbola, témpores (‘temps de desdejuni’).
En noms i adjectius amb el grup -ndre i en el verb “cendre”:
- Exemples: cendra, divendres, gendres.
- Però és tancada en els infinitius acabats en -endre: defendre, entendre, prendre, vendre (i en la seua flexió).
La major part dels mots científics:
- Exemples: acèfal, museu, pètal, telègraf.
- És tancada en les paraules acabades en -edre, -ense, -eteca, -etema: poliedre, castrense, forense, anatema, teorema.
En algunes paraules amb el diftong eu:
- Exemples: preu, deu, europeu, fideu, peu, trofeu, seu.
- Excepcions: creu, greu, meu.
Els mots acabats en:
- –ecta: col·lecta
- –ecte: afecte, correcte, respecte
- –epta: recepta
- –epte: concepte, excepte, precepte
Els noms propis:
- Exemples: Josep, Llorenç, Vicent, Benimuslem.

S’ha de pronunciar ‘o’ oberta [ɔ]:

Davant de i, siga de la mateixa síl·laba o de la síl·laba següent:
- Exemples: Alcoi, almoina, boira, cel·luloide, heroi.
- Excepcions: coix, moix (‘abatut, capbaix...; gat, astut...’), toix (‘esmussat, que no té tall; estúpid, d’escassa intel·ligència’), bibliòfil, custòdia, elogi, lògica, metòdic, odi, podi, sòlid.
Davant de u o davant de síl·laba amb una u:
- Exemples: bou, dijous, moure, nou, ou, ploure, prou, sou.
- Excepcions: jou, sou (2a pers. pl. present d’ind. de ser), còmput, cònjuge, mòdul.
En mots esdrúixols (normalment):
- Exemples: còlera, còmoda, nòmada, òrfena, pòlissa.
- Excepcions: fórmula, pólvora, góndola, tómbola, tórtora.
En mots d’origen culte:
- Exemples: amorf, anòmal, autònom, demagog, meteorògraf, monògam, patògen, pròleg, quiròfan, sarcòfag, tòrax, xenòfob.
- Excepcions: estómac, i mots amb sufixos -forme i -oma: pluriforme, glaucoma.
Alguns acabats en -os:
- Exemples: arròs, cos, espòs, gros, mos, os (‘peça de l’esquelet’), repòs, terròs, tros.
- Participis de verbs compostos de “cloure”: conclòs, conclosa, conclosos, concloses, inclòs, inclosa, inclosos, incloses, exclòs, reclosos.
- Excepcions: participis de fondre i derivats: fos, refós, confós, difós, infós.
Alguns mots acabats en -ò:
- Exemples: açò, això, allò, bo, do, so, tro i compostos.
En paraules amb el diftong oi (generalment):
- Exemples: Alcoi, almoina, boira, heroi, troica.
- Excepcions: coix, moix.
En paraules amb el diftong ou (generalment):
- Exemples: bou, dijous, moure, nou, ou, ploure, sou, prou.
- Excepció: sou (verb ser).
Quan acaba en les següents terminacions:
- –oc / –oca: albercoc, foc, groc, lloc, poc, bajoca, oca. Excepcions: boc (‘got de mig litre de cervesa; cabró, mascle de la cabra’), boca.
- –ofa: carxofa, estrofa.
- –oig / –oja: boig, goig, roig, roja, bajoca. Excepció: estoig.
- –ol / –ola: bunyol, caragol, consol, dol, fesol, futbol, Puçol, sol, banderola, castanyola, escola, pistola, Riola. Excepcions: grinyol (‘crit de dolor, d’impaciència...’), bola, gola, cola.
- –oldre: absoldre, moldre, dissoldre, resoldre.
- –olt / –olta: desimbolt, sol, revolt, vol, mòlt, mòlta, mòlts, mòltes, dissolt, resolta, absoltos. Excepcions: molt, molta, molts, moltes, escolta.
- –pondre: compondre, correspondre, respondre.
- –ort / –orta: esport, fort, forta, mort, mortes, sort, suport, tort, horta, porta. Excepció: cort, corts (p. ex. les Corts Valencianes).
- –ossa: brossa, carrossa, crossa, destrossa, grossa. Excepcions: bossa, gossa, óssa, rossa.
- –osa: cosa, llosa, prosa. Excepcions: glucosa, rabosa, sosa.
- –ost / –osta: cost, impost, pressupost, rebost, costa, crosta, llagosta, posta. Excepcions: agost, congost (‘vall estreta entre muntanyes, excavada per les aigües d’un riu’), most.
- –ot / –ota: Burjassot, clot, devot, got, ninot, pot, vot, granota, pilota, pota, quota. Excepcions: bot, brot, mot, nebot, rot, singlot, tot, bota (‘calçat’), bóta (‘recipient per a posar-hi vi’), jota, sota.

Entradas relacionadas:

Etiquetas: