Guia Completa de l'Ètica Kantiana: Deure i Imperatiu Categòric

L'Ètica Objectiva de Kant

L'ètica kantiana es basa en principis objectius universals. La voluntat és la facultat de determinar-se a si mateix a actuar d'acord amb la representació de certes lleis. Es determina per com s'ha dut a terme l'acció.

Bona Voluntat, Deure i Valor Moral

Només la bona voluntat és bona en si mateixa. Algunes qualitats humanes poden afavorir la bona voluntat, però no són bones intrínsecament. La voluntat ha de determinar les accions a partir de lleis o imperatius. Kant distingeix accions en relació amb el deure, exemplificat amb un botiguer:

• Acció contrària al deure: Per exemple, vendre més car del que és just.
• Acció conforme al deure, però per inclinació egoista: Per exemple, vendre al preu correcte per evitar que els clients comprin a la competència (no per bona voluntat).
• Acció per deure: Per exemple, vendre al preu correcte per beneficiar el client, sense perseguir cap altre fi.

Crítiques i Contrastos Ètics

L'ètica kantiana, de caràcter deontològic, es diferencia d'altres enfocaments:

• Kant sosté que els imperatius ètics només són vàlids si tenen un valor universal i si estan dictats per l'autonomia real de la voluntat.
• En canvi, les ètiques teleològiques s'orienten cap a la persecució d'un fi (com la felicitat). En aquestes, si el fi és correcte, l'acció és correcta, donant lloc a imperatius condicionats.

Ètiques Heterònomes vs. Autonomia Kantiana

En les ètiques heterònomes, l'individu no es dóna a si mateix l'imperatiu moral, sinó que aquest ve donat des de fora (per exemple, per una autoritat o perquè es considera un bé suprem extern). Aquestes ètiques busquen un principi empíric com a motiu de la voluntat.

Kant argumenta que els imperatius no ens han de dir què fer (contingut material), sinó com hem d'actuar (forma). Això es basa en la seva concepció de l'ètica autònoma, amb l'exigència d'uns imperatius amb valor universal dictats per la pròpia raó.

Imperatius i la Llei Moral Segons Kant

Kant defineix els següents conceptes clau:

• Mandat: Principi objectiu que constreny la voluntat a actuar.
• Imperatiu: Fórmules que expressen la relació de les lleis objectives dels mandats amb la imperfecció subjectiva de la voluntat d'un determinat ésser racional.

Distingeix dos tipus d'imperatius:

1. Imperatiu Hipotètic

Representa una acció com a bona en tant que és un mitjà per a una altra cosa ("si vols X, aleshores fes Y").

• Imperatius d'habilitat (tècnics): Formen part de la pràctica de les ciències; indiquen què cal fer per aconseguir un fi determinat (ús de la raó instrumental).
• Imperatius pragmàtics (consells de prudència): Són mitjans per aconseguir la felicitat; l'acció és un mitjà per a aquest fi.

2. Imperatiu Categòric

Representa una acció com a bona en si mateixa, sense referència a cap altre fi. Aquests són els imperatius morals, corresponents a la conducta lliure (costums), i es refereixen a la forma i la intenció de l'acció. Tenen un caràcter categòric que constreny la voluntat en forma de mandats que cal obeir incondicionalment.

Formulacions de l'Imperatiu Categòric

Kant va proposar diverses formulacions de l'imperatiu categòric:

• Fórmula de la Llei Universal: “Obra només segons aquella màxima per la qual puguis voler que al mateix temps esdevingui llei universal.”
• Fórmula de la Llei de la Natura: “Obra com si la màxima de la teva acció pogués esdevenir per la teva voluntat una llei universal de la natura.”
• Fórmula del Fi en Si Mateix (o de la Humanitat): “Obra de tal manera que facis servir la humanitat, tant en la teva persona com en la de qualsevol altra, sempre alhora com un fi i mai només com un mitjà.”