Guia Completa de les Propietats del Text en Català

Adequació Textual: Varietat i Registre

L’adequació és la propietat del text que determina la varietat i el registre que cal utilitzar en cada situació, en cada context. Un text és adequat quan l’emissor sap escollir, entre totes les opcions, la més apropiada per a cada situació. Per tant, el text ha de complir els següents requisits:

• Si assoleix el propòsit comunicatiu pel qual ha estat produït.
• Si el tractament personal és el correcte per al context concret en què es produeix i si el manté al llarg del text.
• Si es manté el grau d’especificitat (alt o baix) al llarg de tot el text, utilitzant una terminologia específica quan sigui necessari.

Tot això conforma l’adequació, que suposa el domini de la diversitat lingüística del text i les relacions de varietat i registre.

Coherència Textual: Tema i Estructura

La coherència fa referència tant al tema del text com a la seva estructura. La coherència és estudiada des de l’òptica del processament de la informació. L’emissor selecciona la informació més important, estableix un ordre i es marca una extensió determinada, tot això organitzant-ho en una estructura comunicativa. S’ha de mesurar la informació que s’hi posa, tant en quantitat com en qualitat i estructura:

• Quantitat d’idees: Cal diferenciar la informació important de la que no ho és. La selecció de la informació a incloure depèn de factors contextuals com el propòsit de l’emissor, el receptor, el tipus de missatge, les rutines establertes, etc.
• Qualitat de la informació: Les idees desenvolupades poden aparèixer completament explicades o només parcialment.
• L’estructuració del contingut:
  • La superestructura: Des de l’àmbit productiu, el parlant i l’escriptor coneixen l’esquema del text que volen crear i l’utilitzen quan saben el tema o contingut del text. Des de l’àmbit interpretatiu, l’oient o el lector reconeix l’esquema textual utilitzat i busca el significat del missatge.
  • La macroestructura: És la representació abstracta del significat del text, el resum del que diu el text. Permet resumir el text, tenir una idea global, determinar el tema i enllaçar el significat. Se segueixen una sèrie d’operacions: l’omissió, la selecció, la generalització i la integració.

La Cohesió Textual: Sentit i Gramàtica

La cohesió és el resultat d’un esforç de l’emissor per donar pistes al receptor per trobar el sentit del text. D’aquesta manera, el receptor podrà interpretar el text de la manera més semblant possible a allò que l’emissor volia transmetre. La propietat de la cohesió textual es basa en la idea que un text ha de ser format per oracions ben construïdes. La cohesió és la propietat més propera a la gramàtica de la llengua, ja que estudia i analitza les unitats lingüístiques. Les principals relacions cohesives són les de referència i les de connexió.

Recursos de Cohesió Basats en la Referència

La relació de coreferència: És un procediment sintàctic que actua com una unió directa entre dos elements d’un text. Significa que els dos elements es refereixen al mateix objecte i que la interpretació d’un orienta la interpretació de l’altre.

La relació anafòrica: És un mecanisme de cohesió de les frases d’un text. Parlem d’anàfora de referència quan els elements relacionats tenen un mateix referent. En canvi, hi ha una relació anafòrica de sentit quan els elements relacionats presenten un mateix sentit, encara que no siguin coreferencials.

Les proformes: Són relacions substitutives que reemplacen elements presents en el text. Per exemple, els pronoms en són un exemple de proformes, com també ho són els determinants. Qualsevol element lingüístic pot fer de proforma.

La repetició: És una relació lèxica en què es repeteix un element ja aparegut anteriorment en el discurs.

L’el·lipsi: És la forma cohesiva semàntica i gramatical més utilitzada. Consisteix a anul·lar elements lingüístics del text o bé fragments d’informació.

La substitució lèxica:

• Sinònim: És la substitució lèxica coreferent que té el mateix significat que la primera, de manera que les dues són intercanviables.
• Hipònim: És la substitució lèxica coreferent que posseeix una extensió semàntica més reduïda que la primera ocurrència.
• Hiperònim: És un canvi lèxic que posseeix una extensió més àmplia que la primera ocurrència.
• Perífrasi: És una substitució lèxica més extensa que la primera ocurrència, ja que és una reformulació. És una expressió composta que pot no tenir correspondència en un sol mot.
• Metàfora: És una figura poètica que dona al discurs un regust màgic. És una manera d’expressar la realitat.

La concordança morfològica: De gènere, nombre, persona, temps, mode i aspecte verbal, són els instruments de concordança gramatical d’una llengua natural.

Recursos de Cohesió Basats en la Connexió

Els connectors: Revelen la relació que hi ha entre les parts dels textos. Redueixen l’ambigüitat sorgida en la reconstrucció significativa del missatge. No són obligatòriament necessaris; la manca o presència és determinada per la intenció de l’emissor. Depenen de la tipologia del text que s’utilitza. En general, entre els elements de connexió gramaticals cal incloure les conjuncions, les locucions, les preposicions, les interjeccions i els signes de puntuació.

La flexió verbal: És un aspecte important del text. No és el mateix un text en passat que en present o futur, ni un text en imperatiu que en obligació. L’ús del temps verbal afavoreix la fragmentació del text en paràgrafs. La utilització flexiva dels verbs permet individualitzar les unitats que formen el text i la utilització del temps verbal informa sobre l’actitud de l’autor del missatge.