Guia Essencial de Tipologies Textuals i Registres Lingüístics

Tipologies Textuals

1. Tipologia Textual Narrativa

• Una narració narra / relata els fets que li ocorren a uns personatges en un espai i un temps.
• Estructura prototípica: Plantejament, nus i desenllaç.
• Característiques:
  • Predominen els verbs predicatius i que expressen acció.
  • Segueix un desenvolupament temporal: s'acostuma a fer ús del passat, de connectors temporals i d'expressions que indiquen temps.
  • La figura que narra els fets és el narrador:
    • Intern (en 1a persona): el llenguatge s'adaptarà al personatge.
    • Extern (en 3a persona).
  • Finalitat: estètica, informar, entretenir, argumentar...
  • Gèneres: Novel·la, conte, pel·lícula, acudits, notícia, còmic...

2. Tipologia Textual Descriptiva

• Informa de com és una cosa, una persona, un espai... És una tipologia que solem trobar inserida en altres textos.
• Estructura: La informació apareix jerarquitzada, per exemple, de més general a més concret.
• Característiques:
  • Verbs d'estat (es frena l'acció).
  • Adjectivació abundant.
  • Coordinació, juxtaposició i connectors d'ordenació.
• Finalitat: Informar, argumentar...
• Gèneres: Fitxa policial, catàleg, guia temàtica, retrat...

3. Tipologia Textual Expositiva

• Explica, informa, fa entendre un fet, una cosa...
• Estructura prototípica: Introducció, exposició, conclusió.
• Característiques:
  • Verbs: predomini del present atemporal.
  • Objectivitat: adjectius especificatius no valoratius (no s'opina, no hi ha subjectivitat).
  • Recursos didàctics: resums, ampliacions, exemples, guions...
  • Connectors lògics (addició, causa-conseqüència, contrast...).
• Finalitat: Informar (funció principal del llenguatge)...
• Gèneres: Textos d'àmbit acadèmic (llibres de text, exàmens, exposicions...), fullets explicatius...

4. Tipologia Textual Argumentativa

• L'emissor, davant d'un tema polèmic, dona la seva opinió (tesi) i l'argumenta.
• Estructura típica: Introducció, exposició de fets i arguments, conclusió.
• Característiques:
  • Subjectivitat:
    • Modalització (opinió).
    • Possible dixi: (1a persona).
  • Arguments d'autoritat, de xifres i estadístiques, de comparació... / Fal·làcies.
  • Citacions, cometes, cursiva, recursos expressius de persuasió...
  • Connectors lògics de causa-conseqüència, oposició-contrast...
  • Connectors d'ordre.
  • Verbs relacionats amb la causa-conseqüència.
• Finalitat: Orientar l'opinió, convèncer, persuadir, informar...
• Gèneres: Article d'opinió, editorial, assaig, discurs polític, debat, cartes al director...

Estructures de la Tesi en Textos Argumentatius

En els textos argumentatius, es pot parlar d'un altre tipus d'estructura que depèn de la ubicació de la tesi. Els esquemes més habituals són:

• Estructura inductiva o sintetitzadora: s'exposen uns fets que porten a una conclusió (tesi al final).
• Estructura deductiva o analitzadora: s'exposa la tesi i en deduïm les conseqüències (tesi al principi).
• Estructura circular o d'enquadrament: Trobem la tesi al principi, però després es reprèn al final amb possibles matisos.

Els Registres Lingüístics

Registres Formals

1. Registre Cientificotècnic

• Propi de la docència i la investigació.
• Evita períodes llargs i complexos, amb oracions enunciatives, passives i passives reflexes.
• Requereix preparació i situacions concretes, amb un tema específic.
• Llenguatge clar, precís, termes monosèmics, tecnicismes (paraules pròpies d'un camp o amb un significat precís), neologismes (paraules noves per a conceptes nous), símbols universals (1, 2, 3, +, -, %...), signes propis en algunes disciplines (per exemple, l'AFI: ε, ∫, λ...), fórmules (H₂O, m², m³, CO₂...), notacions musicals (...).

2. Registre Juridicoadministratiu

• Propi dels organismes de l'Estat cap als ciutadans (sobretot) i viceversa.
• Estil rígid, fraseologia arcaica.
• Aforismes, sobretot procedents del dret romà.
• Fórmules solemnes que remarquen l'autoritat.

3. Registre Literari

• Com que utilitza totes les estratègies del llenguatge segons la finalitat, alguns neguen que sigui un registre, ja que pot emprar-los tots.
• Llenguatge polisèmic i ambigu.

4. Registre Estàndard

• Neutralitza la variació intrínseca de la llengua; és la llengua comuna, supradialectal; pretén la intercomunicació entre tots els parlants.
• És la variació que supera les diferències geogràfiques, socials o generacionals; ara bé, com que és un model de referència, és necessari que hi hagi uns mitjans de comunicació que el vehiculin.
• S'adscriu a un grau mitjà de formalitat.
• Com que és el registre dels mitjans de comunicació, és el registre que s'emprarà en els textos periodístics:

  Gèneres Periodístics:

  • Narratius: notícia, crònica, reportatge.
  • Argumentatius: editorial, article d'opinió, columna, carta al director, crítica.
  • Conversacionals: entrevista.
  • Predictius: meteorològic...

Registres Informals

5. Registre Col·loquial

• És el més bàsic. Quantitativament és el més utilitzat, ja que és el propi de les situacions quotidianes.
• Oral, espontani, poc elaborat, subjectivitat...
• Empra eufemismes (borratxera, de color, fer de ventre, invident, 3a edat...), disfemismes (nàpia, pàmpols, pernils, melons, pandero, morros...), diminutius i augmentatius (nuet, miqueta, animalot...), metàfores i comparacions (estar mal del perol, estar com una cabra...).
• Les oracions s'acompanyen de sons i onomatopeies.
• * Disfemismes: es distancien del tabú passant per un procés de ridiculització.

6. Registre Vulgar

• Poc elaborat. Sense eufemismes. Sovint utilitza la intenció ofensiva o la burla.

L'argot:

En principi, el terme es referia al parlar propi dels lladres francesos; avui ha passat a significar una forma privada de comunicació de grups diferenciats. Per exemple: caló: cales, canguelis, xaval, gili; argot escolar: mates, profe, catejar, cono...; modes: el prefix super-...

Recursos Estilístics i Figures Retòriques

• Al·literació (repetició pròxima de sons).
• Paronomàsia (repetició pròxima de grups fònics).
• Paral·lelisme: repetició d'una mateixa estructura en diverses frases seguides.
  Ex.: "Si jo fos pescador, pescaria l'aurora, / si jo fos caçador, atraparia el sol" (Salvat-Papasseit)
• Anàfora: Repetició de mots al començament d'una clàusula o vers.
• Polisíndeton (presència repetida de conjuncions).
• Asíndeton (absència de conjuncions).
• El·lipsi (supressió d'un element de l'oració).
• Hipèrbaton (alteració de l'ordre lògic de la frase).
• Metàfora: substituir un mot per un altre, que pertany a un camp semàntic diferent, entre els quals pot establir-se una relació analògica (és a dir, comparteixen algun tret significatiu).
• Metonímia: substitució d'una paraula per una altra, quan totes dues pertanyen al mateix camp semàntic. La relació entre les dues paraules (la literal i la substituïda) es basa en el fet que una és la causa, la conseqüència o una part de l'altra.
• Comparació: contraposició de quelcom amb quelcom real o imaginat recorrent a fórmules del tipus com, més ... que...
• Hipèrbole: Exageració.
• Ironia: Es dona a entendre el contrari del que es diu, o s'admet com a veraç una proposició falsa amb finalitat de burla. Si és mordaç o cruel s'anomena sarcasme.
  Ex.: "Els seus pares no solien parlar de política" (Sí que ho feien).
• Interrogació retòrica: Pregunta que no exigeix resposta.
• Antítesi: Contrast o contraposició de dues idees de significat contrari.
• Personificació: Consisteix a atorgar qualitats animades a éssers inanimats.

Ús de la Tipografia i Signes de Puntuació

• Cursiva:
  • Títols de llibres, publicacions, obres d'art, pel·lícules...
  • Expressions o paraules sobre les quals l'autor emfasitza o crida l'atenció del lector, expressions pròpies d'argot, vulgarismes, col·loquialismes, tecnicismes...
  • Paraules escrites incorrectament a propòsit.
  • Acotacions teatrals.
  • Expressions d'ús metalingüístic...
• Negreta: per a destacar paraules o frases del text. També poden usar-se en títols i subtítols.
• Versaleta:
  • Per als cognoms dels autors en una referència bibliogràfica.
  • Els noms dels personatges que intervenen en una representació teatral.
  • Les xifres romanes amb què s'indiquen els segles, els toms, els volums...
• Cometes:
  • Títols d'articles, capítols, poemes, relats i discursos.
  • Citacions textuals directes (paraules o pensaments d'algú).
  • Definicions d'un concepte o terme.
  • Introduir paraules o expressions en una llengua diferent; indicar que es fa un ús col·loquial d'una paraula (canvi de registre) o bé, que un mot s'empra en un sentit especial, figurat o connotatiu.
• Punts suspensius:
  • Assenyalen que una enumeració queda incompleta.
  • Assenyalen que resta en suspens el sentit d'una expressió de manera que es pot entendre un sentit especial i de vegades irònic (possibilitat d'interpretacions de l'emissor).
• Parèntesis:
  • Per a introduir un aclariment, en general breu.
  • Per a donar una informació complementària.
  • Per a indicar una referència o una dada cultural secundària al fil del discurs.
• Guions:
  • Per a introduir dins d'una oració una observació, un comentari personal, una ironia...
  • Per a marcar la persona que parla.
  • Connectors gràfics i organitzadors de la informació.
• Claudàtors: Indiquen que s'ha fet una supressió dins d'una citació textual [...].

Modalització i Impersonalització

Modalització

Discurs subjectiu. L'emissor manifesta la seva actitud o la seva posició respecte d'allò que diu. Les marques de modalització que s'hi poden trobar són:

• Recursos tipogràfics i/o signes de puntuació (cometes, guions, punts suspensius i parèntesis), la lletra cursiva, la lletra negreta, etc.
• Elements lèxics valoratius: adjectius (desafortunat), substantius (desgràcia), adverbis (afortunadament, malauradament). Verbs expressius de sentiments (lamentar, criticar, desitjar...). Perífrasis verbals: d'obligació o de probabilitat.
• Les modalitats oracionals no assertives (interrogativa, exhortativa, exclamativa, dubitativa i desiderativa) tenen funció modalitzadora. Exemples: Què vols? Vine cap a casa! És magnífic! Deu ser difícil d'aprovar. Desitjo que ho facis bé.
• Fórmules d'expressivitat de l'emissor: interjeccions, invocacions i renecs (Uf!, Mare de Déu!).
• La derivació: diminutius, augmentatius pejoratius i superlatius.
• Elements pragmàtics (de significat): ironia, interrogacions i exclamacions retòriques, canvis de llengua, canvi de registre, metàfora, comparació, hipèrbole, metonímia...

Impersonalització

L'absència de modalització implica la impersonalitat. Discurs objectiu. L'emissor amaga la seva presència per a conferir a l'enunciat un caràcter universal, o per a presentar com a objectiu un text que en realitat no ho és.

• Verbs impersonals: caldre, haver-hi. Oracions amb "se" impersonal = impersonals reflexes (Es diu...).
• Construccions amb subjecte de caràcter genèric: hom, tothom, la gent, algú, un, les persones.
• Construccions amb el verb semblar / parèixer: «Sembla que vindran avui.»
• Construccions amb valor impersonal: 2a persona singular, 1a plural o 3a plural («Quan veus...», «Escrivim ç davant...», «Han recomanat...»).
• Predomini de la modalitat enunciativa.
• Predomini del mode indicatiu.
• Oracions passives (El tabac és desaconsellat).
• Construccions d'infinitiu (Fumar no és aconsellable).

Les Veus del Discurs

En qualsevol text hi ha un emissor que el produeix i un receptor concret o potencial que l'interpreta. Aquesta dualitat de partida es pot complicar i podem trobar marques lingüístiques explícites, són les veus del discurs.

A més a més, hem de tenir en compte que, com que els textos argumentatius contraposen dues idees (tesi i antítesi), són textos dialògics en què podem trobar aquestes veus explícites o no.

Veus del Discurs

• Autor real / Lector real:
  Són les persones físiques (emissor i receptor), de carn i ossos. Se situen a nivell extratextual, fora del text.
  Ex. Diari d'un jove maniàtic.
• Autor model / Lector model:
  Se situen en un nivell intermedi entre el nivell extratextual i textual.
  Reconstrucció o representació mental que fan l'autor i el lector sobre la persona que ha produït el text o el lector ideal a qui va adreçat.
• Locutor / Al·locutari:
  És la persona que "parla" al text, el jo discursiu (1a / 3a) i a qui es dirigeix en el text.
• Enunciador:
  Veu diferent a la del locutor que "parla" en el text en 1a persona. És la veu que "parla" en el discurs directe i indirecte.

El Discurs Citat (Directe / Indirecte)

• Discurs directe:
  Quan el locutor fa una reproducció textual d'una altra veu: la de l'enunciador. Aleshores hi trobarem dues enunciacions (dos jo, dos ara, dos aquí):
  Exemple: ... podem citar Fuster: "les aparences no enganyen, són aparences".
• Discurs indirecte:
  El locutor reprodueix un enunciat d'una altra persona i l'integra en el seu. Així la subjectivitat de l'enunciador queda més anul·lada i es modifica el discurs (temps, dixi, pronoms...). Depèn de verbs de locució (dir, prometre, apuntar...).
  Exemple: ... podem recordar quan Fuster diu que les aparences no enganyen, que són aparences.

La Dixi

1. Dixi Personal

Remet als participants en l'acte comunicatiu: emissor i receptor (locutor -1a persona- i al·locutari -2a-). Aquesta dixi dona subjectivitat al text. Les marques que trobem al text s'anomenen díctics.

Díctics personals: jo, em, tu, nosaltres, estic, decidim, voleu, el meu, nostres...

Exemple: Nosaltres vam fer el que digueres.

La 1a persona del plural pot presentar diversos valors, com ara:

• Plural inclusiu (nosaltres = jo + tu (+tu...)): L'emissor implica el receptor, hi ha un acostament i una proximitat.
• Plural de modèstia (nosaltres = jo + Ø): És freqüent en textos acadèmics; es tracta d'un plural fals perquè en realitat es refereix a la 1a p. del singular (jo).

2. Dixi Social

Indica si la relació entre els interlocutors és més o menys formal; hi ha díctics que evidencien més distància (vostè, vós, senyor, president/a...) o més proximitat (Paco, Pep, tu...).

Exemple: Senyor pirotècnic, pot començar la "mascletà".

3. Dixi Espacial

Mostra la proximitat o llunyania a l'emissor (aquest, això, aquí, allò, allà...).

Exemple: Veig que aquesta habitació està molt bruta.

4. Dixi Temporal

Fa referència al temps en què parlen els interlocutors. Hi trobem dues classes de díctics:

• Adverbis i expressions temporals (avui, demà, ahir, enguany, fa set dies, despús-ahir...).
• Morfemes verbals de present, passat simple i perifràstic, i futur d'indicatiu.

Exemple: Ahir anàrem a l'EOI de València a fer l'examen.

Verbs

Indicatiu

• Present: -e
• Imperfet: -ava
• Passat simple: -í
• Futur: -ré
• Condicional: -ria
• Passat perifràstic: vaig + inf
• Perfet: he
• Plusquamperfet: havia
• Passat anterior: haguí
• Futur perfet: hauré
• Condicional perfet: hauria
• Passat anterior perifràstic: vaig haver cantat

Subjuntiu

• Present: -e
• Imperfet: -ara / -era / -ira
• Perfet: haja
• Plusquamperfet: haguera