Guia d'Instruments de Corda: Guitarra, Clavecí i Piano
Clasificado en Música
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 2,49 KB
La guitarra clàssica
És un instrument que es pinça amb els dits o amb una pua, segons l'estil de música o la sonoritat que es vulgui aconseguir. Les seves característiques principals són:
- Cordes: Té sis cordes de diferent gruix i tensió.
- Mànec: Les cordes es col·loquen sobre un mànec dividit en 19 trasts.
- Caixa de ressonància: Té forma de vuit, és plana per les dues cares i compta amb un orifici circular a la part frontal per on surt el so amplificat.
Les notes es poden produir de dues maneres: deixant vibrar les cordes lliurement (obtenint les notes mi, la, re, sol, si, mi) o, principalment, prement les cordes amb els dits sobre els trasts per modificar-ne la longitud i, per tant, l'afinació.
El clavecí o clavicèmbal
El clavecí és un instrument de teclat de corda pinçada. Va ser l'instrument de tecla domèstic preferit entre els segles XVI i XVIII, sent anterior al piano.
El seu mecanisme consisteix en una sèrie de cordes de diverses longituds, tensades sobre una caixa de ressonància. En prémer una tecla, s'acciona un mecanisme basculant anomenat "martinet", que té una pua o bec que pinça la corda lateralment per fer-la vibrar.
El clavecí va caure en desús principalment perquè el seu so era molt suau i no permetia fer canvis d'intensitat. Finalment, el seu lloc el va ocupar el piano, la sonoritat del qual podia competir amb la d'una orquestra completa.
El piano
Encara que de vegades no ho sembli, el piano és un instrument de corda percudida. Les cordes no es freguen amb un arquet ni es pincen amb els dits; l'intèrpret prem les tecles i cadascuna està unida a un petit martell folrat de feltre que percudeix una, dues o tres cordes. Aquestes cordes estan tensades sobre una gran caixa de ressonància que amplifica el so. Segons la disposició de les cordes, existeixen pianos de cua i pianos verticals.
El gran avantatge tècnic del piano respecte a altres instruments de teclat com el clavecí és la capacitat de variar la intensitat del so. Segons la força amb què es premen les tecles, el so és més fort o més suau. Per aquesta raó, el seu nom original era pianoforte (de l'italià piano, 'suau', i forte, 'fort'). Amb el temps, per economia de llenguatge, el nom es va escurçar a "piano".