Hamlet: Tragèdia de venjança i reflexió paralitzadora

És un fragment de Hamlet, una obra de teatre escrita per William Shakespeare durant aproximadament els anys 1600-1601. Forma part de l’anomenat teatre elisabetià (s’escriu durant el regnat d’Elisabet I) i s’inclou dins el teatre barroc anglès. Shakespeare escriu Hamlet, d’entre les seves etapes de producció dramàtica, dins l’etapa de obres mitges (1598-1604). Pertany al subgènere de “tragèdia de venjança”.

Al llarg de l’obra Shakespeare alterna interiors i exteriors, trencant així amb la unitat de lloc que respectaven les obres clàssiques (per exemple Èdip, rei). Hamlet també trenca amb la unitat d’acció. Tampoc respecta la unitat de temps clàssica; el temps transcorregut entre el principi i el final de l’obra és superior a un dia. Tant el trencament de les tres unitats com la densitat de l’acció són dues característiques pròpies del barroc. El poema “En crespa tempestad del oro undoso” de Francisco de Quevedo exemplifica la complexitat característica del Barroc (molta densitat de figures retòriques i literàries).

Hamlet és una tragèdia sobre el tema de la reflexió paralitzadora. El caràcter del protagonista és vacil·lant, meditatiu, fins al punt que es veu atrapat en un laberint de dubtes. La demora en la venjança no respon únicament al dilema moral que planteja un possible assassinat, hi ha més motius.

Horaci, en un moment de l’obra, diu: “Alguna cosa fa pudor a Dinamarca”, per al·ludir a Claudi. Hamlet és com si ho estengués al món sencer i pensés que alguna cosa fa pudor a la vida en general: descobreix la perversitat. Aquesta certesa desencadena una crisi personal profunda: perd la fe en la humanitat, la confiança en la vida i fins i tot en l’amor. Per Hamlet, l’existència humana està plena de mentides i es viu en un món sense sentit.

La tragèdia grega clàssica, com Èdip rei, enfrontava els personatges amb la divinitat. En Shakespeare són les pròpies passions dels éssers humans que desencadenen la fatalitat. Shakespeare, doncs “humanitza” la tragèdia. La torna més “real”, en el sentit que la desgràcia deriva dels sentiments de l’ànima humana. Els personatges shakespearians continuen sent nobles, prínceps i reis, igual que a la tragèdia grega. Personatges amb qualitats morals, al principi. Admirables, però imperfectes, i és aquesta imperfecció el que els empeny a cometre els errors que els acabaran conduint cap al final inevitable.