Heràclit

1.- Heràclit i Parmènides en el context de la filosofia presocràtica: visió comparativa dels dos pensadors. (Cal tenir en compte com a mínim les següents qüestions: lógos, identitat dels contraris, ser / no-ser, veritat / aparença, el pensador i la resta dhomes)

HERÀCLIT DEFES (544 - 484aC):
En conservem una quantitat important de fragments, un volum considerable, un petit llibre, que està molt bé.
És presocràtic, per això no en conservem lobra sencera.
Té un llenguatge difícil. Li deien Heràclit el fosc per això.
-Tots els fragments són breus.
-És el primer que utilitza ladjectiu philosophós, que és una característica daquell que té una determinada actitud. La va utilitzar espontàniament.
Podem distingir:
1.Les seves referències a allò únic i comú.
Apareixen diverses paraules amb la pretensió de fer referència al principi comú de les coses, les més importants són: logos, cosmos, physis i foc. Que utilitzin diverses paraules vol dir que no nhi ha cap de contribuïda. El problema està plantejat però no hi ha paraules per nombrar-lo. Les paraules que utilitzava no eren tecnicismes, per tant utilitzarà el seu llenguatge comú, forçant-lo com fan els poetes. O sigui, traurà la paraula del seu significat habitual.
-logos: tenia molts significats. La paraula, el llenguatge, la narració, una cosa dita... està relacionat amb un verb: legerint (parlar, dir... però també vol dir ordenar, seleccionar, recollir o bé recollint seleccionant. Hi ha una relació entre el logos (dir les coses) i el verb (ordenar les coses), és: poder reconèixer cada cosa i diferenciar-les de les altres. Assenyalo cada cosa per tant reconec cada cosa. Quan utilitzem el llenguatge reconeixem lordre que fa que cada cosa sigui que és. La pedra és pedra i laigua aigua. Més que raó vol dir ordre, que els humans ordenen amb el llenguatge. Forçant la paraula va sortir un sentit filosòfic. Llei comuna : llei per la qual a cada cosa li correspon un lloc. La raó per la qual cada cosa és. Lhome és el que reconeix (amb el significat de llenguatge).
-Physis: naturalesa (ara). Un grec no ho entendria per naturalesa, sinó que li passaria pel cap la naturalesa de cada cosa. O sigui, la manera pròpia de ser de cada cosa. (La naturalesa del foc es cremar). També vol dir néixer, créixer... si acceptem la presència de les coses, estem dient que cada cosa té una naturalesa pròpia. Ell vol dir -> la presencia pròpia de cada cosa. En català tenim la paraula present (que ve de presencia) que vol dir regal, que es una cosa que ens ve donada, que apareix. La presencia és també el que tenen en comú les coses.
-Kosmos: vol dir ordre literalment. univers i una derivació és ordre total. Ell la utilitza com a ordre.
-(1) hi ha designacions comunes pel principi comú de les coses.
-(2) Es parla dun principi de la identitat dels contraris.
-(3) Hem de distingir dues actituds possibles davant del logos.
(1)hi ha una raó/llei comuna per totes les coses ->logos.
Observació: les coses son el que son en la mesura que es diferencien, o sigui que tenen una determinada manera de ser. Tenen physis.
2.la identitat dels contraris.

(3)les dues possibles actituds humanes. (de lhome filòsof i de lhome corrent). Comprendre o fer-se càrrec de la presencia de les coses en general: no quedar-se mai a una banda, o sigui no podem acceptar nomes la presència duna sola cosa. Es la unitateralitat*: tots els homes que no tenen una actitud filosòfica es deixen endur per les coses immediates, son esclaus de la situació immediata, els filòsofs no perquè es distancien. Comprendre que cada cosa és per la mateixa raó que les altres, la raó per la qual el dia es dia, és la mateixa raó per la qual la nit és nit.

(3) les coses es contraposen tot i que la presencia de cada cosa es la que la diferencia de les altres, no ens podem deixar endur per una sola cosa, sinó que ens hem de fer càrrec de totes les coses.
la presencia ordinària de les coses consisteix en un moviment ara es de dia ara de nit, ara estem malalts ara sans... -> adonar-se del logos. Aquí apliquem el principi de la identitat dels contraris -> les coses es contraposen i això és el que els hi dona sentit.
(*2) Aquí hi trobem també lactitud ordinària i extraordinària de les persones.
Les coses estan en canvi constant (Heràclit) però el logos es sempre el mateix, es manté perquè no és cap cosa. (Heràclit).
Diferencia del que sadona daixò i del que no -> actitud filosòfica i actitud ordinària.

PARMÈNIDES (540 - 470 aC):
Era dElea (Magna Grècia), al sud ditalià.
Té un estil molt diferent que els demés filòsofs, però diu el mateix. Escriu en vers, amb la mateixa mètrica que ho feia Homer, hexàmetre dactílic.
Sen conserven un fragment del seu poema, però no en sabem el títol.
És el primer que fa servir la paraula ser. També utilitza veritat.
El seu poema va duna revelació que li fa una deessa a un pastor. La deessa li revela alguna cosa. Aquí distingim el camí del pensador on troba la felicitat i el camí ordinari. També ho trobem en Heràclit (lo de les actituds).

Doble contraposició :
-ser/no ser
-veritat/aparença
contraposició:
sadona que la presencia de les coses es una sola qüestió. Contraposa el ser amb el no ser. Lhome es te de fer càrrec duna sola cosa, el ser.
-ser, no ser no és
-no ser no es, innecessariament es no res.
Està posant en evidencia el no ser, perquè només hi ha el ser.
Diu: ser/ no ser, cognoscible/ no cognoscible, experimentable/ no experimentable, designable/ no designable, claretat/ foscor, presencia/ absencia
El ser és únic i comú.