La hipòtesi de la interdependència lingüística

Cummins, al 1979, va formular la hipòtesi de la interdependència lingüística, que permet explicar per què en determinades ocasions un canvi de llengua llar-escola no només no resulta negatiu per al subjecte sinó que, de vegades, resulta cognitivament positiu.

Segons Cummins, no hi ha dos magatzems, sinó un del sol que conté, a més, una competència lingüística general i comuna, que pot ser vehiculada en una llengua o l’altra.

El desenvolupament interdependent entre llengües proposa que en la mesura que l’ambient facilite l’adquisició de la L1, l’exposició intensa a L2 serà facilitadora de la L2 i la L1. Així, en aquells infants en els quals l’habilitat en L1 no està suficientment desenvolupada en el moment d’una forta exposició a L2, és probable que aquesta exposició obstaculitze el desenvolupament normal d’L1 i, de rebot, d’L2.

Caldrà, un mecanisme que transferesca les habilitats d’una llengua a una altra, el que s’ha anomenat una competència subjacent comuna, la qual permet que les experiències en una de les dues llengües promoguen el desenvolupament de la competència d’ambdues.

Per a Cummins és una competència lingüística que permet desenvolupar la competència apressa en totes les llengües de l’ensenyament. Cummins la representa amb un iceberg de dues puntes, segons el qual, en la part que es veu son les característiques de cada llengua quan parlem en eixa llengua, i el que no es veu es la competència subjacent comuna, es a dir la competència interioritzada que te cada parlant en les llengües que a après, i que s’exterioritza en una llengua o en un altra.

Es a dir, Cummins als anys 70 va formular la hipòtesis d’interdependència lingüística, que suposa un canvi radical, perquè Cummins no pensa que el cervell tinga diversos magatzems, pensa que només hi ha un departament on està tot organitzat. Dins tenim acumulada la competència lingüística general comuna on tenim amatzenades totes les competències i llengües. I segons es puga vehicular una llengua o un altra, nosaltres agafarem la competència general, açò vol dir que el funcionament de les llengües estan totes relatzionades.

El desenvolupament informal no assegura el formal. En aquest sentit es distingeix dos nivells de coneixement lingüístic: BICS: Fa referència a la capacitat bàsica de comunicació interpersonal, com ara la conversa que es té al mercat. Formen part també la pronunciació, el vocabulari i la gramàtica, estos fan possible la comprensió i expressió.

CALP: Fa referència a la capacitat de tipus cognitivoconceptual i acadèmic. Formen part aspectes cognitius, lingüístics i metalingüístics referits a la capacitat per a processar informació i llenguatge descontextualitzat. Es a dir, coneixements suficients per a entendre i analitzar qualsevol tipus de text.