Història d'Al-Andalus: Etapes, Conquesta i Califat de Còrdova

De l'Islam a Al-Andalus

1. La Conquesta Islàmica (711-718)

L'exèrcit, dirigit per Tariq i Musa, creua l'Estret de Gibraltar. Els visigots tenien problemes interns, i el rei Roderic s'enfronta als musulmans a la Batalla de Guadalete i mor. La part cristiana es refugia al Nord (Astúries).

2. Emirat Dependent (718-756)

El 718, el territori queda gairebé tot controlat, formant Al-Andalus, que es converteix en un emirat dependent del Califat Omeia de Damasc. La capital és Còrdova, i s'hi nomena un valí per exercir el poder. Els musulmans continuen cap a l'Imperi Carolingi, però són derrotats a Poitiers (732), fet que atura la segona onada d'invasió a Europa. Es queden a la Península Ibèrica.

3. Emirat Independent (756-929)

El 750, els Abbàssides intenten eliminar tots els Omeies per un canvi de dinastia. Però Abd al-Rahman I s'escapa i arriba a Al-Andalus. Trenca els vincles amb el Califat de Bagdad i es proclama emir independent. L'unitat política de Damasc queda trencada, tot i que es manté la unitat religiosa del Califa. Els musulmans s'enfronten als hispans per les terres. És una època de bonança econòmica i cultural.

4. Califat de Còrdova (929-1031)

El 912 puja al poder Abd al-Rahman III. S'enfronta a diversos problemes:

• Problemes interns.
• Atacs dels cristians del Nord (als quals fa pagar forts impostos).
• Amenaces de pirates al comerç marítim (instal·la bases militars a Gibraltar).

El 929 trenca definitivament amb el Califa de Bagdad, i neix el Califat de Còrdova. Coexisteixen dos califats (Còrdova i Bagdad), amb diferències polítiques i religioses. Al-Andalus experimenta una expansió econòmica, un comerç marítim actiu a la Mediterrània i atura la reconquesta cristiana del Nord.

5. Els Regnes de Taifes (1031-1248)

El 1008, la unitat del Califat de Còrdova es desintegra. En menys de 30 anys, tot el califat queda dividit en uns 25 regnes, anomenats Taifes. Aquests són ciutats estat envoltades de territori, amb la ciutat com a centre econòmic. A partir del 1031, viuen de manera independent. Tot i l'ajuda dels musulmans del Nord d'Àfrica (els almoràvits i els almohades), al segle XIII els cristians conquereixen la majoria de les terres d'Al-Andalus, excepte el Regne de Granada.

6. El Regne Nassarita de Granada (1248-1492)

Governat per la dinastia Nassarita. Disposava d'una àmplia façana marítima, ports de comerç i agricultura de regadiu. Els cristians estaven interessats en el Sud, i Granada pagava tributs als reis castellans per comprar la pau. El 1492, els Reis Catòlics conquereixen Granada, expulsen els"infidel" i l'últim rei és Boabdil.

7. Economia i Societat d'Al-Andalus

Economia

El centre econòmic era la ciutat.

• Agricultura: Tècniques de regadiu, producció d'arròs i arbres fruiters.
• Artesania: Controlada per l'Estat, es venia al mercat.
• Comerç: Molt actiu.
  • Importacions: D'Europa (metalls i fusta), d'Àfrica (esclaus, or, ivori), d'Orient (objectes de luxe, espècies).
  • Exportacions: Objectes d'artesania i productes agrícoles.

Societat

• Musulmans: Àrabs, berbers i muladís (hispans convertits).
• No musulmans: Mossàrabs (cristians) i jueus.