Història de l'Astronomia i Origen del Sistema Solar

Figures Clau en la Història de l'Astronomia

Eratòstenes (c. 240 a.C.)

Demostra que la Terra no és plana mitjançant un experiment amb pals.

Ptolemeu (s. II d.C.)

Elabora un model d'univers geocèntric (la Terra és el centre de l'univers). Afirma que els cossos celestes són esferes perfectes i que tots giren al voltant de la Terra amb òrbites circulars perfectes. Considera que l'univers no és etern, sinó que té un inici i un final.

Copèrnic (s. XVI)

Proposa el model heliocèntric: el Sol és el centre de l'univers. Es confirma que la Terra és rodona i l'Església ho acaba acceptant.

Kepler (s. XVII)

Descobreix que les òrbites dels planetes al voltant del Sol són el·líptiques, no circulars.

Galileu (s. XVII)

Construeix el primer telescopi astronòmic. Descobreix altres cossos que no giren al voltant de la Terra (les llunes de Júpiter). Descobreix cràters a la Lluna, demostrant que els cossos celestes no són perfectes. Divulga la idea de Copèrnic que el Sol és el centre del sistema.

Newton (1643-1727)

Formula la Llei de la Gravitació Universal: com més massa tenen dos cossos, més s'atrauen; i com més pròxims estan, més s'atrauen.

Hubble (s. XX)

Demostra que l'univers és dinàmic i s'expandeix:

1. Descobreix noves galàxies més enllà de la Via Làctia.
2. Observa que les galàxies s'allunyen les unes de les altres utilitzant l'efecte Doppler.
3. Determina que com més llunyana és una galàxia, a més velocitat s'allunya (Llei de Hubble).

Einstein (s. XX)

Desenvolupa la Teoria de la Relativitat. Proposa que l'espai i el temps estan units en una xarxa quadridimensional (espaitemps). Quan un cos amb massa es troba en aquesta xarxa, la deforma. Segons la relativitat especial, com més ràpid viatja un cos, més augmenta la seva massa i més es comprimeix (contracció de Lorentz).

Origen del Sistema Solar

Passos principals en la formació del nostre sistema solar:

1. Explota una supernova a prop d'una nebulosa (un núvol de gas i pols interestel·lar).
2. L'explosió de la supernova genera una ona de xoc potent.
3. L'ona de xoc s'apropa a la nebulosa.
4. L'ona de xoc comprimeix la nebulosa, provocant el seu col·lapse gravitatori.
5. Al centre de la nebulosa col·lapsada, es produeixen més col·lisions. La regió central s'escalfa intensament, permetent que els nuclis d'hidrogen es fusionin per formar heli (fusió nuclear). Aquest procés allibera una gran quantitat d'energia, formant així el Sol.

Formació dels Planetes

Procés de creació dels planetes a partir del disc protoplanetari:

1. La nebulosa, en col·lapsar, es comprimeix i comença a girar, transformant-se en un disc aplanat anomenat disc protoplanetari.
2. Al centre del disc, on es forma el Sol, la temperatura és molt més alta. Els elements més lleugers (com l'hidrogen i l'heli) i els compostos volàtils (com l'aigua, el metà, l'amoníac) migren cap a les parts exteriors més fredes del disc.
3. A cada zona del disc, la matèria comença a agrupar-se per acreció, formant cossos cada cop més grans que atrauen la matèria del seu entorn.
4. A les zones internes del disc, on predominen els materials rocosos i metàl·lics, es formen cossos petits (planetesimals) que col·lideixen entre si i s'uneixen, donant origen als planetes rocosos com la Terra, Mart, Venus i Mercuri.
5. Amb el material que va sobrar de la construcció dels planetes (principalment a les regions exteriors), es van formar els satèl·lits, els asteroides i els cometes.