Història i Característiques del Jazz: Orígens, Evolució i Estils

Jazz: Orígens i Característiques

Jazz: Música afroamericana del segle XX, originària del sud dels EUA, caracteritzada per la improvisació, la recerca de so i el fraseig (swing/blue notes). CHC (Comerç Humà Captiu): Segles XVII-XVIII, negres capturats per ser venuts a colònies angleses com a esclaus i mà d'obra barata. Les arrels del jazz es troben en els cants d'esclaus mentre treballaven (plantacions de cotó, feines de peonatge, vaixells de vapor, orquestres). El 1865, Lincoln aboleix l'esclavitud. Tradicionalment, el músic de jazz negre no tenia formació acadèmica, era autodidacte i no escrivia la música que componia, a diferència del músic blanc, que sí tenia formació acadèmica i prestigi professional. Ma Rainey és considerada la mare del blues. El gènere es caracteritza per ser música popular (partitura, orientació) i música culta dels anys 30. La melodia es basa en la improvisació, la repetició d'estructura harmònica (AABA), escales major, menor i pentatònica; notes característiques: blue notes (3a i 7a M rebaixades 1 ST, com la 5a dominant). El ritme es defineix per l'off-beat (desviació constant de la pulsació) i el swing (evita caure les notes en temps, accentuant els temps febles). La dinàmica es centra en la recerca personal del so, amb hot-intonation (entonació bruta: appoggiatures, vibratos, suspirs, pauses, sorolls) i estil responsorial (alternança solista/grup vocal o instrumental). L'harmonia es basa en la roda d'acords del blues: 12 compassos, 3 acords, T, SD, D. La textura és polifònica, amb melodia acompanyada. La forma inclou call and response i improvisació. El timbre es divideix en secció melòdica (veu, trompeta, saxo, clarinet, trombó, banjo, bateria) i secció rítmica (piano, contrabaix o tuba, guitarra, banjo, bateria).

Arrels del Jazz

• Work-songs: Acompanyament del treball, cançons nostàlgiques i de protesta.
• Gospel: Cançons sacres, celebracions religioses, polifòniques amb acompanyament.
• Blues: Lletres de desesperació, frustració i situació social/laboral, 12 compassos, estrofa de 3 versos, 4 compassos per veu, acompanyament instrumental.

Evolució del Jazz per Ciutats i Estils

Nova Orleans (1910)

• Ragtime: Estil pianístic, compàs binari, mà esquerra amb acords saltats.
• Marching bands: Al carrer o celebracions religioses, inici a tavernes, 5/6 músics, trompeta o corneta (melodia principal), clarinet, trombó, tuba, banjo, guitarra.
• Dixieland: Imitacions de les bandes (músics blancs).

Chicago (1920)

Edat d'or del jazz. Tancament de tavernes. Improvisacions solistes/col·lectives, substitució d'alguns instruments (Louis Armstrong, Red Hot Peppers).

Nova York (1930)

Aparició de la big band: 15 músics, interracial, caràcter d'espectacle. Secció melòdica: brass section (4 trompetes/4 trombons); reed section (5 saxòfons i clarinet). Secció rítmica: guitarra, piano, contrabaix i bateria. Passatges d'improvisació virtuosos, basats en riffs (motius) que se sobreposen a la pulsació (quaternària) i ritme sincopat.

Bepop (1940)

Petits conjunts de solistes (combos), improvisacions experimentals. Temps ràpids, melodies fragmentades, cromatismes, harmonia quasi atonal, virtuosisme (Charlie Parker).

Cool-jazz (1950)

Música de cambra elaborada i fresca, racional, equilibri i menys passional, atonalisme, contrapunt i imitació (Miles Davis).

Free-jazz (1960)

Fuig del beat i l'harmonia tonal, contrapunt, sorprèn l'oient (O. Coleman).

Fusió-jazz (1970)

Jazz-rock, instruments electròfons, improvisació, ritmes de rock (Miles Davis).

1980-Actualitat

Convivència de molts corrents i fusió del jazz: clàssic, electrònic, llatí, + hip-hop (Oscar Peterson).