Història de Catalunya i Espanya: Crisi, Catalanisme i Autonomia (1917-1936)

La Crisi de 1917 a Espanya: Descontentament i Reformes

Madrid, Estiu de 1917: Un País en Ebullició

L'estiu de 1917, Espanya viu una profunda crisi política i social. La inflació, agreujada per la neutralitat a la Primera Guerra Mundial, ha fet augmentar els preus mentre els salaris es mantenen baixos, provocant descontentament popular. Davant aquesta situació, els sindicats obrers, especialment la CNT i la UGT, convoquen vagues per reclamar millores laborals. Paral·lelament, els militars peninsulars s’organitzen en Juntes de Defensa, exigint reformes internes i igualtat de promoció dins l’exèrcit.

Paràlisi Política i Demanda de Canvi

El president del govern, Eduardo Dato, no aconsegueix controlar la situació amb un executiu dèbil i molt criticat per la seva inacció. Davant d’aquesta paràlisi política, es reuneix l’Assemblea de Parlamentaris a Barcelona, formada per membres de l’oposició que reclamen reformes democràtiques i una regeneració del sistema.

Aquesta acumulació de conflictes demostra la fragilitat del Règim de la Restauració i anticipa un període de fortes tensions i canvis profunds.

L'Ascens del Catalanisme Polític: De la Lliga a la Mancomunitat

Orígens i Consolidació del Catalanisme (1899-1914)

A principis del segle XX, el catalanisme esdevé la força política principal a Catalunya. El seu punt de partida és el Tancament de Caixes (1899), una protesta fiscal que impulsa la creació de la Unió Regionalista i el Centre Nacional Català. El 1901, aquests grups s’uneixen per formar la Lliga Regionalista, liderada per Francesc Cambó i Prat de la Riba, amb un projecte reformista i autonomista.

Fites i Desafiaments del Catalanisme (1905-1923)

L’assalt militar a la revista Cu-cut! (1905) i la posterior Llei de Jurisdiccions provoquen la creació de Solidaritat Catalana, una aliança política que triomfa a les eleccions de 1907, però es dissol arran de la Setmana Tràgica (1909). El gran èxit catalanista serà la Mancomunitat de Catalunya (1914), que modernitza el país i impulsa la llengua i la cultura catalana.

Durant la crisi de 1917, la Lliga lidera l’Assemblea de Parlamentaris, exigint reformes. El 1919, la Mancomunitat aprova un Estatut d’Autonomia, rebutjat per Madrid. Això radicalitza el moviment catalanista i dona lloc a nous partits com el Partit Republicà Català (1917) i Estat Català (1922), fundat per Francesc Macià. Tot aquest procés es veu interromput pel cop d’estat de Primo de Rivera el 1923.

La Segona República i l'Autonomia Catalana (1931-1936)

Proclamació de la República i la Generalitat

La Segona República Espanyola es va proclamar el 14 d’abril de 1931, iniciant un període de reformes i canvis socials, tot i la forta polarització política. A Catalunya, el mateix dia, Francesc Macià va proclamar la República Catalana, però, després de negociar amb el govern espanyol, es va acordar establir un govern autònom: la Generalitat de Catalunya.

L'Estatut de 1932 i l'Obra de Govern

El 1932, es va aprovar l’Estatut d’Autonomia, que reconeixia Catalunya com a regió autònoma amb competències en educació, cultura, agricultura i ordre públic. La Generalitat, presidida primer per Macià i després per Lluís Companys, va dur a terme una important tasca modernitzadora:

• Es van obrir escoles públiques i laiques.
• Es va potenciar el català i la cultura pròpia.
• Es van millorar les infraestructures.
• Es va aprovar la Llei de Contractes de Conreu (1934), que defensava els pagesos.

Conflictes i Suspensió de l'Autonomia

Aquest últim punt va generar tensió amb el govern central, i el 6 d’octubre de 1934, Companys va proclamar l’Estat Català, fet que va comportar la suspensió de l’autonomia i l’empresonament del govern català. L’autonomia es va restablir el 1936, amb la victòria del Front Popular, però la situació ja era molt inestable, i aquell mateix any va esclatar la Guerra Civil Espanyola.