Història del català: des dels orígens a l'expansió

El naixement de l'idioma català

Els primers pobladors parlaven llengües preromanes. L'any 218 aC, les tropes romanes entraren per Empúries, iniciant el procés de romanització. Aquest procés va comportar l'adopció de la llengua i la cultura llatines per part de les poblacions autòctones. La romanització no fou homogènia, ja que en zones muntanyoses va trigar més. La llengua que s'adoptà fou el llatí vulgar. El llatí que evolucionà cap al català, occità, francès o italià es renovà més que el que donà lloc al castellà i al portuguès.

Des del segle V fins al començament del VIII, la península fou el regne dels visigots. Amb l'arribada dels àrabs, la llengua llatina desaparegué, llevat de la franja nord. Els francs començaren a guanyar terreny als àrabs, apareixent la Marca Hispànica. La independència de Catalunya s'inicià quan Borrell II no es va sotmetre al rei franc. Més tard, amb el casament de Ramon Berenguer IV amb Peronella d'Aragó, es va formar la confederació catalanoaragonesa. Aquesta unió va permetre conservar les lleis, institucions i llengua pròpies, mentre es conquerí i repoblà la resta del territori català.

Al segle IX, ja es parlava una llengua prou diferenciada del llatí. El primer document conservat d'aquesta època són els Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet. El pas de la llengua parlada a l'escrita va ser un avenç important.

Formació històrica del lèxic català

El gran cabal del nostre idioma prové del llatí vulgar. Després d'una sèrie de modificacions, es van anar formant els mots populars. A aquests s'hi van afegir els llatinismes, mots cultes presos directament del llatí clàssic. De vegades aparegueren doblets, és a dir, d'un mateix mot llatí en resultava un mot popular i un altre de culte.

Diversos factors van causar que el llatí derivés en diferents llengües: el grau de romanització, la procedència dialectal, les evolucions espontànies i les llengües en contacte. Dins d'aquestes llengües de contacte, en el cas del català, hi ha la preromànica, que va servir com a substrat del llatí, aïllaments geogràfics, influències germàniques (visigots), àrabs i, posteriorment, del castellà, l'anglès, el francès, l'occità i l'italià. Cal destacar el superstrat, que és la influència de la llengua invasora sense que aquesta aconsegueixi substituir la llengua pròpia.

L'expansió de la Corona Catalanoaragonesa (segles XIII-XV)

La Corona Catalanoaragonesa va voler expansionar-se cap a Occitània, però va fracassar. L'expansió es va dirigir cap al sud musulmà. El rei Jaume I conquerí Mallorca i València. Les conquestes i posteriors repoblaments, com l'Alguer, van definir els actuals límits del domini lingüístic.

També s'estengué el domini lingüístic de l'aragonès. Els catalans dominaren i transmeteren l'idioma a tota la franja costanera, mentre que els aragonesos controlaren la zona interior. Els musulmans foren expulsats i l'espai que deixaren va patir una castellanització i una influència del català de València. L'expansió continuà cap a la Mediterrània (Illes de Sicília, Sardenya, Atenes i Nàpols). El català no s'implantà en aquestes zones, però sí que influí en les parles locals, consolidant-se com una llengua europea de prestigi.

El català escrit durant l'Edat Mitjana

Durant el segle XIII aparegué la figura genial de Ramon Llull, creador de la prosa en català. La seva obra implicà una important tasca d'elaboració sintàctica i lèxica, superant bona part de la diglòssia català/llatí. Llull esdevingué un model de referència per als escriptors cultes del moment.

El segle XV fou el gran segle de la literatura catalana, amb figures com Joanot Martorell i Ausiàs March, tots dos valencians. El català assolí un major grau de normalitat, desplaçant el llatí. No obstant això, aquest període també va ser l'inici del declivi polític amb l'entronització de la dinastia castellana i la posterior unió de les corones catalanoaragonesa i castellana.

Els segles XVI, XVII i XVIII

El castellà i Castella van anar adquirint cada cop més hegemonia, produint-se la progressiva supeditació de la Corona d'Aragó a Castella. Es va iniciar una descatalanització. El nucli de l'Estat es va centrar a Castella, tant a la Península com fora. La política del comte-duc d'Olivares provocà l'independència de Portugal i la derrota de Catalunya. La Catalunya del Nord passà a mans de França, patint una francesització.

La situació de supeditació al castellà comportà una forta reculada geogràfica per a les llengües peninsulars. La llengua catalana, però, va resistir, ja que es conservaren les constitucions i institucions pròpies. La descatalanització de la noblesa i de certs intel·lectuals va soscavar el suport social i econòmic de la literatura culta. El castellà va anar guanyant posicions com a llengua d'expressió culta, mentre que el poble es mantenia monolingüe. A partir del segle XVI, a mesura que augmentava la diglòssia, es va produir un procés de relaxament de la lleialtat cap a la llengua pròpia, amb una penetració creixent del castellanisme. Fins a principis del segle XVIII, la llengua catalana continuà essent la llengua de les institucions polítiques i de la majoria de la població.

Fonètica i morfologia del català

So

Cada fonema pot tenir més d'una realització segons el context en què s'aplica (al·lòfon).

Òrgans articulatoris

• Passius: dents superiors, alvèols dentaris i paladar dur.
• Actius: llengua, llavis i vel del paladar.

Alteracions en el radical

• Modificacions ortogràfiques:
  • c > qu (ric, riquíssim)
  • g > gu (botiga, botigues)
  • ç > c (maça, maces)
  • j > g (flonjo, flonges)
  • gu > gü (aigua, aigües)
  • s > ss (gos, gosset)
• Canvi d'accent tònic: pa > panet, mel > melós.
• Pèrdua de fonemes (vocals en posició final): caixa > caixeta, porxo > porxada, agre > agror, europeu > europeïtzar.
• Canvi de fonemes:
  • sord > sonor (mes, mesada)
  • ig > g, tj > tg, j > g (boig, bogeria)
  • u > v (blau, blavor)
  • t > c (comandant, comandància)
  • c > c (públic, publicitat)
• Addició de fonemes:
  • n (pa, panet)
  • d (gran, grandet)
  • ç (cap, capçal)
  • t (cafè, cafetera)
  • z (pit, pitrera)
  • l (nul, nul·litat)