Història del Cinema Modern: Neorealisme Italià i Nouvelle Vague

Història del Cinema Modern: Neorealisme i Nous Cinemes

El Neorealisme Italià: Origen i Característiques (1945)

El Neorealisme va ser el punt de partida del cinema modern, recuperant per a Itàlia el protagonisme perdut. Va sorgir al final de la Segona Guerra Mundial (1945), en un context de postguerra on la nació s'esforçava per renéixer després de dues dècades de règim feixista i la devastació del conflicte bèl·lic.

Va ser una reacció contra el cinema superficial produït sota la dictadura de Mussolini, caracteritzat per les "pel·lícules de telèfons blancs" i les superproduccions èpiques. L'objectiu primordial dels neorealistes era reclamar un retorn a la realitat, entenent el cinema com a testimoni de la veritat social que la censura havia silenciat.

Característiques Essencials del Neorealisme

Les seves característiques essencials eren documentar la realitat quotidiana, centrant-se en les conseqüències socials de la guerra i el totalitarisme. Va aportar innovacions com:

• La improvisació en el guió.
• L'èmfasi en les el·lipsis.
• L'ús de la llum i els escenaris naturals.

Autors Clau del Neorealisme

• Roberto Rossellini: Considerat l'autor de les obres més representatives i fundador del moviment amb Roma, città aperta (1945), un retrat cru de l'ocupació nazi a Roma.
• Vittorio De Sica: El seu cinema, sovint dirigit a la compassió, va il·lustrar la solitud i els drames socials amb obres com Ladri di biciclette (1948).

Post-Neorealisme: Crisi Existencial i Onirisme

• Michelangelo Antonioni: Va centrar la seva obra en l'anàlisi psicològica, la crisi existencial i sentimental dels personatges burgesos. Va fer la Trilogia de la incomunicació (L’avventura, La notte, L’eclisse).
• Federico Fellini: Va trencar amb el realisme per endinsar-se en un món oníric, lligat al circ, el record i l'espectacle. Obres com La strada (1954) i, especialment, La dolce vita (1959).

Nous Cinemes Europeus

La Nouvelle Vague Francesa (Anys 60)

Moviment que va ser impulsat els anys 60 per joves que, des de la crítica a la revista Cahiers du Cinéma, van passar a la pràctica cinematogràfica.

Bases Teòriques i Pràctica Rupturista

El seu cos teòric es va basar en:

1. Política dels autors: Defensant que certs cineastes transmeten un univers propi a través de la seva obra.
2. Posada en escena (Mise en Scène): On l'autor és el responsable final de totes les decisions narratives i visuals.

La seva pràctica va ser molt rupturista, mantenint la fidelitat neorealista als escenaris i la llum natural, però introduint elements com la càmera en mà lleugera i una producció de baix pressupost. Van trencar les lleis clàssiques de continuïtat en el muntatge amb els famosos jump cuts (salts de raccord). Temàticament, van explorar les relacions de parella, personatges sense rumb i la inquietud de la mirada.

Autors Destacats de la Nouvelle Vague

• Jean-Luc Godard: Un dels cineastes més influents de la segona meitat del segle XX, va liderar l'experimentació formal amb obres trencadores com À bout de souffle (1960).
• François Truffaut: Va aportar una dimensió més autobiogràfica i emotiva amb títols com Els 400 cops (1959).
• La Rive Gauche: (Exemple: Hiroshima mon amour, Alain Resnais, 1959).

Free Cinema Anglès

El Free Cinema va sorgir a Anglaterra amb el manifest de 1956 que proclamava: "Cap pel·lícula pot ser massa personal. Actitud significa estil". Va seguir la tradició documental britànica, aproximant-se a la realitat amb un focus especial en els 'Angry Young Men' (joves crítics amb el conformisme moral de la societat) i la classe obrera.

Autors del Free Cinema

• Tony Richardson: Look Back in Anger (1959).
• Lindsay Anderson: If… (1968).