Història del jazz i formes musicals: swing, bebop, cool i free

Història i formes musicals del jazz i l'orquestra

1. Imitació de la natura i música natural

Pretenia imitar la natura i, per això, cercava oferir imatges sonores de la realitat. Música natural i gens artificiosa; havia d'expressar-se dins d'uns límits i ser percebuda mitjançant uns sons agradables i una estructura racional.

2. Concert, simfonia i sonata: definicions

Concert: estructura de la sonata — 3 o 4 moviments — aplicada a un instrument solista acompanyat d'orquestra. Simfonia: composició musical per a orquestra estructurada en diversos moviments. Sonata: composició musical per a un o més instruments solistes que s'estructura en diversos moviments, generalment 3 o 4, depenent del caràcter dels moviments (temps ràpids i lents).

3. Perfecció, fraseig i crescendos

Nivell de perfecció desconegut; detalls de fraseig, els crescendos i decrescendos i un molt alt grau d'esclavitud en la direcció orquestral.

4. La direcció: gestos i funcions

Indica l'entrada dels instruments, marca els accents dinàmics i agògics i porta el tempo; ho fa amb gestos de les mans.

5. Seccions instrumentals de l'orquestra i del combo

Secció melòdica:

• Vent metall: 3 o 4 trompetes, 3 o 4 trombons.
• Vent fusta: 2 saxos alts, 2 saxos tenors, 1 saxo baríton, clarinets.

Secció rítmica: piano, guitarra, contrabaix, bateria.

6. El riff: frase repetitiva en el jazz

Frase musical que es repeteix constantment; sol ser interpretada per la secció que acompanya la melodia. Sorgí en l'argot jazzístic nord-americà dels anys 20 del s. XX.

7. Swing: l'estil popular de les dècades de 1920–30

Estil musical més popular i reeixit de les dècades de 1920 i 1930. El caràcter ràpid i ballable va atraure molts joves que es volien divertir als clubs ballant.

8. Bebop: el retorn al petit grup i l'experimentació

Bop o bebop, estil més important de la dècada de 1940. Músics que se sentien limitats a tocar a les big bands (grups grans) decidiren tornar al petit grup de jazz i cercar noves formes d'experimentació del solista i un desinterès per connectar amb el públic, principis que no podien trobar en les big bands anteriors.

9. Cool, soul jazz i hard bop

Cool jazz: estil tranquil, allunyat dels ràpids ritmes del bebop. Soul jazz: entre 1945 i 1955 es simplificà el bebop, apropant-lo al blues i a la música gospel. Hard bop: retorn del bebop amb incorporació d'elements de major sensibilitat del soul jazz.

10. Free jazz i canvi estilístic als anys 60

Va prendre forma gràcies a la revolució estilística que el jazz va començar a experimentar durant els primers anys de la dècada de 1960. S'anul·laren tots els valors establerts de ritme, melodia i harmonia coneguts fins al moment, impregnats de noves experiències sonores i filosòfiques, i d'altres músiques del món. El 1967 començà la decadència del free jazz.