Història i dimensions de la medicina: de la clàssica a la moderna

Medicina: definició i dimensions

Medicina: ocupa tres dimensions i afecta el malalt: biològica, social i psicològica.

Medicina clàssica (s. VIII–VI aC)

Medicina clàssica: creences màgico‑religioses. La medicina màgica estava vinculada amb temples i santuaris d'Apolo i el seu fill Asclepi. Empèdocles, instaurador d'una medicina racional, proposà la doctrina dels quatre elements (humors):

• Terra (sequedat)
• Aigua (humitat)
• Aire (fred)
• Foc (calor)

Medicina hipocràtica

Medicina hipocràtica: Hipòcrates és autor de la majoria de tractats mèdics que formen el corpus hippocraticum. Es consideraven els quatre humors relacionats amb òrgans i funcions:

• Sang (fetge, cor)
• Bilis negra (melsa)
• Flegma (humor fred, associat al cervell)
• Bilis groga (creada al fetge)

Medicina hel·lenística

Medicina hel·lenística: Galè de Pèrgam (129–199) va permetre la dissecció de cadàvers; va descobrir que per les artèries circula sang i no aire. Model tricèntric: cor, fetge i cervell.

Medicina a l'edat mitjana

Medicina a l'edat mitjana: hi hagué un retrocés de la medicina racional. A partir del s. XIV es recupera el saber anatòmic i la pràctica de la dissecció de cadàvers. També sorgeixen hospitals, que eren institucions religioses d'acollida i atenció als marginats.

Medicina renaixentista

Medicina renaixentista (s. XV): es presenta en dues fases principals:

• Revalorització de Galè i Hipòcrates
• Moviment dels paduans

Revolució científica i Il·lustració

Revolució científica (s. XVII):

Empirisme mèdic: Thomas Sydenham (considerat pare de la patologia moderna) distingí entre malaltia crònica i aguda.

Mecanisme biològic: William Harvey (pare de la fisiologia moderna) —gràcies als seus estudis— va interpretar el cor com una bomba que bombeja sang.

Il·lustració i s. XVIII

Medicina a la Il·lustració (s. XVIII): Herman Boerhaave (1a meitat del s. XVIII) va posar de moda la lliçó clínica. Albrecht von Haller (2a meitat) és considerat el pare de la fisiologia experimental; va estudiar les propietats fisiològiques del teixit muscular i del sistema nerviós, distingint entre contracció muscular i impuls nerviós.

Medicina al s. XIX

Medicina al s. XIX: es desenvolupen tres escoles principals:

• Anatomopatològica: la malaltia es concep com una lesió morfològica, microscòpica o macroscòpica.
• Fisiopatològica: la malaltia està relacionada amb alteracions funcionals.
• Etiopatològica: la malaltia és deguda a un agent extern.

La pitjor higiene comportà un augment de malalties infeccioses.

Dimensió social de la medicina

Dimensió social de la medicina: com a ciència aplicada, la pràctica mèdica posa en manifest la relació metge‑malalt (acte mèdic). Aquest acte inclou diverses fases de la història clínica:

• Anamnesi — indagar en antecedents personals, familiars i fisiològics per fer una valoració;
• Exploració;
• Diagnòstic;
• Pronòstic;
• Indicació terapèutica.

(història clínica)