Història d'Espanya: Dona, Violència i Democràcia (1890-1975)

El Paper de la Dona: República i Franquisme

Anàlisi de Fonts Històriques

Idees Clau de la Primera Font (Segona República)

• Avenços importants per a les dones: dret al divorci i certa igualtat legal.
• Desconeixement dels drets per part de moltes dones a causa de la manca d'informació.

Idees Clau de la Segona Font (Franquisme)

• Defensa d'un model de dona submisa, dedicada exclusivament a la llar.
• Crítica a la dona moderna i consideració d'immoralitat en tasques no pròpies del seu gènere.

Redacció: El Rol Femení en Context Històric

La primera font reflecteix els canvis que van viure les dones durant la Segona República (1931-1936), quan van aconseguir drets com el vot, el divorci o una major igualtat legal. Tot i això, moltes dones encara desconeixien aquests drets per falta d’informació o perquè vivien en entorns tradicionals.

En canvi, la segona font mostra com el franquisme (1939-1975) va eliminar aquests avenços. Es presenta una dona submisa, dedicada a la llar i sense cap dret polític ni civil. El règim promovia un model patriarcal i autoritari on la dona tornava a quedar subordinada a l’home.

Així doncs, les dues fonts mostren dues visions oposades: la de la República, que avançava cap a la igualtat, i la del franquisme, que imposava la discriminació i la submissió femenina.

Exercici 2: Crisi Social i Transició Democràtica

La Setmana Tràgica (Juliol de 1909): Crònica d'un Corresponsal

Barcelona, juliol de 1909. La ciutat viu una situació caòtica i plena de tensió. Tot va començar amb l’embarcament forçat de reservistes, molts d’ells pares de família i treballadors humils, per anar a lluitar a la guerra del Marroc. Aquesta mesura va encendre la indignació popular.

La resposta no es va fer esperar. Els sindicats i partits obrers van convocar una vaga general que va paralitzar la ciutat i va desembocar en una revolta oberta. Els carrers de Barcelona es van omplir de barricades improvisades, i els enfrontaments entre manifestants i forces de seguretat van ser constants.

Un dels aspectes més destacats de la revolta va ser l’anticlericalisme: es van cremar esglésies, convents i escoles religioses, com a mostra de rebuig al paper de l’Església, considerada còmplice del sistema opressor.

Un dels noms que més ha sonat aquests dies és el de Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog i fundador de l’Escola Moderna, que ha estat acusat injustament de ser el cervell de la revolta, tot i que molts dubten que hi tingués un paper directe. La seva detenció ha generat protestes arreu d’Europa. La ciutat està ferida i sacsejada, i queda clar que els conflictes socials i polítics del nostre temps ja no poden ser ignorats.

Carta per la Lluita Democràtica a la Transició (Post-Franco)

Benvolgut amic,

Et vull parlar amb el cor obert perquè crec que és el moment de fer un pas endavant pel futur del nostre poble. Com tu saps, després de la mort de Franco, s’estan obrint escletxes d’esperança, però encara vivim en un règim que reprimeix les llibertats més bàsiques. Per això, m’he unit a l’Assemblea de Catalunya, una organització unitària que aplega diferents partits, sindicats, entitats i persones que lluiten pacíficament per la democràcia, la llibertat i l’autonomia del nostre país.

L’Assemblea de Catalunya defensa quatre punts bàsics:

1. La llibertat dels presos i exiliats polítics (per això demanem l’amnistia).
2. La restauració de les llibertats democràtiques.
3. L'estatut d’autonomia per a Catalunya.
4. La coordinació de les lluites populars.

Aquesta lluita no es fa des de la comoditat, sinó des de la clandestinitat, perquè el règim encara persegueix i reprimeix qualsevol mostra de dissidència.

Molts barris i pobles estan organitzant-se mitjançant associacions de veïns, que, tot i tenir una funció social i veïnal, també estan sent espais clau per difondre idees de canvi i autoorganització. Allà la gent s’ajuda, discuteix i s’organitza per reclamar millores al seu entorn i per preparar el terreny per a una societat més justa.

Ara bé, t’he de parlar clar: unir-te a aquesta lluita no és fàcil. La clandestinitat és dura, comporta riscos i, si et descobreixen, pots perdre la feina, ser detingut o fins i tot empresonat. Però si volem una societat millor per a nosaltres i pels nostres fills, cal que ens organitzem i que plantem cara a aquest sistema injust.

T’animo a sumar-te. No estàs sol: som molts i cada cop serem més. Per la llibertat, per l’amnistia, per l’autonomia i per la dignitat.

Una abraçada fraternal, [El teu nom]

Anàlisi Històrica de la Violència i la Democràcia a Espanya

La Violència Política: Guerra Civil i Repressió Franquista

La violència política durant la Guerra Civil espanyola i els primers anys del franquisme va ser molt forta i va deixar una gran petjada en la societat. Tot va començar amb el cop d’estat del 17 i 18 de juliol de 1936, organitzat per una part de l’exèrcit amb el suport de grups civils de dretes.

Repressió a la Zona Franquista

A les zones controlades pels colpistes, es va desencadenar una repressió molt dura, on es va perseguir i assassinar de manera sistemàtica persones vistes com a contràries al règim (mestres, sindicalistes o representants polítics).

Violència a la Zona Republicana

A la zona republicana també hi va haver violència, sobretot al principi, però va ser més descontrolada i espontània, sorgida de la ràbia per tantes injustícies viscudes. En molts casos no estava organitzada ni dirigida per les autoritats republicanes, i amb el pas del temps es va intentar posar-hi ordre.

La Repressió Postguerra

Quan la guerra va acabar el 1939 amb la victòria dels franquistes, la repressió es va agreujar. Es van fer milers de judicis sumaríssims, empresonaments i execucions, i molta gent es va veure obligada a marxar a l’exili. El règim feia servir aquesta violència per imposar el seu poder i silenciar qualsevol oposició.

Conclusió: Tot i que hi va haver violència als dos costats, no es poden comparar. La del bàndol republicà va ser més caòtica i va anar desapareixent, mentre que la franquista va ser constant, organitzada i molt més dura. La seva repressió encara es recorda avui en moltes famílies que la van patir.

Sufragi Universal (1890): Liberalisme vs. Democràcia

La reinstauració del sufragi universal masculí el 1890 va ser un pas important, però no va convertir Espanya en un país democràtic. Tot i que es va establir el dret de vot per a tots els homes, això no implica que el sistema fos realment democràtic.

Un règim liberal, com el que hi havia a l’època, pot garantir alguns drets individuals, però no assegura una veritable representació popular ni la participació ciutadana en la presa de decisions.

En la pràctica, el sufragi universal estava controlat pels dos grans partits dinàstics, que es repartien el poder mitjançant el torn pacífic. Això feia que les eleccions fossin en gran part manipulades:

• El caciquisme i el falsejament electoral eren pràctiques comunes.
• Els resultats electorals no reflectien la voluntat popular.

A més, el sistema no respectava les garanties jurídiques ni els drets i llibertats fonamentals dels ciutadans. El poder judicial no era independent i la premsa estava controlada pel poder executiu. També faltava un pluralisme polític real, ja que l’oposició era sovint marginada o perseguida.

En resum, tot i la creació del sufragi universal, Espanya no va esdevenir una democràcia real. La corrupció sistèmica, el control del poder per les elits i la manca de garanties polítiques feien que el sistema fos liberal, però no democràtic.