Història d'Espanya: De Ferran VII a la Revolució de 1868

La fi del regnat de Ferran VII i l'inici de les guerres carlines (1833-1840)

El 1833, la mort de Ferran VII i la coronació d'Isabel II (de tres anys), amb Maria Cristina com a regent, van desencadenar un aixecament carlí en defensa del tron de Carles Maria Isidre. La guerra (1833-1839) va enfrontar:

• Carlins: Defensors de l'absolutisme, la religió, l'Església i la societat tradicional, amb el suport del clergat, la noblesa i part de la pagesia.
• Isabelins: Amb el suport de la burgesia, membres de l'Estat i sectors liberals.

El conflicte va tenir dues fases: una d'expansió carlina (1833-1835) i una de victòria liberal (1836-1839). La guerra va acabar amb el Conveni de Bergara (1839), tot i que alguns reductes carlins van resistir fins al 1840.

La Regència de Maria Cristina (1833-1840)

Maria Cristina va governar intentant implementar les mínimes reformes possibles. L'Estatut Reial de 1834, impulsat per la guerra, va comportar l'abolició de l'Antic Règim i la construcció d'una monarquia parlamentària i constitucional. Altres mesures van incloure una reforma agrària, l'abolició de senyories i la desvinculació de terres. La Constitució de 1837 va restaurar la Milícia Nacional i es van aprovar mesures per impulsar la indústria i el comerç. El triomf dels moderats a l'octubre de 1837 va provocar moviments progressistes. La regència de Maria Cristina va finalitzar el desembre de 1840.

La Regència del General Espartero (1840-1843)

Durant la seva regència, es van impulsar mesures per al comerç, l'auge de la premsa, les publicacions i les associacions. La deriva autoritària del govern va fer perdre popularitat a Espartero, provocant la seva caiguda i la proclamació d'Isabel II com a reina amb 13 anys.

De la Dècada Moderada a la Revolució de 1868

La Dècada Moderada (1843-1854)

Amb el domini del liberalisme moderat, es va aprovar la Constitució de 1845, amb una política centralitzadora i uniformitzadora. La creació de la Guàrdia Civil (1844) va generar repressió de moviments populars i revoltes per un canvi polític.

El Bienni Progressista (1854-1856)

El pronunciament de Vicálvaro i el Manifest de Manzanares van iniciar el Bienni. La nova constitució de 1856 (non nata), la desamortització de béns eclesiàstics i comunals, i la Llei de Ferrocarril (1855) van ser algunes de les mesures aprovades. Vagues obreres i pageses, repressió i divisions internes van portar al cop d'estat del General O'Donnell i la fi del Bienni.

La Descomposició del Sistema (1856-1868)

El govern unionista (1856-1863) va aportar estabilitat política i creixement econòmic fins al 1866. La política exterior militarista, amb intervencions al Marroc, Mèxic i Cotxinxina, va portar a la dimissió d'O'Donnell. El govern moderat (1863-1868), autoritari i amb una crisi econòmica, va culminar amb l'aixecament de la Caserna de San Gil, l'exili d'O'Donnell i un pacte per derrocar Isabel II.

Moderats i Progressistes

Moderats: Terratinents, grans propietaris i intel·lectuals conservadors, defensaven la propietat, l'ordre, el sufragi censatari, la sobirania compartida i la limitació de drets.

Progressistes: Mitjana i petita burgesia, burgesia industrial i financera, defensaven la sobirania nacional, el predomini de les Corts, els drets individuals i col·lectius, i la limitació del poder de la Corona.