Història i Expansió de les Primeres Comunitats Cristianes
Clasificado en Religión
Escrito el en
catalán con un tamaño de 7,02 KB
La Vida de les Primeres Comunitats
Una Vida Nova en Comunitat
Els relats sobre la vida dels primers cristians els trobem principalment en el llibre dels Fets dels Apòstols. Hi podem veure quin era l’esperit que animava els primers cristians. Aquests en són els principals trets distintius:
- En el grup: Comunió. És fruit de la fe en Jesús: viuen units i comparteixen els béns.
- En la relació amb Déu: Oració i celebració, especialment la celebració de l’Eucaristia.
- En la seva relació amb els altres: La missió, anunciar la persona de Jesús i el seu missatge.
Els Serveis i Ministeris de la Comunitat
Al principi, totes les responsabilitats van recaure sobre els apòstols. Quan les comunitats van créixer, es van anar nomenant altres persones per assumir uns serveis determinats. D’aquests serveis en van dir ministeris, paraula llatina que significa precisament “servei”. Els dos principals serveis que necessitava la comunitat eren:
- El ministeri de la Paraula, és a dir, de la predicació de l’Evangeli.
- El ministeri de presidir la comunitat i de servir-la en les seves necessitats espirituals i materials.
A més d’aquests dos ministeris, existeixen en les comunitats gran varietat de serveis (encarregats de recollir les col·lectes, enviats especials per predicar en uns llocs determinats, profetes, doctors, etc.). Aquests serveis no eren els mateixos en totes les comunitats.
Al final del segle I sembla que es van anar definint tres ministeris més estructurats: el bisbe i els preveres (el sacerdotal) i els diaques (el diaconal).
Dins dels apòstols, a Pere se li reconeix des del principi un lloc preeminent. És ell qui assumeix la representació de l’Església.
L’Església S'obre als Pagans
Els cristians de Jerusalem, jueus d’origen, eren partidaris d’això. Pau i Bernabé, que havien evangelitzat terres paganes, defensaven la independència del cristianisme enfront del judaisme: la salvació no depèn dels ritus externs, sinó de la mort i la resurrecció de Jesús.
L'Assemblea de Jerusalem: El Primer Concili
En l’Assemblea de Jerusalem es va decidir que els pagans convertits no havien de sotmetre’s a la llei jueva. El que realment salva és la fe en Jesús i la seva relació amb ell, no el compliment de cap llei.
En aquesta Assemblea, considerada com el primer concili de la història, l’Església va arribar a conclusions importants:
- El que realment importa no és complir normes i lleis, sinó la fe en Jesús, l’únic que salva.
- La salvació és per a tots els pobles de la terra.
La Primera Expansió del Cristianisme
El Segle I: De Jerusalem a Roma
Les comunitats cristianes no es van tancar sobre si mateixes, sinó que es van obrir als altres. Els cristians eren conscients que l’Evangeli calia propagar-lo. Per això triaven alguns membres de la comunitat, els imposaven les mans i els enviaven a altres llocs.
Entre els missioners més notables dels quals ens parla el llibre dels Fets trobem Pau, Bernabé, Joan Marc, Apol·lo, Priscil·la, etc., però en van ser molts més que van anar de ciutat en ciutat fundant comunitats i atenent les que ja existien.
Els missioners provenien de la religió jueva i, com a jueus, acudien a les sinagogues per anunciar l’Evangeli i recolzar la seva predicació en el que deien els profetes.
El primer nucli cristià va tenir el centre a Jerusalem. Després, a causa principalment de les persecucions que van patir arran del cas d’Esteve, van arribar a Fenícia, Xipre i, sobretot, a Antioquia, on es va formar una comunitat cristiana important i activa. En aquesta ciutat va ser on els deixebles de Jesús van començar a anomenar-se cristians.
L’acció de Pau i Bernabé, entre d’altres, va fer que el cristianisme s’estengués per tot Àsia Menor i les ciutats gregues. La carta de sant Pau als romans fa suposar que a la capital de l’Imperi hi havia una comunitat cristiana important i influent, al capdavant de la qual probablement hi va ser, durant algun temps, l’apòstol Pere.
L'Època de les Persecucions
Un Entorn Hostil per als Cristians
Els cristians, com els jueus, mai no van acceptar la pràctica, introduïda per August, de tractar l’emperador com a un déu.
Aquesta va ser una de les principals raons del conflicte i el motiu de les persecucions, ja que molts emperadors imposaven la seva religió precisament per mantenir la unitat de l’Imperi.
Les persecucions més violentes van tenir lloc en la segona meitat del segle III, coincidint amb la decadència de l’Imperi. Les últimes persecucions generals van tenir lloc al començament del segle IV, amb Dioclecià.
En general, la societat romana veia els cristians com éssers estranys i una mica aïllats. Els acusaven d’ateus perquè ni adoraven els déus romans ni tenien temples.
Els intel·lectuals els menyspreaven perquè consideraven la nova religió absurda i contrària a la raó. Fins i tot se’ls acusava de ser mals ciutadans per menysprear alguns costums de l’Imperi com, per exemple, la participació en jocs violents o el servei militar.
Les Grans Persecucions i els Màrtirs
Encara que al llarg dels primers segles la comunitat cristiana va experimentar moments de tolerància i pau en què va poder organitzar-se i expandir-se, també va patir onades intermitents de persecucions que van pretendre fer-la desaparèixer.
Malgrat que és difícil precisar-ne el nombre, la història recull deu grans persecucions, des de la de Neró (anys 64-68) fins a la de Dioclecià (anys 284-305).
Els càstigs infligits als cristians consistien, principalment, en l’expropiació de béns, la presó, l’exili, els treballs forçats, les tortures i, en molts casos, la mort. Molts cristians van preferir donar la vida abans que renunciar a les seves creences. Els van anomenar màrtirs, paraula grega que significa “testimonis”.
Les persecucions no van aconseguir acabar amb el cristianisme. Més aviat al contrari, “la sang dels màrtirs es va transformar en llavor de nous cristians”.
Les Catacumbes: Una Església Sota Terra
Els cristians acostumaven a enterrar els morts i no practicaven la incineració. Les sepultures es feien en grans cementiris subterranis, les catacumbes.
Les catacumbes van arribar a ser complexos laberints de diverses altures. En un principi eren només cementiris, però amb el temps es van convertir en llocs de pelegrinatge i de culte, perquè hi ha molts màrtirs enterrats. Durant les persecucions van servir, en casos excepcionals, com a lloc de refugi momentani i per a la celebració de l’Eucaristia.